La Mari en fa quaranta

En Mingo passava una setmana de nervis: s'acostava el dissabte, el gran dia. La Mari feia quaranta anys. Ell ja en tenia quaranta-tres, però recordava detalls personalíssims (li agradava d'emprar els superlatius per subratllar vibracions especials) del seu pas pels quaranta i de com els celebrà. La Mari, aquella joia que havia trobat en unes sessions de freudisme-postfreudisme i neofreudisme als tallers d'estiu per a professors famolencs de teràpia post-curs, li havia organitzat una festa inoblidable. Se les havia empescat per esbrinar passatges poc escampats de la vida d'en Mingo (quan se'l coneixia per "Doménetx" en certs ambients sindicals o fins i tot per "Dimas el roig", pseudònim de batalles delicadíssimes), i extreure de l'oblit personatges clau, per portar-los-hi en el més acurat dels secrets, amagats, com aquell qui diu, dins del pastís d'aniversari. Un dels desigs que ell havia demanat a la fada en tancar els ulls abans de bufar les espelmes es faria aviat realitat: celebrar el mateix aniversari de la Mari i compensar-li tanta felicitat (els altres dos, massa relliscosos, valia més no treure'ls ara).
En tornar de les vacances d'estiu, deu dies a l'Anatòlia i la setmaneta per refer-se a la barraca dels sogres, havia germinat la idea, entre proposició i proposició de l'home per jugar al dòmino després de cada àpat. El mateix u de setembre, a les nou i deu del matí, la primera cosa que va fer en Mingo en entrar al seu despatx de la facultat fou anotar-s'ho al calendari de sobretaula i al de l'ordinador: catorze de novembre. Era un dissabte lluny de cap viatge de feina, celebració patriòtica o reunió familiar. Més tard, a casa, donà un cop d'ull d'amagat a l'agenda de la Mari (ell no era gens partidari de posar el nas a la intimitat dels altres, ni dels més íntims), per comprovar que dies abans i el mateix catorze no hi havia cap anotació. Un bon començament. Ja que hi era, passà revista a tots els números de telèfon, sense detectar-hi novetats.
Potser la Mari no hi havia caigut a l'hora de posar al dia l'agenda (indefectiblement aprofitava la tarda del dia de Reis per fer-ho i així poder llençar la de l'any anterior, li incomodava una mica el passat), o tal vegada, i aquest pensament l'amoïnà, no li feia ni mica de gràcia celebrar els quaranta. Ell acceptava que ja no era la Mari dels trenta, o dels vint-i-set (quan es van conèixer). Físicament, s'entén. Alguns cabells blancs, primers comentaris telefònics amb amigues sobre cremes i tints, mals d'esquena ocasionals, certs símptomes d'ansietat davant les reunions de pares i mestres, pèrdua d'interès pels tallers d'estiu (en aquest punt coicidien, tot sigui dit), i fins i tot, una, com la podria qualificar, ralentització en el vessant passional.
Amb tot, seguia enamorat de la seva esposa. La seva tendresa, la disposició per atendre qualsevol suggeriment d'ell (en Mingo era una mica capritxós), la seva tenacitat, el sentit de família, el caràcter tan dolç. I la mirada vivíssima. Es podia dir que el mimava i ell, sense abusar-ne (havia assistit d'oient a tallers de feminisme, condició femenina i alliberament de classes, organitzats per l'associació del barri, i als més recents sobre la immersió de la dona en l'economia de mercat), convertia aquesta submissió en estímuls per al dia a dia de la parella.
El pas per la clandestinitat, els anys de secretari de facultat i la presidència de la comunitat de propietaris (reelegit dues vegades), havien estat per en Mingo tota una escola de formació. Estava convençut que l'organització i la capacitat per executar el que has planificat constituïen les claus de l'èxit personal i professional. Una vegada, al poc de sortir per segona vegada president de la comunitat de veïns, havia tingut un somni curiós: era un execitiu important i la seva ascensió l'havia basat en dues peculiaritats del seu braç dret: el colze fixat sobre un suport ferm, però giratori, col·locat al cim de la taula de caoba d'un despatx de disseny, i el gir del colze es sincronitzava amb el de la cadira, de manera que podia abarcar els cent vuitanta graus d'aquella sala sense desenganxar-lo ni una mil·lèsima del suport. Tot el cos descansava sobre aquell braç. El segon tret era l'índex: era desplegable i arribava a fer mig pam més que els altres. A més, podia anar de dalt a baix o de dreta a esquerre a grans velocitats i aturar-se en el blanc precís per llançar l'ordre tallant al subordinat de torn. Sens dubte, el tros de braç fermament assentat i coronat per un dit tan versàtil com precís, explicaven l'espectacular carrera que li havia permès situar-se en aquell nivell. Quan consultà el significat del somni amb un psicòleg postmodern que havia trobat casualment al bar de la facultat, obtingué una resposta evasiva: "suggereix una certa ansietat de poder", mentre l'home no desviava la vista de les cuixes d'una noia morena que s'asseia a la taula del davant.

-Escolta, Carme, sóc en Mingo. Et telefono des de la facultat perquè no vull que se n'assabenti la Mari.
-(...).
-No, noia, no passa res entre nosaltres. Al contrari; el cas és que el dissabte catorze de novembre farà quaranta anys i li vull organitzar una festa sorpresa. Alguna cosa que s'acosti, ni que sigui una mica, al que ella va fer, te'n recordes?
-(...).
-I tant, per això t'he telefonat. M'agradaria molt que tu i en Pepe vinguéssiu. Serem uns quants escollits, els més íntims, per entendre'ns. Escolta, però la cosa no acaba aquí.
-(...).
-No, us he de demanar un gran favor. Podríeu encarregar-vos de portar part del menjar?
-(...).
-Es que perquè surti tal com voldria, a casa no hi ha d'haver cap senyal que li ho faci ensumar, m'entens? Mira, per fer-t'ho senzill he pensat en les truites piramidals que et surten tan bones. A la Mari l'embogeix la d'elbargínia i també la de carxofes. En fi, tu mateixa, noia. Compta per dotze o catorze. Ah, i ja em diràs el que te n'has fet, només faltaria. Per cert, tenim el nou microones; és més gran i no hi haurà problema per escalfar el que faci falta. D'acord?
-(...).
-Apa, no t'emprenyis, no en parlarè més de diners. N'estava segur que podria comptar amb vosaltres. Ah, i una altra cosa. Si en Pepe vol portar un combinat de rom, seria massa, hòstia, els fa boníssims. Vinga, Carme, aneu-hi pensant i ja us trucaré per marcar l'estratègia final. Es vitalíssim que tot estigui planejat acuradament: l'efecte sorpresa és l'objectiu. Adéu maca. Petons i salut.
El primer contacte estava fet. Ara convenia lligar els altres. Dues parelles més: en Toni i la Reme, i, inexcusablement, en Constanci i la Maribel. Aquests haurien de facturar els nanos amb algú. Ell ja ho tenia sol.lucionat: la Indira i el Sigmund se n'anirien a casa els avis des de dissabte al matí. O potser millor. Convidaria la família, sogres inclosos, a dinar a Mozzarella's (la pizzeria d'un cosí segon de la Mari), per celebrar plegats l'aniversari de la Mari i després els hi deixarien la canalla fins diumenge al migdia. Era una solució factible i que no desvetllaria sospites. Ell li proposaria d'anar a sopar a fora, seguir al teatre o al cinema i acabar en un reservat d'un bar, de música suau i llums indirectes. Estava segur que ella enrogiria un pèl i amb un somriure agraït, acceptaria el suggeriment.
Un dimarts de finals d'octubre, tot i que el temps amenaçava pluja, acordaren dinar plegats en Mingo, la Reme i en Constanci. Es trobaren en un petit restaurant de la part vella de la ciutat. Entre treballadors de banca i funcionaris, els donaren una taula petita en un racó dels menys sorollosos del local. Tot just demanar els primers plats del menú, en Mingo anar al gra i els hi explicà els seus plans. La vinguda de les dues amanides i el plat de macarrons forçaren un impasse en el discurs de l'amfitrió (en Mingo havia decidit que pagava ell). Aprofitaren per tastar el vi de la casa (amb un rictus de desplaença per part d'en Constanci, ell era de terra de bons esperits) i entre empassada i empassada, en Mingo acabà la seva exposició. La idea de la festa els plagué a tots dos i assentiren d'immediat en col.laborar-hi. La Reme aturà la forquilla a tres dits dels llavis:
-Mira que seria pega. Crec que en Toni té una fira a mitjans de novembre. Es a l'estranger, no me'n recordo on.
-No fotis -replicà en Mingo, al punt que feia un gest amb la mà dreta que li esquitxà d'oli el pit de la camisa-, en Toni no hi pot faltar. Cony, ja m'he condecorat. És igual. Escolta, que agafi el darrer avió, que llogui un cotxe, el que vulguis, però que vingui.
La Reme diguè que miraria de seduir-lo convenientment. I la Reme ho podia fer. Aquells llavis carnosos, plens de sang, l'havien arribat a excitar més d'una vegada. Tenia un rerafons de morisca que la feia molt sensual. Les mirades de complicitat entre tots tres i algun frec de cames sota la taula desfermaren unes rialles que el cambrer es prengué com una ofensa personal, en coincidir amb el servei de les milaneses à la manière de Louis i el fricandó amb moixernons.
En Mingo reprengué la iniciativa. Ara es tractava d'acordar el que portaria cada parella. Aprofitant l'absència d'en Toni, la Reme podia encarregar-se de preparar les postres. El pastís d'aniversari i algun braç de gitano. Si el pastís ("pensa d'incloure-hi les quaranta espelmes", havia subratllat en Mingo) era de xocolata (la Mari es posava al davant de les trufes quan les fitava en qualsevol refrigeri oficial i ell havia passat alguna vergonya per aquest frenesí), el braç de gitano hauria de ser de crema. O una d'aquelles tartes de fruites que li sortien tan bé. O les tres coses, vaja. La Reme, fumant una cigarreta mentre remenava el tallat, s'hi conformà.
-Hosti, nano, és feina, però la Mari s'ho val. Tio, que si fos per a una altra ja et veia encarregant els pastissos a la botiga, resalao -. Aquesta expressió el posava una mica negre, la qualificava de vulgaríssima. Però exterioritzà un somriure: la finalitat justifica els mitjans, era una de les rares coincidències que havia p
escat entre neofreudians i postfreudians.
L'acord amb en Constanci fou més planer. Entre criatures, la feina, la cunyada acabada de separar i tot plegat, no disposaven de massa temps. Li proposà d'encarregar-se de la infraestructura bàsica: plats, vasos, coberts, bosses d'escombreries, tovallons, plates, etc. (era una mica papissot i quan pronunciava "etcétera" era per llogar-hi cadires). En Mingo, només de sentir-ho refusà de mirar-se la Reme i es beguè el cafè d'un glop per no esclatar allà davant i espatllar-ho tot (coneixia la sensibilitat d'en Constanci, ja anava pel tercer psiquiatre).
A l'hora de pagar, els convidats es van negar categòricament a la subvenció pública de l'àpat (en Mingo demanava sempre la factura amb tots els ets i uts i la carregava a algun expedient oficial), i amb moviments d'una sincronia perfecta l'entrebancaren perquè no surtís el primer. Quan pogué arribar a la caixa, aquell cambrer del posat dolgut li féu un gest amb la mà per indicar-li que havia fet tard. "La Mari fa impossibles", pensà, tot dirigint-li un record entendrit.
-Veniu cap allà quarts de vuit. Mireu, serà bo que us reuníssiu tots plegats al portal o millor al carrer. Llavors, pugeu per les escales -En veure la cara de la Reme, afegí, lleugerament consternat -si, ja sé que és un sisè, però serà la manera de passar desapercebuts. El forat de l'ascensor és al costat de la sala i s'estranyaria de tant enrenou en un dissabte al vespre. La feina de setmanes se'n podria anar en orris els últims dos minuts. No pot ser, ho heu d'entendre. En arribar a dalt, seguiu les instruccions de l'Alex. Ell té claus de casa.
S'acomiadaren a la sortida del restaurant i en Mingo agafà l'autobús amb el convenciment que les coses rutllaven com les havia previst. En aquest moment pensà amb la possible absència del Toni i mirà de tocar fusta, un material pràcticament desaparegut dels transports moderns. No li quedà altre solució que acaronar el bastó del passatger que seia davant seu i baixar dues parades abans d'hora, davant de la brusca reacció d'aquell home.
Durant el passeig forçat cap a la feina, en Mingo es felicità d'haver estat enèrgic en negar-se a l'entrada de porros a casa seva. La insinuació d'en Constanci, deixada anar mentre aguantaven la mirada a un enrajolat postmodern del lavabo, fou tallada de rel. "Des que va nèixer la Indira, cap herba no ha creuat el llindar de casa i així vull que continui", foren les paraules exactes. En efecte, només tornar de la clínica, havia abocat el parell de plantes a les escombreries, substituint-les per uns geranis que no sobrevisqueren al primer hivern.
Amb l'Alex hi contactà per telèfon. Vivia amb el Pascalet fora de la ciutat. Entre els dos havien muntat una perruqueria i una vida en comú. El disgust dels pares de l'Alex fou de campionat, sobretot per ser l'únic varó (això de mascle seria una exageració), i els costà força resignar-se a la pèrdua del cognom (Cimbrell de les Codines, una nissaga que venia del segle divuit, pel cap baix). L'Alex era un amic de la infància de la Mari. Les famílies eren veïnes d'estiueig i totes dues presagiaven alguna cosa positiva dels somriures i les persecucions vespertines dels nois. La Mari, però, descobrí aviat els gustos del seu company de jocs i li donà el suport que va caldre per resistir els embats familiars. Per aquesta raó l'Alex li estaria sempre agraït. Quan trobà a en Pascalet, un minyó de parla francesa, ulls blaus i una delicadesa única per fer-se la clenxa, la Mari fou la primera en saber-ho. Ara ja feia anys que feien parella; de fet, en Pascalet li havia ensenyat a l'Alex l'ofici de perruquer, si bé ell en tenia algunes nocions de quan feia trenes d'amagat a les nines de les germanes.
L'Alex botà en conèixer els plans d'en Mingo i s'oferí pel que convingués. Ben aviat acordaren que s'encarregaria de les begudes i faria de cap d'escoltes. Unes quantes ampolles de begudes refrescants, aigua mineral i, faltaria més, el vi i el cava. Vi negre, lleugerament aromatitzat, del nord. Amb mitja dotzena n'hi hauria prou. En Pascalet, un connaisseur, l'assessoraria. I sis més d'escumós, etiqueta negra i extra brut. Li recordà que tenia les claus de casa, de quan s'havia endut els nanos d'excursió. Era a l'única persona de fora la família (i quasi de dintre) amb la qual havia tingut aquesta mostra de confiança. Malgrat la sòlida formació liberal, en Mingo tenia algunes coses prou clares i les hi havia deixat a la Mari des de la primera discussió postmatrimonial. A desgrat que els profunds llasts de pacifisme actiu dels anys de persecució l'havien marcat com per rebutjar la violència contra les dones com a eina de convenciment, el parell de cops de puny a la taula havien estat oportuníssims.
Arribats a aquest punt, solament faltaven les tres gràcies. En Mingo els hi havia tret el nom. Dues, la Pili i l'Almudena, eren mestres com la Mari i companyes seves des de l'època de les oposicions. La Pili ensenyava Llengua i l'Almudena, Ciències. Vivien juntes, però en llits separats. La Pili havia tingut un promès. Van estar a punt de casar-se (això de viure junts anava contra els seus rígids valors religiosos); però ell, un tros més despenjat de Déu, se n'anà un matí de primavera amb una estrangera, rossa i amb uns pits que feien feredat. Pobra noia, a la depressió inherent a la feina d'ensenyar salvatges de ciutat, se li afegí la decepció amorosa. L'Almudena, vinguda de fora i oberta als corrents d'acolliment, la considerà com una exiliada sentimental i li oferí el seu suport, amb pis inclòs. Amb el pas dels anys totes dues anaren trobant punts de convergència amb el goig de viure (l'Almudena tenia una història familiar massa cruel i complicada per ventilar-la a qualsevol). Amb tot, l'ambient d'aquell pis s'enriquí amb l'entrada de la Petra. Era una noia més jove que elles, però que en feia dos en volum i en energia. Una walquíria vinguda de les terres del fred, artista pintora, amb nocions d'arquitectura i domini d'algunes llengües de països rics, que li permetia d'anar tirant. La Mari també hi lligà molt aviat . Aquella dona havia injectat un dinamisme distint a la parella de gràcies titular i ara totes tres, a més de ser amigues a prova de bomba, posaven el toc de diversitat ètnica de les reunions, més encara si la Petra venia acompanyada d'algun músic, escultor o mestre del lliurepensament. Els col·leccionava, o més ben dit, els expremia a llevantades de passió.
En Mingo va deixar el cotxe en segona fila, accionà els llums d'aturada i deixà sobre el volant el carnet de la facultat (si el guàrdia era curt de vista, podia passar). Pujà corrents a casa de les gràcies i trucà el timbre. L'obrí l'Almudena; la Pili era a la cuina i la Petra estava a una conferència sobre el futur de les excavacions al desert d'Etiòpia (havia conegut un antropòleg sirià, era l'expansió natural que buscava des de feia mesos).
-Hola noia, vinc pitant. He deixat el cotxe mal aparcat i me'l fotran si no espavilo.
-Hola Mingo. A aquesta hora és posible que los capullos aquestos s'hagin anat a sopar. Después de les set i mitxa no foten cap papelet, estate tranquilo.
L'Almudena havia fet uns esforços remarcables per immergir-se en la nova realitat que li havia tocat de viure, malgrat que la lentitud amb què parlava no contribuïa a calmar els nervis d'en Mingo.
-Salut company -diguè la Pili només sortir de la cuina. Portava un davantal de propaganda de preservatius. -Ella té raó, els guris no et tocaran la pera.
En Mingo acceptà les explicacions: elles coneixien millor el territori. S'assegué al sofà, agraí la copa de vi que li serviren i els hi engegà la història. Primer, la idea i la il.lusió d'organitzar la festa. Segon: dia i data, un factor de risc, se'n recordava d'en Toni. Per les cares d'elles endevinà que no hi hauria problema. Queia al bell mig del trimestre i qualsevol pretext valia per arraconar avaluacions o correccions de textos. El tercer punt tampoc no trobà pegues (per la Mari, tot, subratllaven, pel munt de vegades que totes dues havien sentit l'aixopluc del seu consol, personal o professional); estaven disposades a preparar quatre amanides, cada qual més agosarada (mescles de salats i dolços, fruites i espècies, licors i herbes màgiques), i les racions habituals d'entrepans, aquests amb l'embotit de la terra, vaja, de les terres, per no introduir elements que pertorbessin la pau social d'aquella llar.
-Encara que la Petra no hi és, segur que ella també prepararà una safata d'entrepans amb aquell formatge que li envia la seva mare. Ja ens cuidarem que no hi falti. Ara, és possible que l'arqueòleg l'acompanyi. És bon tio; sempre somriu i no se'l sent parlar massa.
-Io crec que se sent una mica desarraigat. Lo dic per experiència. No és una cossa sensilla adaptar-se a....
-Ho sento, noies, però he de fotre el camp; sinó rebré de la poli o de la Mari -tallà en Mingo, en veure que una simple frase havia fregat els trenta segons-. Dissabte, dia catorze, o sigui d'aquí dues setmanes, a dos quarts de vuit -l'Almudena apretà el morro, com si es volgués concentrar en desxifrar aquesta estranya manera de dir les hores -a la porta de casa.
S'aixecà, féu un petó a cadascuna, donà records per la walquíria i se n'anà esperitat escales avall. Quan arribà al cotxe poguè comprovar com els guàrdies eren a sopar. Amb un posat de satisfacció, l'engegà a la primera i marxà cap a casa. Estava exultant: la planificació rutllava. Amb realment poc esforç havia estat capaç de mobilitzar una dotzena de persones (creuava els dits per en Toni) i ara tan sols calia esperar l'arribada del dia D. Una anguniosa sensació el travessà: i si algú es posava malalt o sortia algun entrebanc de darrera hora. Recordava l'aniversari de la Maribel coincidint amb les honres fúnebres de l'estrella del fútbol local, que s'havia estavellat contra el pal dret en llançar-se a una rematada espectacular, i els havia aigualit la festa, malguanyat. A aquestes alçad
es era perillosíssim. Mirà de trobar fusta i, és clar, menys possibilitats que a l'autobús. Aprofità el vermell d'un semàfor per baixar del cotxe i tocar de refiló una de les taules de la terrassa d'un bar, davant l'estupefacció dels que hi feien una cervesa. Entre ells hi havia el degà de la facultat i el psicòleg protofreudià. "L'ansietat de poder t'està portant massa lluny", fou el comentari de l'il.lustre científic quan es creuaren l'endemà pel pati que comunicava la dues facultats.
Tan aviat retornà al seu despatx, en Mingo va fer una trucada, agafà la cartera i sortí corrents. Feia dies que rumiava el regal que podria fer-li a la Mari i no hi havia manera. L'autobús el deixà a dues cantonades del taller d'en Toni; el fet de no treure-se'l del cap li havia facilitat la idea. Quan s'acostava a la porta el veié que hi entrava. S'apressà a pescar-lo del bracet abans que la secretària el descobrís. El segrestà a un racó, li preguntà on era la fira de mitjans de novembre i en saber la resposta li féu l'encàrrec: portar-li un collaret dels que dissenyava el seu soci parisenc. Més d'un cop la Mari s'havia entusiasmat amb els que lluïa la Reme. Havia de ser un collaret una mica especial, l'ocasió s'ho mereixia. També li insinuà el pressupost aproximat. En Mingo era un treballador públic amb el sou íntegre declarat.
-No t'hi amoïnis, tio, això està fet -respongué en Toni. La secretària els havia clissat i s'aproximava amb un moviment de malucs prou expressiu. En Mingo s'acomiadà i els deixà al mateix racó. -De tota manera, la Reme t'ho confirmarà, no fos cas -digué mentre els dos es perdien passadís enllà.
El dissabte dia set, a les sis del vespre, sonà el telèfon de casa. En Mingo, que estava llegint el quart esborrany del nou pla d'estudis, tingué un pressentiment que el féu saltar del sofà i prenent un impuls amb la cama esquerra (la bona dels anys d'esport intensiu), girà el cos i corregué cap a l'aparell, situat a sobre del moble bar (hi havia una extensió a la cuina i no podia permetre que la Mari despengés primer). Els nanos estaven fruint d'un dels programes educatius seleccionats involuntàriament per en Mingo per fer-los-hi avorrir la televisió.
En Mingo ho havia encertat: era la Reme. D'antuvi, mirà de parlar-hi en veu baixa, però se n'adonà de la ridiculesa de la situació i, sobretot, del que podria pensar la Mari si se n'adonés. Encara ell recordava amb prou vergonya l'escena que li havia organitzat quan la pescà en una conversa d'aquest tipus, per resultar, al cap de tres dies, que era part del muntatge de la seva festa sorpresa. Amb tot, el penediment no havia estat total: de manera indirecta havia mostrat a la Mari que ell no toleraria situacions equívoques.
Respirà profundament, en Toni venia a la festa i tenia el regal. Deixà anar una sorollosa rialla que espantà en Sigmund. La Mari sortí de la cuina i en Mingo va fer anar la conversa per viaranys surrealistes, tot preguntant pels pares de la Reme quan el pare feia anys que havia mort d'accident de tràfic a Mauritània en caure d'un camell en una cruïlla de pastors nòmades. Sort que la Mari, tan ingènua ella, pensà que estava de broma. Tot seguit, ell li passà l'aparell i les dues es trobaren sense saber què dir. Al final la Reme devia comentar alguna cosa de la Petra perquè la Mari al·ludí a l'antropòleg. Així en Mingo s'assabentà que es deia Darius (i alguna cosa més, de confosa onomatopeia àrab).
Prescindint del final de la conversa telefònica, en Mingo se n'anà a un lloc reservat. Tenia uns budells atentíssims a qualsevol esverament i aquella trucada l'havia desequilibrat. Mentre deixava que el cos procedís a regular-se, féu un ràpid repàs als seus plans i tot encaixava a la perfecció. Un recargolament sobtat del còlon transvers (s'ho tenia estudiat de tants anys de visites a gastroenteròlegs), li portà al magí la idea de convidar en Josep-Bertomeu (Jota-be per als íntims). La Mari hi havia sortit abans de fer cursos d'estiu; després el contacte s'havia perdut, però amb els anys es retrobaren ocasionalment. Ell s'havia separat feia pocs mesos i anava una mica desorientat. En Mingo suggerí un dia de convidar-lo a sopar; ell acceptà de bon grat i la vetllada transcorria amb placidesa quan un atac d'aigua amb gas obligà a en Mingo a recloure's al servei durant una estona. El que eren rialles i comentaris amb veu alta passaren a convertir-se en remors i xiuxiueigs. En Mingo es posà més nerviós i els budells ho acusaren amb una inusitada violència: se sentia lligat, mentre a pocs metres es desenvolupava una escena de risc. Quan pogué sortir, caminant amb les cames encara fluixes, adoptà una actitud esquerpa que partí el ritme del convit i n'accelerà el final. No, no estava disposat a passar per un altre tràngol com aquell. "Josep-Bertomeu, que jo no sóc cap íntim: fote't, no te'n diré res". L'última decisió havia estat adoptada. Deixà anar la cadena amb seguretat.

El dissabte catorze es llevà amb un plogim persistent. Feia fred i la neu havia envaït algunes planes altes de terra endins. L'Alex i en Pascalet havien de baixar havent dinat; només faltaria que els aturés alguna desgràcia pel camí. Un murmuri de la Mari el retornà a l'habitació. Ella s'estava despertant. Anit havia acabat rendida. Després de prendre cura dels nanos (ell no gosava banyar-los des que una vegada li relliscà la Indira i es va fer un trau al front), s'havia posat a corregir els treballs dels energúmens de tercer. S'hi estiguè fins la una tocades; ell, reventat de son i sense avaluacions pendents, l'havia deixat a mitjanit.
La Mari obrí els ulls, tant com li ho permeteren les lleganyes del dret (aquella conjuntivitis que no acabava de fer net). En Mingo la rodejà amb el braç i li féu un petó. "Felicitats, amor meu", poc original, pensà. Ja s'animava a perllongar les efusions per la resta del cos d'ella quan un crit del Sigmund els esverà. La Mari s'aixecà i establí el control de la situació; una picabaralla entre germans. No se'n tornà al llit. Havien tocat les nou i la feina de la casa l'esperava. En Mingo li havia dissenyat el programa de l'aniversari (dinar amb els seus pares a la pizzeria, ella ho trobà poc especial, però s'hi resignà, i vespre i nit de festa per aquests móns de Déu, molt més engrescador); així doncs, només tenia tres hores i escaig per fer la bugada, netejar el pis, preparar la roba dels nanos, donar l'esmorzar a tots tres i planxar-se el vestit per al vespre. En Mingo, disposat a ajudar-la, s'oferí per anar comprar el diari i el litre i mig de llet. Era, a més, una excusa. Volia fer una trucada per assegurar el darrer tret, no volia córrer cap risc ("dissabte al matí truca'm, et repassaré el que he comprat", li suggerí la Maribel dos dies abans). I també aprofitaria per comprar una capseta de trufes, quin detall. Li costà trobar raons prou convincents per no endur-se cap nano, a desgrat dels precs de la seva dona. L'estrena d'un programa-debat sobre la violència i el sexisme dels dibuixos animats japonesos, adaptat a la mentalitat dels infants (hi participava un psicòleg íntim del seu amic de sempre, el portaveu de l'arquebisbat, un veterà de la guerra dels Vietnam i el comissari de protecció de menors de la ciutat), fou un argument didàctic definitiu. Els seus fills podrien convertir-se en líders de les respectives valoracions que es farien a la classe del dilluns i exercitarien la confrontació dels arguments (la de les mossegades i pessics la tenien més assumida).
Quan en Mingo tornà a casa ja eren quarts de dotze. El control havia donat el resultat esperat i tenia la llet, el diari i les trufes. Començà per aquestes i la Mari s'entendrí.
-Baldufeta, com hi has pensat. Ets un cel -digué feta un flam, al temps que el besava a la galta dreta (a l'esquerra hi tenia una piga amb dos pèls que feien pessigolles).
En Mingo havia gosat aturar més d'una vegada això de "baldufeta". L'acord final fou que solament s'emprés en privat i en cap cas en plena relació amorosa. La Mari encara reia quan recordava la nit que en plena agitació de cossos se li acudí de cridar "Així, baldufeta, així". Ell es desinflà de cop i saltà del llit; havia sofert una involuntària transfusió de sang, des d'on enarborava el paradigma de la virilitat, fins a remoure uns budells aparentment endormiscats. Amb prou feines arribà al bany. L'episodi costà tres dies de morros.
S'acostava migdia, seguia roinejant i en Mingo estava en plena lectura de la crítica teatral quan la Mari li demanà de vestir a en Sigmund. La Indira ho feia sola. En Mingo, tot sol.lícit, ho acceptà i se n'anà a la cambra dels nanos. Malgrat la seva indiscutible bona voluntat, hi havia un problema d'ignorància de costums que sovint el posava en situació perdedora: on eren els pantalons, quins mitjons calia posar-li, amb què es netejaven les sabates,... La Mari hagué de fer quatre viatges a l'habitació i al final el vestiren plegats. En Mingo, consternat, somiava en l'encert d'una travessa milionària que el permetés l'operació d'empelt del dit desplegable i contractar tants servidors casolans com calgués per resoldre aquestes situacions tan enutjoses.
A quarts de dues sortien a buscar els avis. La pluja havia parat i decidiren anar-hi a peu (en Mingo féu el suggeriment, se sentia prou descansat). De casa els avis a la pizzeria hi anaren amb el cotxe del sogre; era un model vell, però confortable i estalviava a en Mingo preocupar-se per l'aparcament (tenia una estranya atracció per les columnes pintades de vermell i blanc i el seu rating de pòlisses d'assegurança n'estava ressentit). El dinar fou entranyable, a excepció de la ràpida visita que en Mingo hagué de fer als serveis quan les notícies de la televisió anunciaren un esllavissament de terres a una carretera de l'interior per causa dels aiguats de la nit passada. La Mari estava perplexa davant la sensibilitat del seu home per l'estat de les vies de comunicació, massa identificat amb els problemes del país, assegurava. A l'hora de les postres, l'av
i demanà una ampolla de cava; en Mingo reforçà la petició i n'escollí una de marca. El tap saltà abans que la cambrera el dominés i l'escuma sortí apressada de l'ampolla. La família ho aprofità per tocar amb les puntes dels dits l'escumós, desitjar-se sort i brindar per la nova entrada als quaranta. A l'hora de la nota, en Mingo prengué la iniciativa i passà per alt les intencions del sogre de pagar-la a parts iguals. "La pròxima vegada li tocarà a vostè", li deixà anar amb un somriure maliciós. I ell tenia bona memòria.
Eren quarts de sis quan en Mingo i la Mari arribaren a casa. La tornada des del pis dels avis tornà a ser a peu, però aquesta vegada mullant-se una mica. En Mingo, un enamorat dels capricis de la natura, fruí d'aquell passeig. El cel gris, d'aquell gris acerat de les pluges tardorenques, li comunicava una sensació de descans, de placidesa. La Mari, amb mitges i sabates de mig mudar, tenia els peus cada vegada més molls i no acabava de compartir el goig del seu marit. Ell l'havia agafat de la mà i caminava per la part interior de l'acera (defensava la teoria que aquest havia passat a ser el comportament més cavalleresc, ateses les víctimes de balcons i façanes despenjades en aquella ciutat durant els últims mesos). El paraigües, massa petit, els anava esquitxant les espatlles i les cames. Poc abans d'arribar a casa, esperant el llum verd d'un semàfor peatonal, els passà un camió d'escombreries arran i els arrodoní el bany. Un Mingo usualment ràpid de reflexos, però massa a prop de la hora D, no pogué fer-hi res. Un insult tardà i un petó a la galta esquerra de la Mari (ella no hi tenia cap piga) sumaren els intents de desgreuge.
"El que és realment important és que estem junts i avui fas quaranta anys, vida meva", fou la frase que rematà la feina de consol. La Mari, xopa, tacada i un pèl cansada, vibrà interiorment. "Té tota la raó", assentí, muda, però amb una mirada que ell trobà intensíssima.

"Les set tocades. Serenitat, Mingo, sang freda, com quan Dimas el roig havia de travessar els controls del tardofeixisme amb la cartera plena de crides a la rebel·lió. El recurs als bemolls del passat li servia de sedant. Havia convençut la Mari perquè es submergís a la banyera una estona per relaxar la musculatura i afrontar la vesprada que s'albirava ("ai, Baldufeta, com seràs"). En Mingo, imprecís, li havia volgut mossegar una natja com a paga i senyal, però la ràpida incursió d'ella a l'aigua el deixà amb el regust amarg del plàstic de la cortina de flors.
Dos quarts i cinc de vuit i no se sentia una ànima a l'altra banda de la porta. La Mari deuria estar a punt de sortir de la cambra de bany. Desesperant. Dos o tres minuts més tard, quan l'angoixa li començava a excitar el colon descendent, en Mingo sentí la remor d'uns artells. Com un trac-trac de castanyoles. Mirà per l'espiell i la viva imatge de l'Alex, deformada a l'altra banda del forat, li féu l'efecte fulminant de la sopa d'arròs.
Obrí la porta amb cura, va fer una ràpid repàs on s'hi veia pràcticament tothom, alguns treient els pulmons per la boca ("aquests fumadors no saben com se la juguen...") i els indicà el camí a la cuina, tot demanant-los-hi la continuació del silenci observat fins llavors. El recompte més acurat confirmà que ningú no hi faltava. Aquell de la cueta i el barret de palla havia de ser l'antropòleg. El curs dels esdeveniments era senzill; ell apujaria el volum del televisor (un programa concurs on els energúmens de dos instituts locals sopesaven les seves forces culturals abans de fer-ho a cops d'ampolla unes hores més tard) i el seguici havia de deixar teca, mam i infraestructura entre la cuina i el rebedor. Llavors en Mingo se n'aniria a l'habitació per distreure la Mari ("posa't aquest vestit, aquelles sabates t'anirien millor, i si et pintessis els ulls d'un color més clar..."), de manera que els convidats, immergits en l'esperit dels mosqueters d'en Dumas, tinguessin temps de desempacar i parar la taula amb l'estètica que en Pascalet suggerís. En Mingo aprofitaria el parèntesi per aplicar-se una nova dosi de desodorant (en les puntes d'expectativa, les axil.les concentraven bona part del seu equilibri tèrmic, ho sabia des de nano), canviar-se de roba i amb preguntes estúpides (n'era un expert i no solament a casa), completaria el termini que els de l'altra banda de pis necessitaven per deixar la festa a punt.
Quan passades les vuit en Mingo detectà el senyal convingut ("Ai Jalisco no te rajes", cançó número 4 del CD deixat estratègicament sobre de l'aparell de música), la Mari s'estava donant el darrer toc al llavi inferior. Es posà les sabates i ell, per fer l'escenari més creïble, agafà la gabardina de l'armari. "Estàs a punt de caramel", i només de dir-ho féu memòria de la novel.la de lladres i serenos on ho havia llegit. Ella somrigué, prenent cura de no malmetre el decorat dels llavis i sortiren plegats.
En entrar a la sala i girar-se, la Mari es quedà gelada. Al fons, tocant el menjador, els trobà arrenglerats com un equip de fútbol. Agenollats o fent esforços per no plegar-se, la Reme, l'Almudena, el Toni, la Pili i la Maribel. Drets al seu darrera, l'Alex, en Constanci, la Petra (si la posen al davant hauria reventat la faldilla), en Darius, la Carme i en Pepe, tots a punt del "txis". D'esquena, una camisa negra de seda i unes mans amb tres anells i dos penjolls feien anar el flaix d'una càmera. En Pascalet immortalitzava l'esdeveniment, si se n'havia recordat de posar-hi pel·lícula, que no seria la primera vegada.
Fins que la Maribel no exclamà "Per molts anys, reina", alhora que feia un saltet amb les dues cames, la Mari no reaccionà. Se li llançaren a sobre. En Mingo els deixà fer; contemplava l'escena des d'un segon pla. En realitat, s'havia fet el propòsit de romandre en aquest pla tota la nit. Era la festa de la Mari. I només d'ella. En adonar-se que l'antropòleg havia quedat lleugerament despenjat de la gatzara general, tingué la solució: anar per ell. Aquest individu necessitaria companyia i conversa perquè no es trobés estrany i a en Mingo tampoc no li vindria malament practicar l'anglès. El convidà a seure al sofà i li oferí de deixar-li el barret a bon resguard.
-Genial, escolteu, no sé que dir -Era la veu de la Mari tremolosa quan li ensenyaren la taula parada. Dues llagrimetes li lliscaren per les galtes; ella buscà a en Mingo, però ell ja estava en plena efervescència amb l'antropòleg.
-Oh Yes. -Es l'unica cosa que ella pescà, enmig del guirigall que s'havia organitzat.
-I allà dins encara n'hi ha més cosses -trencà l'Almudena.
-Vigileu, que porto les truites -subratllà la Carme mentre sortia de la cuina amb una safata que sostenia una piràmide de quatre assortits. La de patates feia de base (ella ho fonamentava per raons d'estabilitat, però la Pili comentà a en Toni les dificultats econòmiques de les tornades de vacances), mentre que la que abrigava quatre llanegues coronava l'edificació. Les d'albergínies i de carxofes s'insinuaven entremig.
-Té, maca, calent d'imprempta -féu en Toni, alhora que li ensenyava el llibre de l'exposició d'art postmodern que havia comprat a París. Aviat la Mari se n'adonà que difícilment aquella col·lecció d'esportistes d'élite abillats únicament amb les bambes del patrocinador, representaven tendències artístiques d'avantguarda. Quan començava a posar-se vermella, l'Alex li oferí la primera copa de vi.
-Per la fada dels meus quinze anys.
El clinc dels vidres segellà una mirada de complicitat. En Pascalet s'afegí al brindis. L'altra mà, perduda al darrera de la camisa de seda, sortí de l'amagatall amb una capsa que protegia quatre orquídees. La Mari els abraçà emocionada.
-Certainly -replicà en Darius als comentaris introductoris d'en Mingo, amb un posat d'interès.
La Petra no podia parlar, de tantes coses que tenia a la boca. Només de tant en tant deixava anar una riallada que posava a prova la resistència dels vidres que donaven al carrer, els del darrera dels caps d'en Mingo i en Darius.
-Of course -assentia l'antropòleg a les explicacions de l'amfitrió sobre les tendències de la sociologia ecològica del nou segle.
El tràfec entre la cuina, el rebedor i el menjador anava in crescendo. La Mari mateixa, un cop restablerta de la sorpresa inicial, s'havia sumat a les tasques d'intendència a desgrat de l'oposició d'uns i altres. Se sentia radiant. No passava massa estona sense que dirigís la mirada a en Mingo (sempre de fàcil localització, entre el sofà i alguna excursió rapidìssima a la taula, agafant del bracet al seu interlocutor). "Baldufeta, baldufeta, quina me n'has fet", es repetia amb el cor fet un puny.
-Zzero a zcero, a la mitja part -anuncià en Constanci a en Pepe, quan a un senyal predeterminat, es trobaren a l'entrada del lavabo. Els dos es contenien els nervis.
En Mingo dubtava d'introduir el tema del protofreudianisme. La traducció a l'anglès dels tecnicismes de la psicologia l'inquietaven, malgrat que en insinuar-ho, l'antropòleg es gratà el nas, féu un glop (amb el que es polia el tercer vas del combinat d'en Pepe) i fixant la vista en l'infinit o en el cos de la Reme, que en aquell moment estava d'esquena xerrant animadament amb en Toni i la Pili, murmurà:
-Interesting indeed -al punt que insinuava de posar els peus a sobre la tauleta (sense sabates, per descomptat). En l'últim moment, el raig làser de la walquíria li colpejà els ulls i s'hi repensà.
Les truites i les amanides havien estat un èxit i els entrepans de formatge de la Petra també. Alguna veu suggerí l'entrada dels pastissos. La Reme ja era a la cuina i en Pepe hi entrà. Ella agafà les plates del pastís de xocolata i el de kiwis i crema. En Pepe, abans de destapar el de plàtans i confitura de gerds, l'abraçà pel darrera, li acaronà els pits i li besà amb suavitat l'espatlla dreta.
-Vinga nois -se sentí la veu de la Pili des del menjador. La parella dels pastissos acordà trobar-se per algun racó. Amb els llums closos i la música de Count Basie, l'
Almudena encengué les espelmes que picaven el pastís de xocolata. En Mingo, atent a la cerimònia, es col·locà a la dreta de la seva dona. Ella tancà els ulls, formulà els tres desigs, va aspirar l'aire que el tabac, rots de cogombre, ceba i alguna indisposició addicional havien deixat lliure i bombardejà el centre de la taula. Quaranta de cop. Tothom aplaudí i en Mingo la besà amb tendresa. La Maribel, sempre a punt, tallà el primer tros i el donà a la Mari. La Petra s'encarregà de repartir el de kiwis i en Toni el de plàtans (el seu preferit). Els assistents s'amuntegaven en una i altra cua per atrafegar-se. Darius, amb un plat de pastís de kiwis a la mà, aprofitava la treva que en Mingo li havia concedit. Quan en Toni es girà per buscar la seva dona, la trobà al final de la cua del xocolata. Tenia els colors pujats i els cabells un xic avalotats. En Pepe, que venia del fons del passadís, es girà esverat en sentir un cop a l'esquena:
-Un a zcero. Zce-zcé ha marcat a zcinc minuts del final, ho zcento -la cara d'en Constanci era la viva mostra de la felicitat. En Pepe respirà tranquil.
L'Alex féu tronar la primera ampolla de cava i en Pascalet la segona. El brindis per la Mari no podia ajornar-se. Quan les provisions arribaren a tothom (llevat de l'antropòleg, que preferí omplir la cinquena de combinat), l'amic de tota la vida demanà silenci i, solemne, prengué la paraula. Amb un rerafons amenitzat per balades dels setanta, digué el vers d'un dels poetes emblemàtics de la seva generació. Es referia al pas dels anys i a la recerca de l'autocomplaença. Assolí un respecte generalitzat. La Petra tingué la intenció de rememoritzar una elegia a la joventut d'un romàntic escandinau, però la Pili l'aturà a temps: la impossibilitat de traducció simultània falsejaria l'efecte buscat.
En Mingo havia aprofitat el recitatiu per aproximar-se a en Toni i demanar-li la capseta del regal. El canvi de butxaques es féu amb precisió. Abans que l'atmosfera poètica es diluís, en Mingo s'acostà a la Mari pel darrera, l'abraçà i tan bon punt ella li agafava les mans, es trobà amb el petit paquet. "Per molts anys, bonica", li murmurà a l'orella. Un "oh" generalitzat acompanyà quatre llagrimones més d'ella quan va obrir la capsa i va veure el collaret. Es penjà del seu marit i en Mingo s'inflà de satisfacció, alhora que feia l'ullet a la Reme. Nerviosa, la Mari provava de posar-se la joia i no ho aconseguí fins que la Carme li donà un cop de mà (en Mingo era maldestre per aquestes coses).
L'obertura de la cinquena ampolla de cava coincidí amb un tziing generalitzat dels rellotges. La una. Llevat del pastís de plàtans, les postres havien volat. En Constanci i la Maribel s'excusaren de marxar els primers. La nena tenia un partit amb l'equip de l'escola i a les vuit del matí havien de ser-hi. En Mingo demanà a l'Alex que els baixés a obrir, cosa que aquest accedí una mica de mala gana. No entenia per què no hi baixava ell, però un somriure de la Mari el captivà prou com per canviar l'expressió i fer l'encàrrec de més bon grat.
-Evidently -respongué en Darius i subratllà l'expressió amb un lleuger moviment de cap. En Mingo el tornava a tenir acorralat. Tot d'una la Petra se'ls hi acostà i amb un rugit premonitori del que li esperava a la sortida, estirà l'antropòleg fins dipositar-lo al mig de la sala. La música de salsa que havia encetat l'Almudena donà peu a que la walquíria s'immolés, a cops de maluc, contra mobles i observadors. En Darius acabà aviat repenjat contra la paret: entre el rom i les trepitjades, no se sentia el cos, però tampoc no s'escoltava a en Mingo i això el compensava. Els minuts seguiren passant entre la gresca general.

Quan la porta es tancà darrera els últims dels convidats, l'Alex i en Pascalet, el rellotge de la sala senyalava quarts de tres. La Mari es girà cap a en Mingo, se li penjà del coll i l'abraçà amb una intensitat apassionadíssima. No tenia paraules per agrair-li les hores acabades de viure. Ell també se sentia feliç: el seu projecte s'havia desenvolupat fil per randa com l'havia planificat. Un èxit rotund, superior a l'obtingut en substituir la portera mentre presidia la comunitat de propietaris.
Quan la Mari retornà a la realitat, s'adonà que la casa estava feta una coca. Plats, vasos i copes repartits pels mobles de la sala i el menjador; la taula del menjador atiborrada d'estris i sobres, i la cuina, més valia no pensar-hi. En Mingo captà immediatament aquesta observació i s'encaminà a desparar taula. "De cap manera, amor meu, tu ja has fet prou, m'has fet la dona més feliç del món". Amb uns ulls decidits el comminà a seure. "Tu al sofà. Mira, t'arreglaré en un moment aquesta part, treuré les coses de la tauleta i em faràs el favor d'estirar-te. Jo me n'encarregaré de tot, faltaria més. I no em facis enfadar, si et plau, baldufeta". En Mingo no tingué opció.
Eren les tres tocades quan la Mari se li acostà per agafar-lo de la mà. Ell havia seguit estrictament les instruccions d'ella i un cop instal·lat, havia fet anar el comanament a distància fins trobar un programa que el mantingués despert (era el mínim detall de cortesia), un documental sobre la vida dels insectes copròfags de les illes Fiji. S'hi tractaven detalls escabrosos, però les imatges els filtraven amb delicadesa i bon gust. Amb la mà lliure la Mari accionà el comanament per silenciar l'aparell. Ell se la mirà i en els seus ulls hi endevinà les intencions. La Mari s'havia tret el davantal i tornava a lluir el vestit vermell de festa. Tampoc no calçava les sabatilles i les mitges negres li abrigaven els peus i tot el trajecte que la vora de la faldilla deixava a l'aire. En Mingo la trobà desitjable i receptiva. Ella l'estirà amb decisió i se l'emportà, passadís endins, cap a l'habitació. Encengué el llum de la tauleta de nit del seu costat, tragué el cobrellit, desplegà la manta i el llençol brodat i el féu seure sobre el que protegia el matalàs. Sense retirar-li la mirada, començà a llevar-li la roba. Primer la camisa, botó a botó, mentre li besava els braços i les espatlles. Quan mig cos quedà a la vista, el resseguí per l'esquena, la nuca, el coll i les orelles (la dreta, ai la dreta, de resposta excitadíssima, prou que ho sabia). En aquell moment en Mingo va fer la intenció de tornar-li les carícies i es disposà a descordar-li el vestit (una cremallera al darrera, s'ho havia estudiat a la sala). La Mari li subjectà la mà i amb l'altra li indicà silenci. "No, amor meu, tu ja has fet prou avui. Aquesta nit deixa'm a mi." Una altra vegada el deixava desarmat: era el seu aniversari i no era qüestió de contradir-la.
Ella l'estirà, panxa amunt, amb suavitat. De cara a ell, es tragué el vestit, es descordà els sostens negres (se'ls havia comprat per a l'ocasió), es tirà les mitges avall i al final només quedà el collaret. Es reclinà al costat d'ell i li tragué els mitjons (es fixà que un estava foradat del dit gros, "l'he de sargir", es digué, abandonant de seguida aquest pensament). Tot seguit li descordà el rellotge i el deixà sobre la tauleta de nit; féu el mateix amb el cinturó i la cremallera dels pantalons. Acompanyant-lo amb suavitat, en Mingo alçà el cos perquè la roba li baixés cames avall. La Mari estava ja massa llançada per tenir cura d'on anava a parar tot allò. Felinìssima, reinicià les seves carícies i els seus petons. Cap racó del cos d'en Mingo s'esmunyí al tast dels llavis de la Mari, amb recorreguts especialment alentits en aquells indrets que ell qualificava de brutalíssims. Quan sentí la progressió inaturable del seu mascle cap a l'èxtasi, tampoc no el deixà moure's, sinó que s'hi muntà a sobre, tragué les forces que li restaven i es desfermà amb un balanceig accelerat ("quina sort, les molles avui ens deixen fer", observà ella). En Mingo, donades les circumstàncies i malgrat no sentir-se excessivament cansat, va poder concentrar el seu esforç i procedir a l'explosió final, espectacular en duració i intensitat. La Mari també vibrà en una sincronia gairebé perfecta, abans no es desplomà, amarada de suor i de goig, sobre el pit d'ell.
Al cap de deu minuts i sense haver-li dirigit més que unes paraules inconnexes, la Mari estava com un roc. "Sort del diu", pensà en Mingo. Amb cura li va fer mitja volta, un gir de cent vuitanta graus (havien fet l'amor amb el cap d'ell als peus del llit) i la cobrí amb el llençol. Ell es llevà, se n'anà al bany per rentar-se les dents i el que fes falta, tornà al llit i apagà el llum.
Era el moment dels records. Un dia inoblidable o si més no, ell havia dedicat tot el seu esforç per aconseguir-ho. No tenia massa son i tampoc no li pesaven les cames (de vegades les temporades de classes diàries li passaven factura). Amb tot, al cap d'una estona s'adormí.
Devia ser ja de matinada quan en Mingo, en donar la volta, es refregà la mà dreta amb l'altra i notà com si l'índex li hagués crescut un parell de centímetres. Atordit per l'hora no hi donà massa importància, besà l'esquena de la Mari i amagant la mà sota el coixí, es lliurà a un descans que s'havia ben guanyat.