La Mare

Habitualment - i encara amb més motiu pel fet de la meva presència a "Crónicas Marcianas"- les persones que no'm poden païr - quasi totes ells desconeguts per jo que habiten o tenen,o han tengut,alguna relació amb la vall de Sóller - solen dir que els únics temes que En Joan Antoni Estades de Moncaira, té per curolla són parlar de fulanes i d'avantpassats.O sigui que no sé parlar d'altra cosa.Opinió, molt sui generis, del qui l'expressa no essent ella més que una mija veritat i per consiguent una total mentida.Es ben evident que, En Joan Antoni Estades de Moncaira, no s'atrevirà, en els seus escrits o articles, parlar de medicina,de biologia,de geomètria,d'algebra entre altres raons perquè,com diuen en castellà : " Soy un lego en la materia".Es obvi que sempre un xerra de les coses o que bé més li puguin interessar a un moment donat per les circumstàncies que siguin o aquelles de les quals un creu tenir més experiència.
No te negaré,doncs lector o lectora,que efectivament no me desagrada - més ben dit ell m'encanta - el parlar de la meva pròpia familia,el Estades de Moncaira Moncaire,Moncayre o Montcaire tal com a vegades surt escrit damunt els papers el nom d'aquesta finca que juntament amb altres del terme de Fornalutx pertanyi a la Familia entre el 12 de desembre de 1561 i el 15 de juny de 1.881.Però també vull que sàpigues - i això si que ho saben els qui realment me coneixen de petit -que aquesta passió meva per la història i la genealogia dels Estades de Moncaira i de les families benestants mallorquines unides a aquella fou despertada,quan era nin i no havia posat peu encara ni a Mallorca i manco a Fornalutx,no per el meu pare,Joan Estades de Moncaira Solivellas (1.892-1968) sino per una dona,la meva sempre recordada mare, Rosa Bisbal Alberti (1.897-1.979).Ella fou sempre la que m'empenyí a casa,demostrant tenir una curiositat pel tema que potser ni tan sols tenien el seu marit o,amb alguna excepció,els seus cunyats i cunyades - per a que,com a únic descendent mascle i de la linia primogènita del darrer posseïdor, Estades,de la finca de Moncaira,en recollis almanco el legat moral i històric del llinatge.I és que si els Estades de Moncaira no eren una familia de la Noblesa Mallorquina - en el sentit que la botifleraria i burgesia de la Capital de l'illa dóna a aquesta paraula de" La Noblesa" i més especificament "La Noblesa Mallorquina" - cosa que mai he pretés i afirmat en cap moment;foren,sí, una familia de terratinents de la contrada de Sóller.Senyors antics d'arrel,respectada i tractada,com a tals senyors,per la totalitat dels seus conveïns.Una familia que en el seu moment donà tres batles majors al municipi de Fornalutx: Bartomeu Estades de Moncaira Socies de Fangar,el seu fill Joan Baptista Estades de Moncaira i Montaner i el nét Joan Baptista Estades de Moncaira Bennàsser de Massana que fou el meu padri o senyor avi.Una familia a la que pertanyíren tres elements de la Milicia: Bartomeu Estades de Moncaira el meu rebasavi,el seu germà Joan Baptista Estades de Moncaira Socies de Fangar que fou capità d'estat major i ajudant del Governador Militar de Mallorca aixi com el seu oncle,Jaume Estades de Moncaira Serra-Poquet,tinent coronell honorari de l'Exèrcit. I una familia que en tres o quatre generacions successives entregà uns quants dels seus fills i filles a l'Església Católica,dos ells doctors en sagrades escriptures i que tenguéren cura de l'esglésieta de la Nativitat de la Mare de Déu a Fornalutx com a Vicaris in capite:Antoni Estades i Ripoll i Antoni Estades i Serra-Poquet,oncle i nebot respectivament.El darrer sacerdot de la familia Estades de Moncaira seria el germà segon del meu rebasavi,Mosen Pere Josep Estades i Socies adscript a la Parroquia de Sant Bartomeu de Sóller i de la que fins l'any 1913 dependi la vicaria in capite de Fornalutx.
Rosa Bisbal Alberti - o sigui mu mare - nasqué el 8 de febrer de 1.897 a Epernay,una petita ciutat del Nordest del que coneixem ara per França,en el departament del Marne i regió històrica de la Xampanya i a una casa de la rue Saint Thibault el numero 30;en temps de la presidència de Monsieur Emile François LOUBET (1838-1929) que fou el primer cap d'estat de la Tercera República de la nació veïna en cloure el seu mandat de set anys..El lloc on es trobava la vivenda on tenien el magatzem els padrins i on nasqué la mare i l'oncle i les ties després, a l'hora d'avui (2.005), és una zona ajardinada. Fou la major de quatre infants un al-lot i tres al-lotes fills d'un matrimoni d'immigrants mallorquins:els meus avis o padrins materns,Antoni Bisbal Llaneras (1867-1948) de Can Nyirvi i Maria Alberti Escales (1867-1.930) de Cas Bufó, oriunds i nadius del municipi de Fornalutx on es casaren el 14 de desembre de 1.895.
L'avi Toni,que vaig coneixer,el 1.948,escassament tan sols un mes i ja rendit al llit de la mort,havia nascut,casualment a Sóller,el dia de Sant Bernat;fill d'un modest jornaler fornalutxenc,que un grapat d'anys pels paratges aspres i muntanyencs d'Almallutx tingué cura d'una rota,propietat d'un senyor de per aquella zona; i de jove havia sigut, per espai de sèt anys, soldat d'Espanya i assistent d'un capità d'artilleria a València,i de la filla d'un pescador del Port de Sóller.
Quan tengué tres anys, a consequència, d'un part es mori la mare del meu avi aixi com el seu germanet recent nat.Son pare es tornaria, poc després, casar amb una parenta llunyana i del mateix cognom Bisbal.Nasquéren dues al-lotes,Maria i Catalina,d'aquest segon matrimoni i un altre nin que no visqué gaire temps.
L'avi Toni tractà i venerà, com a la seva pròpia mare, a la que ho era de les seves germanes.
L'avia Maria, ella, no la vaig poder conèixer puix que se mori dinou anys abans jo neixer.Era el penultim infant de vuit germans,cinc al-lotes i tres al-lots.
Havia nascuda al poble dels avantpassats,Fornalutx,aquell mateix 1.867 ja a punt d'acabar i a pocs dies passat Santa Bàrbara. Ma mare parlava sempre,de la seva progenitora,com d'una dona de poble,bona dona i senzilla que no sabia lletra,però que ningu enganava quan es tractava de fer comptes.
Els meus avis regentaven a Epernay una botiga de queviures i vins que portava el rètol de" Grandes Caves de Barcelone".Amb ells treballaven un germà de l'àvia que aleshores era fadri i que fou el padri de fonts de ma mare;aixi com dos nebots,fills ells de dues germanes de Maria Alberti Escales.També hi havia dos missatges que no eren de la familia però sí de Fornalutx: Antoni i Jaume Mayol Nadal,de Can Penya a Sa Calobra. (El,segon,assenyalat, campió d'Espanya de bicicleta sobre pista el 1.912).
Doncs a Epernay França,després del neixament de ma mare, nas quéren,ell,els altres infants dels padrins de la familia Bisbal-Alberti.L'oncle Toni,primer,dia 29 de maig de 1.900;la tia Magdalena,que seria la meva padrina de fonts o" madrina" en llenguatge gonella-llonguet,pel dia dels morts de 1.904;i finalment la tia Maria,la darrera - que prepara ja,amb seny i tranquilitat, per d'aqui dos anys,el seu centenari - el 25 de maig de 1.907.D'ella en un altre capitol en faig memòria.
En la seva jovintut i abans de casar-se l'avi havia fet d'oficial de sabateria a Ca'n Cremat a Sóller i també havia aprés solfa i música amb Mestre Pau Canals ( Pau Tomàs cognomenat Canals Bauçà 1.834-1913, casat per cert amb una fornalutxenca na Maria Frau Reinés). Mestre Pau era un home de l'inclusa a qui un matrimoni solleric havia adoptat a poc de neixer i donat els cognoms.Després,el meu padri,se'n anà llogat,a França, a Albi, de mosso amb un amo de Sóller,Ramon Escales de Can Llanti i a una època on encara l'occità llengua bessona del català i per tant parescud al mallorqui era parlat per la gent de la regió d'Albi.A rel del seu casament i tornat a la República veïna es traslladaria com he dit abans,més amunt a Epernay on estigué fins el 6 d'agost del 1.912 en que, l'avi i l'avia, havent posat el negoci en mans d'un nebot, se'n tornaren a l'enyorada roqueta de Mallorca.Hi arribaren l'horabaixa del dia 10,festivitat del màrtir d'Osca,el diaca Sant Llorenç.
Mu mare i mon pare es casaren a Mallorca,l'any 1.935 en temps de la segona República Espanyola.Per l'Església,el 7 d'agost ,al cambril del Sanctuari de la Mare de Déu de Lluc i pel Registre Civil,el 22 del mateix mes,a les Cases de la Vila de Fornalutx davant el jutge municipal Cristofol Puig alies l'amo en Tofol des Pujol .La cerimonia canònica havia sigut beneïda per l'oncle capellà de mon pare;el seu padri de fonts Mosen Guillem Solivellas Arbona (1.869-1.950) vicari coadjutor de la parroquia de Fornalutx
I germà de la senyora àvia Teresa a.c.s.Donat que aquesta darrera, cega, es trobava malalta al llit i que en aquell moment l'avi Toni patia una certa indisposició, no celebraren cap gran apat de noces. (Berenar,dinar i sopar).Aixi i tot,aquell 7 d'agost de 1.935 a "l'Hotel Restaurant Lluch" se reuniren, a taula, unes vint i set persones entre elles el pare del meu pare,una germana amb les seves dues nines i un cunyat seu; una germana de ma mare i dos cosins aixi com la seva padrina de fonts; el padri de fonts de mon pare obviament puix que havia sigut el sacerdot celebrant com he dit i un altre oncle,propietari aleshores de la finca Son Llobera de Lluc d'on eixia la branca Solivelles del meu progenitor.Tot plegat costà,segons factura que conserv,doscent quaranta-sis pessetes i trenta cèntims.
Havien festejat uns dos anys i encara guard la correspondencia que, Joan Estades de Moncaira i Solivellas, adreçava a la seva promesa o al-lota .Vos en puc fer part d'alguna mostra.Són cartes plenes de tendresa i bona educació,d'un estil que ha passat potser de moda, però de les quals no tenc de que empegueír-me sino més tot el contrari.
Aixi el 12 de juliol de 1.935 - apenes un mes abans de casar-se -des de Moulins,on ha viscut de 1.920 ençà treballant primer de missatge i després com a amo d'un negoci,"Aux Iles Baleares" associat amb el seu germà petit,escriurà: "Mi siempr
e adorada Rosa.Cuento que la presente carta será la última que aqui te escribo con vida de soltero..Como te digo pronto vendré y será mi mayor alegría poderte pronto llamar mi esposa,mi mujer".
Regularment la correspondencia era en castellà,però també hi ha alguna carta, o millor dit postal, en francès;idioma que,Joan Estades de Moncaira Solivellas,ben abans d'emigrà a França,havia aprés al col-legi a Sóller amb els frares de Sant Joan Baptista de La Salle.A una d'elles, adreçada a Mademoiselle Rose Bisbal Reims Marne que porta el retrat d'un jove,estil Carlos Gardel en actitud pensativa, deixa escrit a darrera:" Tu vois cette positure et bien c'est souvent que moi aussi je pense à toi ma cherie et je dis aussi: Tu es ma vie et tu le seras pour toujours.Ton bien aimé Jean" o sigui per tant: " Veus aquesta positura,doncs moltes vegades jo pens en tu estimada meva i dic també:Ets la meva vida i ho seràs per sempre.El teu molt estimat Joan".
Masclisme subliminal dirà, algu i ja no diguem alguna de les nostres modernes "progrés".I què més? Jo no opin aixi i crec que la meva opinió és millor en tal cas que no la d'aquells que pensen diferent.
A una altra postal enviada de Moulins a Reims,el dia de Nadal de 1.933,escriurà en la llengua de Moliere:" Ma toute petite mignonne et chère petite Rose ma bien aimée.....Non ma mignonne tu ne me fâches pas pour m'ecrire en français et malgré je l'écris trés mal je veux quand même te correspondre de même parce que je sais que tu ne te moquerais pas de ton cher Jean au contraire tu me corregiras toutes les fois necessaires,n'est ce pas? Et moi j'en serais trés fière" . (Estimada i benvolguda Roseta meva...No maca meva no'm fas enfadar per escriure'm en francès i si bé jo l'escric molt malament,vull correspondre no obstant per igual perquè sé que no et riuràs del teu estimat Joan,al contrari em corregiràs cada pic sigui necessari,no és aixi? I jo n'estaré molt orgullos).
Mon pare era un bon home,sensible i tendre.Incapàs de fer mal a una mosca.Talvolta li mancava un poquet d'energia i coratge i en aquest cas tengué la gran sort de trobar la dona que ell potser necessitava.Pens que per bé o por mal - i més per bé que no per mal - l'idealisme del papa i el realisme de la mama han marcat la meva forma d'esser,de pensar i d'obrar.
Com crec haver senyalat més amunt, l'origin social i economic de la mare era ell més modest i humil que no pas el del pare;si bé, en el primer cas, la tardor d'un antic llinatge de la ma major sollerica,en el segon cas,per el contrari,era la primavera d'una familia d'emigrants retornats a la Roqueta que, precisament gràcies a la feina feta a l'emigració, havia pogut canviar i amillorar la seva sort.
Oriunds, ambdos, del poble dels seus avis -Fornalutx- Joan Estades de Moncaira i Rosa Bisbal no eren parents per la qual cosa no haguéren de demanar cap mena de dispensa ni a l'Església ni al Govern.Ara bé jo he investigat i trobat que tenien uns avantpassats comuns en la persona dels Senyors de Moncaira Bartomeu Estades de Moncaira Mallol de Bàlitx i Catalina Penya de Monnàber Ballester del Pont que visquéren al segle XVIII.Es dóna la circumstancia que la mare de mu mare,l'avia Maria, era filla d'Antoni Alberti Estades (1.828-1.884) i aquest ell era fill de Margalida Estades Far (1.798-1.852) qui era,ella filla de Bartomeu Estades Alberti (+1.820) i néta de Bartomeu Estades de Moncaira Penya de Monnaber (1.713-1790) germà de Joan Baptista,el meu sisè avi i sucesor dels seus pares en els fideicomisos tant de les terres de Moncaira com les de Monnàber.
Casats doncs, davant la llei de l'Església i la de l'Estat republicà espanyol,laic i anticlerical,Joan Estades i Rosa Bisbal - embarazada al poc temps del primer infant - partiren a establir-se a Reims on ella hi tenia el germà.
Reims - la ciutat de les caves de vins espumosos de la històrica regió del Champagne,la de Santa Joana d'Arc conduint a Carles VII cap a la seva Catedral per esser-hi ungit i coronat -.en aquesta ciutat,ja en època de l'avi Toni a Epernay, hi vivia un cunyat seu,Jaume, germà de l'avia Maria que tenia un magatzem de fruita i llegums aprop de la Plaça del Mercat.L'oncle Antoni,germà de ma mare,una vegada fet el servei militar a la caserna del Carme a Palma de Mallorca i abans de casar-se, també amb una al-lota de Fornalutx,feu el mossatge amb el qui era el seu padri de fonts.
A Reims també hi va estar el padri de fonts de mu mare que mori al 52 anys en 1,923 i un nebot seu,Salvador, fill d'una germana seva I per consiguent cosi bo de ma mare,qui mori el 1.944 durant la guerra i poc després de l'alliberament de la Ciutat pels americans.Oncle i nebot reposen al Cementiri de l'Est de Reims a una tomba del primer comprada a perpetuitat per la seva vidua,la tia Blanca (Blanche Dehu) qui ella moriria, posteriorment al nebot del seu difunt marit, i lluny de Reims.
Si Reims no havia d'esser la ciutat del meu natalici, ho havia d'esser, no obstant, la de la meva primera infancia;però d'això no és ara el moment de parlar-ne.
A poc d'obrir la seva primera botiga a un carrer centric i d'una barriada del més burgés i refinat que vos pogueu imaginar,mu mare estigué a punt de morir.El 27 d'abril nasqué mort el primer infant,un nin que s'hauria nomenat també Joan tal com manava la tradició mallorquina que aleshores era religiosament observada i complida.Les despeses de la clinica i l'hospitalització de ma mare pujaren, segons rebut de 10 de maig de 1.936, la quantitat de mil set cent francs.La factura del sepeli del meu germà major lliurat per "Pompes Fúnebres des Règions Libérées" de 27 d'abril del dit any 1.936 fou de setanta tres francs i cinquanta centims.L'any seguent moriria un segon infant;una nina que nasqué setmesina i que apenes visqué mija hora.L'enterrament de la que hauria estat la meva germana, Teresa, costà setanta dos francs segons rebut de "Pompes Fúnebres A.Galichet".
No crec que hi hagi necessitat de donar explicacions del que no interessa,però sí del que importa.Quan els meus pares es casaren ja no eren vint anyers.El pare en tenia quaranta-tres i la mare ella trenta sèt.A ella li havien sortit uns quants pretendents perquè pel poble de Fornalutx s'havia escampat la propaganda de que " na Rosa Nyirvi" (malnom amb el qual era i és encara coneguda) era una al-lota llesta que sabia parlar i escriure francès i que per tant era la que convenia a un jove fornalutxenc o solleric destinat a anar a fer feina a França.Ell - per contra timid,dominat un poc per la meva àvia encara que potser no tant que jo per la meva mare - si llevam un o dos flirts ocasionals,la veritat com, jo no tengué gaire sort en questions de faldes. I a França? A Moulins,allà fadri? Allà per molt ben considerat i ben vist que pogué estar ell,no deixava d'esser un estranger,un espanyol.Un ciutadà d'un país mirat i considerat inferior a França, almanco aquella època.I per altra banda a ca Don Joan i Donya Teresa no haurien mirat gaire de bons ulls una nora francesa i a més de pares francesos.
El 12 de gener de 1.978 - un poc més d'onze mesos abans de la seva mort el 20 de febrer de l'any seguent - Rosa Bisbal Alberti, mu mare, començà escriure damunt una plagueta els seus records més intims de la seva vida. Són una vintena de pàgines escrites a mà i en llengua francesa (la llengua que millor dominava gramaticalment) que porten per titol genèric :"Souvenirs ou Mémoires de Rose Bisbal Alberti".Crec que fou una autentica llàstima, que per haver-se posada malalta poc temps després, manquin en aquesta mateixa plagueta molts dels records que ella contava i bastants dels quals s'han esborrat, per desgracia, del meu cap.
Tot i aixi no puc resistir a temptació de traduir-vos algun passatge.
D'aquesta manera ,per exemple,descriu la vida de botiguers que a França portaven a principis del segle passat els pares: "Els començaments foren dificils.La venda de fruits exòtics a aquell temps no era massa sol-licitada i es necessità uns quants anys perquè fos apreciada i tengués un gran exit. Sis mesos rera la meva naixença,mu mare - o sigui per tant la padrina Maria - tengué la febra tifoída; mon pare - el padri Toni - no vulgué que anàs a l'hospital i la guardà a casa. La cuidà amb amor i devoció .El seu germà Antoni - germà de l'avia obviament - que fou el meu padri de fonts es cuidava del negoci.Gràcies a Déu dos mesos després mamà començava aixecar-se i poc a poquet finalment a restablir-se del tot.
Al cap de tres anys vaig tenir un germanet que anomenàrem Toni com el nostre padri ja que es seguia la tradició ,més tard vaig tenir dues germanetes de dos anys de distancia; la primera es nomenà,Magdalena ,i la menuda Maria. Totes dues molt guapes i finones i rosses com els blats, el mateix,per altra banda com el meu germà.
Creixèrem sense gaire dificultats.Cap als quatre anys vaig tenir un començament de diftèria que gràcies a Déu aviat fou esborrat donat que prop de ca-nostra teniem un metge que vivia al primer pis d'un estanc de tabac, regentat pels esposos, Gesson, lliure-pensadors que tenien un fill Maurice.Aquesta gent mateixa la tornariem trobar a Reims,visquent rue de Tambour és a dir veïnats nostres.
Com vos deia doncs que feia nit i els meus pares alarmats i inquiets anaren a tocar a ca el Docteur Calvet i havent els explicat els sintoms de la malaltia que creien veure en mi,adevinant-ho una difteria i veient aixi del que'es tractava, me donà algunes injeccions de cerum que me salvaren d'una mort segura."
Jo donc fe de la forta passió que per les lletres sentia la meva progenitora.
Les cartes que acostumava escriure als seus pares o als pares
del seu home aixi com a altres familiars propers eren quasi totes elles, cartes extenses i plenes de sentit. En el seu esboç de "Memòries" apuntarà:
"De seguida que fórem en edat d'anar a escola m'emmenaren al parvulari que dirigia Madame Vautrelle laqual ens acolli prou bé.Hi romania tot la diada.M'hi agradava molt d'estar-hi;sense gaire donar-
me'n compte,crec que neixia dintre meu una certa vocació per l'ensenyement. Em sentia com peix dintre l'aigua.Era doncs estudiosa i aplicada,el que en valgué una matricula d'honor a la cerimonia de finals de curs;de la qual cosa encara n'estic orgullosa. Mes tard el meu germà i les meves germanes anaren també al parvulari mentre jo entrava a l'Escola Gran o sigui a la "Primaria" de la rue Donjon que dirigia Mademoiselle Royer. Aqui també em distinguía per la meva aplicació a l'estudi i bona conducta. Cada any obtenia o bé matricula d'honor o bé premi d'excel-lència .Els meus pares n'estaven molts contents.Vaig seguir per espai d'un any el curs superior.Hauria continuat els meus estudis si els meus pares haguessen seguit a Epernay, però havien decidit d'una altra manera ja que mon pare sofria de reumatismes aguts articularis - això vulgarment conegut ahir per dolors és conegut el dia d'avui per artrosis - i el clima húmid de la regió essent nefast per sa salut,decidiren tornar a Espanya (sic);és per això que deixaren la França amb una certa recança i jo amb més motiu perquè tenia la perspectiva de continuar aqui els meus estudis,sobretot que la directora havia vinguda a ca-nostra per demanar els meus pares que quedàs .Però res fou i abandonàrem la meva ciutat nadiva, el 6 de juliol de 1.912.Arribàrem a Fornalutx el 10 d'aquest mateix mes o sigui el dia de la Festa de Sant Llorenç.
Tenc a puntualitzar i malgrat tot aquest relat i el seu apreci per la seva llengua nadiva francesa aixi com per la literatura francesa en general,Rosa Bisbal Alberti,de Ca'n Nyirvi, de Fornalutx - mu mare - sempre manifestà al llarg de la seva vida sentir-se identificada amb la terra del seu marit i dels seus propis avis. A més jo li he sentit dir més de dues vegades - i això res té a veure amb l'artrosis del padri Toni ni amb el retorn a Mallorca de la familia l'estiu de 1.912 - que son pare sols volia pagar carrera a tots els seus fills i no a un en concret . El fet és que l'únic infant d'Antoni Bisbal Llaneras que tenia Interés per les lletres i l'estudi en general era la seva filla major Rosa. A l'oncle li interesava la comptabilitat i el peritatge mercantil un poc, mentre que les ties - principalment la més petita - dels llibres en podien fer una fogatera.
Gran alegria i goig li donà a mu mare quan estant nosaltres ja visquent a Fornalutx, a l'entorn dels anys seixanta la mestra de l'escola de Nines - Donya Francisca - amb el consentiment dels seus superiors li proposà fer de substituta en cas d'absència. Proposta que es mantindria en temps de la Senyoreta Raquel López Tenez. I apart aquesta circumstancia anecdotaria entre 1.953 i 1.970 un bon grapat de fornalutxencs i fornalutxenques venguéren a casa perquè mu mare les ensenyàs el francès que aleshores era la llengua del batxillerat a Espanya i la del seu turisme majoritari.
Les primeres alumnes que tengué foren Maria Trias - la germana de l'Econom de la parroquia, Don Tofol, que marxaria després a Toulouse casada amb un comerciant fill de fornalutxencs - Catalina Arbona, que casaria amb un director de banca posteriorment i, la mateixa mestra de l'escola de les nines,la Senyoreta Antònia Ramon qui era de Ciutat. Després es va apuntar el metge del poble,el Doctor Llorenç Caimari, natural de Sineu aixi com el seu sucessor Don Miquel Contesti Carbonell, de Llucmajor ( de l'antiga i distinguida familia de Can Morlà) nebot de Don Mateu Contesti Torrens que a finals del anys vint havia regentat interinament l'Escola dels nins de Fornalutx.
Si no vaig errat crec que també vengué a casa, el psiquiatre Eduard Guasp Sitjar que aleshores era un al-lot, fill de Don Llorenç Guasp Gelabert el mestre de l'escola de Nins i que habitava quasi veïnat nostre .I com a cosa ja sí certa l'actual batle de Fornalutx Joan Alberti i el seu germà Salvador.
Un altre passatge prou interessant de l'anteriorment esmentat esboç de Memòries de mu mare,és quan ella conta la revolta que el 1.911 esclatà entre els vinyaters del Marne soblevats contra els propietaris de cases de Xampany.Aquell mateix any,el 8 de juny,havia fet ella la primera comunió a l'Església parroquial de Notre Dâme, construida de feia poc aprop de l'Estació del Ferrocarril, i assistit, a la Catedral de Reims, al casament i noces - chez Dejerman - del seu oncle Jaume Alberti Escales (1.860-1.934).Diu aixi ella:
"Aquest mateix any hi hagué la revolució (sic) del xampanya.Aquest dia me trobava a casa de la nostra cosidora on feia el meu aprenentatge -( m'havia oblidat dir-vos que si el padri Toni no donà carrera als seus infants per les raons que fossen,almanco feu els seus posibles perquè tenguessin un ofici en les seves mans que podés esser-los d'utilitat en la vida) - quan Madame Delhote m'envià comprar queviure a les Galleries - rue de Chalons .Mes un cop defora em vaig adonar d'alguns moviments inexpertas;efectivament es tractava d'un estol de pagesos venguts de les cercanies,armes de forques,falçs i pales i de tota casta d'eines i instruments per la feina del camp.Semblaven tots ells molts resolts a fer una rervolució .No hi hagué gaire confrontació i la cosa acabà prou pacificament si bé varies cases de Xampanya sobretot a Ay on la Maison Ayala - (Aquesta empresa, molt possiblement fundada per algun imigrant espanyol, existeix encara al dia d'ara i és considerada com una de les grans marques de xampany independent de més renom.Propietaris del Chateau d'Ay la seva seu se troba a Ay( Marne) codi postal F-51160 en el Boulevard du Nord número 2) fou objecte de pillatge i saqueig. Els carrers navegaven plens de ví. Era desolador el veure aquest trist espectacle".
La revolta dels vinyaters del Marne del 1.911,historicament ha existit com anteriorment existi una altra revolta, la de 1.907 en el Llenguadoc; i encara que la segona fos menys traumàtica que no pas l'altra - els escaldats no saldant-se mès que per cualque ferit - ha quedada inscrita dintre la memòria col-lectiva amb una força prou parescuda.Sucedi quan era president de França ,el politic d'esquerres Monsieur Armand Clement FALLIÈRES el sucessor de Monsieur LOUBET.
La revolta dels vinyaters del Marne, l'any 1.911, fou deguda per mor de l'especulació i el frau. Els negociants de vi, els qui fixen el curs ( o sigui cosen i tallen el bacallà) comprant el raim als vinaters, massa totsolets per criar, ells mateixos, el seu pròpi vi, "importaven" vins d'altres llocs com Saumur, el Rosselló (per tant la Catalunya Nord) i fins i tot d'Espanya.Ho treballaven després, segons la metodología xampanyenca i ho venien sota etiqueta autentica.
A les acaballes del 1.910 els sindicats viticolers començaren els mitings de protesta,però ben aviat els vinyaters havien de passar a l'acció violenta.Després d'uns tres mesos de tranquilitat, deguts a un decret anti frau,els incidents repreguéren el mes d'abril de 1.911.
Caves de xampanya a Damery,Hautvilers i Vitreuille foren objecte de pillatge i saqueig.Al igual que la Casa Ayala de Ay podriem assenyalar altres cases dedicades al negoci del xampanya com Deutz Gelderman,Ducoin,Bissinger,Gallois o també Rondeau (aquesta darrera d'Epernay mateix) que foren objecte de la furia incendiara i inoclàstica dels amotinats.
El govern de la III República francesa es servi de l'exèrcit perquè reprimis aquesta revolta. Ho feu potser menys brutalment que en 1.907.Quinze mil soldats, nogensmenys,sota el comandement dels Generals Abonneau i Goirau ocuparen "manu militari" la regió fins que estigués restablert totalment l' "ordre" i romanguéren en el departament del Marne fins la verema seguent. Durant els dies que durà la revolta o moti, com li vulgueu dir,l'estat de siti fou decretat dins tota la regió i mu mare mateixa recordava haver vist pentinar carrer per carrer soldats a cavall dels cossos de Dragons i Chasseurs à Cheval o estar de sentinel-la protegint els edificis públics.
Tenint una mare com la meva que tenia interés per els llibres i la cultura en general no és d'estranyer que prop d'ella n'heretàs el cuquet.
Instal-lada a Fornalutx amb els seus pares i germans a comptar del 1.912 hi faria la seva vida de fadrina fins l'any 1.926 en que marxà cap a Reims per a donar un cop de mà al seu germà. La seva existencia al poblet dels avis fou certment ben diferenta del duit fins aleshores a la ciutat nadiva. A l'any seguent moriria, Maria Bisbal Vicens, l'esposa del seu avi i quatre any més tard, per la Puríssima del 1917 s'acomediaria aquest darrer Antoni Bisbal Barceló.
En els seus apunts escriurà: "Arribàrem el dia de la Festa de Sant Llorenç (sic). Aqui visquérem pacificament en companyia dels nostres padrins. La primera que parti per a reunir-se prop de Déu fou la nostra padrina el dia de l'Immaculada" Recordau-vos que anteriorment ja vos he dit que el padri Toni tractà. com mare propia, a la madastra i els seus infants, entre ells mu mare, la respectaren com si hagués sigut la seva àvia vertadera .
I continua escrivint mu mare referint-se a aquella padrina Maria de Can Nyirvi : "Mori com ella havia viscut, o sigui com una santa sense sofriments i somrient. D'aquest dia mateix,d'aquesta mort exemplar me desaparesqué la por que sempre me perseguia quan me'n anava a jeure. Necessitava sempre un llumet damunt el comodí.Aquest por em desaparagué com per art de magia.Quatre anys per la mateix data, el nostre padri ens deixava per un món millor en les mateixes circumstancies.
Havent aprés lliçons de cosir i fer confecció em vaig posar a treballar a casa.Cosia fins i tota ròba per a nuvies,nines de primera communió.Tenia com a feeles aprenentes i ajudantes a Catalina Puig "Ferrera" i a Catalina Alberti " des Puedò" i altres extras segons la feina que hi havia i també les meves germanes m'ajudaven.
Vaig seguir aixi fins el dia q
ue me'n vaig anar amb el meu papà per establir el meu germà. Anàrem a Reims on llogàrem una habitació Place de l'Hotel de Ville a casa de Monsieur Font , un mallorqui d'Andratx (sic) Menjavem a cal nostre oncle que ocupava una casa feta de totxos - un luxe ja que les altres provisionales com aquesta darrera eren fetes de fusta -i essent que,Antoni ,era el seu mossatge i nosaltres haviem tengut cura del seu fill Joan,teniem aquest privilegi. No durà gaire i ens anàrem per la Bretanya per veure si trobavem alguna que ens agradàs.Laval,La Flèche visitàrem .Abans estiguérem a casa del nostre cosi Jaume Arbona a Le Mans antic empleat de mon pare i a qui haviem traspassat el magatzem d'Epernay i que ell havia deixat el 1.914 per causa de la guerra qui segui fins el 1918 i és aixi que fem aquest viatge el 1.926.Anàrem a Saint Malo i visitàrem a Joan i Paula,germans de Florentina esdevinguda cosina nostra pel seu casament amb Jaume Arbona el nostre cosí.Ens reberen molt cordialment,dinàrem a ca-seva i l'endemà ens duguéren al Mont Saint Michel .Unucua abadía meravellosa. Hi vérem les oublietes (el nom en castellà més apropiat talvolta sigui el de mazmorras) amb " els seus presoner" fermats per una cadena i un pes feixuc als peus.Estava assegut a una cadira - (el manequi del presoner) - amb una taula davant ell. Damunt la taula una escudella i un troç de pà.Tot això fictici .Vérem també una taula rodona d'on es podia descobrir d'enfora els enemics que volien assatjar la fortelesa.La Basílica que ella totasola constitueix una merevella el mateix que l'arquitectura.L'esmenten com una de les set merevelles del món (sic) Bono ens en tornàrem a Le Mans i hi quedarem alguns dies més i ens anàrem un dia al Rennes on ens convidàrem a casa de Magdalena Mayol qui havia vinguda a Mont Saint Michel amb nosaltres.
De retorn a Reims ens hi instal-làrem davant cal nostre oncle J.Alberti (sic) és a dir damunt la plaça mateixa del mercat anomenada al dia d'ara place du forum per haver-hi trobat vestigis arqueològics dels antics circs romans .Finalment mon pare instal-là el meu germà.Li comprà mobles i llançols de fil,tot el que pogués necessitar i hagués de millor. Posà mercaderia a la botiga fins i tot i ens comprà a mi i a les meves germanes Magdalena i Maria un rellotge d'or amb una cadeneta que el joier feu fabricar amb el mateix model .Els rellotges no havent pogut esser identics me comprà una roba de sati beige, la falda era plissée.Me comprà també un capellet de feutre negre.Essent que no se'n podia dur tot això a Fornalutx, és dir els serveis de taula,les robes,només s'endugué els rellotges i les cadenes. Quan jo me'n vaig anar cap al nostre poblet sóc jo qui me'n vaig haver de cuidar....."
Crec convenient explicar això de les cases de totxo i de fusta a Reims,una ciutat de renom històric i no un llogaret de mala mort. El 1914,quan la primera guerra europea,els alemanys ocuparen uns quants dies l'antiga ciutat de la coronació dels reis francesos;però al llarg de la confrontació i especialment el 1.916 la ciutat fou martiritzada per incendis i bombardejos.Aquesta és una de les causes que expliquen el fet d'haver cases fetes de totxos i de fusta.
Católica ferventa i praticanta com als seus pares i padrins,ma mare fou un excel-lenta col-laboradora dels capellans de la seva parroquia tant a la Nativitat de la Mare de Déu a Fornalutx com a Notre Dâme a Reims.Pertanyia a l'associació pietosa de Filles de Maria i tenia al seu càrrec un coro d'associada. Pel mes de maig i de juny - dedicats a la Mare de Déu i al Cor de Jesús - cuidaven de compondre i embellir la capella corresponent. En certa ocasió,record - no sé si el rector era Mosen Cristofol Serra e.p.d. o Agusti Serra - ella estava arreglant l'antiga capella de Sant Antoni de Padua (ara convertida en la del Cor de Jesús) - Mosen Antoni Caparó,vicari de Sóller, que de 1.927 a 1.950 com a regent primer i econom després havia administrat la parroquia de Fornalutx - qui aquell dia es trobava a la seva antiga església dir-li: " Rosa te'n recordes quan venies a compondre el Cor de Jesús. Venguéres moltes vegades Rosa".
Un cop casada ma mare passà a fer partida de l'associacio de Mares Cristianes.I com a tal va seguir col-laborant estant a Fornalutx.
A Fornalutx des del nostre definitiu retorn l'any 1.953 i abans a Reims - de manera especial a la darrera parroquia que hi tenguérem Saint Thomas quan ella podia - la vaig veure col-laborant amb algun treball o detall per l'Església.Un d'aquests " treballs" - allà a França - i no sempre agradable era la capta del Denier du Culte ( la paga dels capellans).Com tothom sap, França és un estat laic que no paga els capellans.El 2005 fa cent anys que un govern presidit per Emiles Combes - del que darrerament s'ha sabut que no era ell el més partidari de suprimir el concordat napoleònic de 1.804 - decretà la separació de les esglesies ( no de l'església, la católica essent considerada només com la de la majoria dels francesos) i de l'estat. A tenor doncs de l'article 2 de la llei 9/12/1.905 publicada al Journal Officielle de la République, el dilluns 11 de desembre d'aquell any a la pàgina 7.205 i sancionada pel President de la República, Monsieur Emil LOUBET comença textualment dient que:
"La República no reconeix, no paga ni subvenciona cap culte".Aixi de clar. De 1.905 ençà a França - excepció feta dels departaments d'Alsacia-Lorena que es reincorporaren a l'estat francès després de la derrota alemana de 1.918 que segueixen la legislació concordataria de 1.804 - cap sacerdot catòlic, pastor evangèlic o rabí jueu rep paga alguna del govern. Ni crevetes ni fora crevetes, que valguin,a la declaració de rendes. El capellà, el pastor, el rabí o l'iman s'han de guanyar les sopes per ells mateixos o amb l'ajuda economica de llurs feligresos.
Ja sé que me dirà el meu lector,o lectora, agnóstic, esquerrà, progre i no diguem anticlerical: " Això és el que s'hauria de fer aqui a Espanya". Germanet o germaneta guardau-vos per vós l'opinió que el vostre parer m'interessa ni poc ni molt. Aqui, només, cont un fet tal com és i punt.Si el sistema és ell bo o dolent, ja és una opinió molt subjectiva de cadascu.
Doncs tornant a ma mare, aquesta senyora - Madame
Estadés - que amb el seu marit - Monsieur Estadés -
regentaven ,rue Paul Vaillant Couturier,un magatzamet de fruita i llegums i alimentació en general " Alimentation Saint Thomas" - entre 1.951 i 1.953, acabades les tasques de la bótiga,ja que les de casa mai es solen acabar,se'n anava a veure gent veïnada i coneguda per si tenien algun dobler per la "parroquia".Tenia un estil i una diplomacia, un xic especial,perquè fins i tot persones relativament practicans o que no ho eren i tot, li donassin algun bitllet de banca.
Rosa Bisbal Alberti, ma mare - enviudà de Joan Estades de Moncaira Solivellas, el seu marit, mon pare - l'horabaixa del divendres 11 d'octubre de 1.968. Delicat de salut, mon pare, en els quinze anys darrers de la seva vida transcorregut al seu poble natal, s'agradava de fer diariament una volteta i fer quatre coses al seu hortet de Sa Costa una finqueta d'hort i olivar -situada a l'altra banda del torrent de Fornalutx que havia sigut dels seus majors i que ell havia heretat d'una dona del poble en compliment de la voluntat de la mare,d'aquesta darrera,que havia sigut la seva padrina de fonts i la dida de son pare,o sigui del meu senyoràvi Joan. Amb motiu de la mort de mon pare,el poeta solleric - Don Guillem Colom Ferrà (1.890-1.979) que havia sigut condeixeble seu a l'escola dels frares de Sant Joan Baptista de la Salle al Convent de Sóller - escrivi aquests versos:
-Ni enyorant terres estranyes
-Ni envejós d'estranya sort
- tal com visquéres has mort
- en la pau de tes muntanyes.
- Voli a tu mon record
- car amic de mon infancia.

Mon pare tengué una mort dolça i resignada,reconfortat amb els sacraments de la religió que ell sempre practicà.En els intervals de lucidés li revenien, a la memoria, fets de la seva més tendra infantesa a Sa Cabana, la finca de l'oncle capella i padri de fonts seu, on havia vengut al món. S'havia posat al llit,per no tornar-se aixecar pus mai, el dilluns dinou d'agost d'aquell any.Dotze anys abans,l'agost de 1.956,havia mort a Moulins (França),als cinquanta-cinc anys el seu germà petit - Bernadi Estades - amb qui havia duit un negoci associat entre 1.925 i 1.935 i un poc abans havia mort, ab intestato i sense descendencia legitima, a Bones Aires capital de la República Argentina, Bartomeu Estades Canals, germà de pare del senyoràvi.
El dimarts 20 de febrer de 1.979,a les dues del capvespre exhalava, Rosa Bisbal Alberti de Can Nyirvi de Fornalutx el seu darrer alè. Tres anys després de la mort del seu home,en 1.970 havia mort el marit de la seva germana Maria - Llorenç Rullan Alberti -l'oncle Llorenç que havia sigut onze anys batle del poble.Després en 1.974 moriria, Margalida Mayol Oliver esposa del seu cunyat Bartomeu Estades; l'any seguent a la clinica Rotger de Palma Joan Alcover Coll,de Can Bardi de Sóller casat amb Maria Estades la seva cunyada. El 28 de juliol de 1.976 - dia Santa Catalina Thomàs "la Beata de Valldemossa" - l'afectaria molt la mort,occorreguda aquell dia a Reims, d'una cunyada seva. Maria Rullan Alberti de Cas Puput de Sa Calobra,la dona de l'oncle Antoni Bisbal.
A diferencia del pare,la mare tengué una agonia llarguissima.Les darreres paraules que me digué conscient - després d'haver-se acomiadada de les seves germanes,del seu cunyat Bartomeu Vicens Arbona aixi com del fill,nora i nétes d'aquest darrer i de la seva fillola Françoise Bisbal Rullan - foren:
Mana,fill meu.
Tres escuètes paraules que anà repetint i repetint de forma totalment mecánica i perduda per a sempre la consciència.
Trobant-se absent el rector de Fornalutx ,dos capellans de la parroquia d
e Sóller, Mosen Llorenç Lladó Calafat (valldemossi) i Mosen Francesc Munar Servera ( manacori i per cert escorpi com servidor) li administraren l'extrema-unció.
Amb qualitats i contrarietats la meva mare fou la dona que més m'ha estimat; que més s'ha sacrificat per mi i que, per bé o per mal, ha marcat la meva existència.
Opinió personal i subjectiva,segons el meu punt de vista: Dugué massa a l'exageració el seu puritanisme moral i la seva creença de que la castedat i l'absència total de sexe fora del matrimoni havia d'esser una veritat absoluta i indiscutible.No la culparé d'haver-me inculcat l'idea de voler esser capellà ja que de petit m'agradava jugar a dir missa i esser escolanet i me sabia les respostes de la missa l'anell al dit. Però si crec que s'errà, quan ja instal-lats definitivament a la nostra terra de Fornalutx,desperta en mi la pubertat i fugida la idea del sacerdoci basat en el celibat obligatori,admeté en molta reticencia i mala cara tal avinentesa i intentant controlar i supervisar sempre les amistats femenines que podien sorgir.En honor a la veritat altres persones de Fornalutx,parentes unes i externes unes altres,a qui jo potser resultava no gaire agradós, cooperaren a aquesta mentalitat de que el casar o el anar amb al-lotes no estaven fets per jo.
L'al-lota,la promesa, ideal - mallorquina,de pares i avis mallorquins i coneguts nostres,de bona casa,cristiana i per descomptat verge, tal com recomenava la Santa Mare Església,a qui segurament jo devia interessar molt poc ja que li corrien pretendents més atractius fisicament i amb més pasta a la butxaca -brillà sempre per la seva absència i mai tocà comparació.