La mar la va matar

De lluny veus la mar,
tan dolça i serena,
i maleeixes cada onada,
que se la va enportar.
La mires, amb odi,
i trenques a plorar,
no vols perdonar-la,
aquesta et va fer mal.
Vols cridar, com vas cridar,
però el silenci enpenta aquest neguit,
vols saltar,
i perdre't en un nou camí,
que et fa plorar...
Però en el fons,
tu l'admires, com l'odies tan...
i la observes detallista,
maleïnt aquell instant.
Al final, a l'horitzó,
el cel dibuixa una joia,
i recordes el moment,
en que la mar la va matar.