La mare

Un relat de: Ze Pequeño

Arribava de l'escola i el primer que feia era córrer cap a la sala de joguines i agafar en Trist, el seu osset de drap que tant s'estimava. Solia quedar-se amb ell, a la sala, fingint que ella era una mestra que li ensenyava a llegir, la m amb la a, ma; la m amb la e, me... i contestava les preguntes que en Trist li feia dins de la seva infantil imaginació. Mariona, vine reina!! de segur que la mare ja li havia preparat el berenar. Mmmmmm, què és bona la xocolata.... I la mare somriu.

Arribava de l'institut amb els ulls clavats a terra. Després de cridar un hola esquerp des de la porta, el que seguidament s'escoltava era el pany de la seva cambra. Mariona, cóm t'ha anat el dia. L a veu de la mare ressonava pel pis amb un bri d'esperança d'obtenir resposta. Però no hi havia resposta. Per què no véns amb nosaltres una estona? Ella s'estava a la seva cambra, escoltant música, fumant alguna cigarreta amb el cap fora la finestra, i pensant que els pares no l'entenien. Quin fàstic de vida..... I la mare plora.

Arribava de la facultat força atabalada. Es notava que li agradava la el que estudiava, però també es notava que la feina era més dura. S'estava pràcticament tot el dia fora, a classe, a la biblioteca, fent pràctiques. Arribava cap el tard, just per fer un mos ràpid i relaxar-se mirant qualsevol cosa a la televisió que no li fes pensar. Mariona, reina, vols que parlem una estona? I la Mariona pujava el volum, per què no tenia ganes de parlar. Estic molt cansada. Tu no saps el què és fer una carrera..... I la mare plora.

Arribava els diumenges pel matí, amb els nens i el marit. Anaven a dinar a casa dels seus pares pràcticament un cop per setmana. Hola mare, un petó. Com estàs? En Dani i l'Àngela t'han vingut a veure! A les avies, ella ho sabia, els agradava cuidar els néts, i sempre li agradava veure cóm la seva mare somreia quan arribava amb el petit Dani i la presumida Àngela. L'àvia encara plora quan recorda el moment en què la seva petita Mariona va dir-li que posaria el seu nom a la seva filla. La Mariona se la mira, fas mala cara, mare, et trobes bé? Et veig cansada. I la mare somriu. No és res Mariona.

Arriba trista. Amb ulleres fosques. La casa sembla una altra. Sense aquella olor de familia que feia quan era jove. Quant temps perdut, es diu la Mariona. Obre calaixos, obre armaris, i tot el que veu li recorda la mare. El balcó on passava tantes hores quan ella era jove i es tancava a la cambra. La butaca vella i mig desgastada, on la mare seia amb una revista quan ella mirava qualsevol rucada a la televisió. La cuina, blanca i eterna, on la mare cuinava pastissos tendres com el cor d'una àvia. La Mariona plora. Si tingués la mare....

Comentaris

  • Avui, quan he sabut[Ofensiu]
    brideshead | 10-10-2006

    que aquest relat serà publicat a la revista local de Sant Cugat, "La Vall de Verç", he anat a buscar-lo en el teu raconet. I em sap greu no haver vingut molt abans a llegir-lo. Perquè és un relat emocionat i emocionant, en el qual vas saber explicar molt bé aquestes diferents fases per les que tots hem passat en la relació amb el pares, i potser al tractar-se de dones, especialment amb la mare.

    Quan una és petita, la mare ho és tot, és l'únic refugi en el qual ens sentim bé, la mare és la nostra absoluta protecció.

    Més tard, amb el pas dels anys, anem apartant la mare, sembla que ens sobra, que no ens enten, que vol ficar-se a la nostra vida sense que li hagim donat permís.

    Després, quan arriba l'etapa més asserenada de la vida en família, tendim a anar a casa la mare els diumenges a dinar, i per mostrar-li com de grans s'estan fent els seus nets, i agraïm que, de passada, ens ajudi a cuidar-los, a criar-los.

    I la mare sempre allà, recolzant-nos encara que sempre des del silenci, la discreció i la resignació. La mare no fa mai soroll, només ens observa i vetlla per nosaltres, encara que a nosaltres no ens ho sembli i creiem que ens fa nosa, i per això només l'enyorem de debò quan ja no hi és... Aquell moment en què la casa sembla més buida i fosca que mai, quan ha perdut "aquella olor de famíla"...(magnífica expressió, aquesta, Salz)...

    De petits, la mare riu. Anem creixent i a la mare se li va desfent el somrís, quan li donem néts i ella sap, íntimament, que ha complert amb el seu paper de bona mare al llarg de la vida, torna a somriure... I en l'última etapa de la vida... són les filles qui ploren la mare.

    És la roda de la vida, però com bé dius en la introducció, només el pas, i el pes, dels anys ens fa anant obrint els ulls... encara que de vegades, triguem a fer-ho, arriben tard, i no som a temps de dir-li com l'estimem i agrair-li tot el que ha fet per nosaltres.

    Un relat magnífic, Salz. Un repàs de tota una vida escrit des del cor, amb les pinzellades exactes que marquen cada fase que vivim. És un relat trist però conté una dosi de melangia mesurada, serena, d'una fina sensibilitat, que has sabut transcriure molt bé.

    M'alegra molt saber que podrà arribar a molts ulls i molts cors gràcies a la revista que te l'ha publicat. Per alguna petita cosa es comença, noieta, així que ja et pots anar preparant per a molts més èxits!

    Una abraçada i................ això mereix un bon brindis, i tant!

  • Preciós[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 28-11-2005 | Valoració: 10

    Jo faria un relat així sobre el meu pare, cada lloc, cada moment, cada objecte. M'ha agradat molt.

  • La mare[Ofensiu]
    George Brown | 22-07-2005

    Plorar.

    A vegades l'única solució... quan ja no podem fer res, no podem tornar enrere, no podem desfer el que ja està fet, no podem més que recordar i plorar.

    Un relat preciós, que ens condueix ràpidament a traves de la relació mare-filla, com som incapaços de veure el fàcil que seria fer feliç a la gent que ens envolta i com podem ser d'egoistes quan ens ho proposem (o inconscientment).

    Tan de bo m'hagués adonat abans d'això que ens expliques, però sempre ens adonem de les coses quan ja no hi ha volta enrere... i llavors només ens queda plorar.

    M'ha agradat molt l'estructura del relat, petits moment de cada època, suficientment explícits per situar-nos, suficientment curt per donar-li agilitat al text, suficientment clars, marcant cada època amb petits fets, innocència, rebel·lia, prepotència...

    Un relat magnífic per fer-nos reflexionar, i qui sap si per permetre'ns corregir errors del passat.

    una abraçada,
    Jordi.

l´Autor

Foto de perfil de Ze Pequeño

Ze Pequeño

111 Relats

635 Comentaris

130931 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Agredolça.
Silent i amb ganes de cridar.
Amenaçadora de mi mateixa
i curosa amb els teus ulls.
Descontrolada.
Cercadora,
de prop i de lluny.
Ofegada en sospirs.
Somniadora interrompuda.
Animal de nit
amb passes esclaves.
Desanimada i eufòrica.
Lligada i sense força
per trencar cadenats.
Encuriosida,
atrapada en una teranyina
d'ulls negres
de mirada infinita.
Desequilibrada.
Penjada del cim més alt
de la teva vida.
Capturada.


--------------------------------------------------


Em trobareu també a

www.poemesmicrocosmics.blogspot.com
www.diarismicrocosmics.blogspot.com
www.ydetrasdetodo.blogspot.com