La mar i un llapis

Trec el llapis de la butxaca, però quin model tinc per dibuixar? No sé aferrar-me, no sé recolzar-me, no sé ser, només sé estar. No m'agrada entrar en cap joc, m'agraden els arbres i els gats que hi pugen i tot sols intenten, no poden, baixar-ne, però a la fi es llencen i allà els tens un altre cop, a terra, caminant, coneixent i reconeixent.

Porucs banyadors entren a l'aigua, porugues nueses s'hi remullen... El balandreig del mar és l'oscil·lació de la vida mateixa, el vent que empeny les branques i les deixa retornar, tu que em mires i de cop no em veus, el foc que s'encén, s'apaga, el sol que surt i s'amaga, i nosaltres capficats a aplanar el que viu per a ser ona, entestats a asfaltar el que és turó, bosc, salvatge existència que ens torba.

Camino enmig d'un munt de soroll i voldria no tenir oïda per a poder sentir el silenci de la natura, sentir com el mestral em guia sense dir-me res, escoltar el mar que em sedueix sense publicitar-se, caminar damunt la terra que embolica el carbó, la pedra i el petroli, productes de la paciència i víctimes de la ciència.

Em trobo en una presó d'informació, amb la seva hora d'esbarjo imposat i impostat. No m'hi avinc, amb aquestes normes, prefereixo no participar. Prefereixo treure punta a un llapis, prendre'm un te, dibuixar i escriure i fingir que sóc lliure.

No sóc un lluitador, tendeixo a somiar i per això et somio. Et somio en un poblet de la Costa Brava, que limita al nord amb rocs, a l'est amb barques, a l'oest amb turons i al sud amb platges. Portes un vestit blanc, que limita al sud amb fermes cames. M'aculls a la teva casa també blanca, brillantor de puresa, destil·lat de bellesa. Passejo descalç pel terra fresc i per la teva ànima sincera. T'agafo de la mà i t'explico un conte: hi havia una vegada un home, mort de tristor enmig de la foscor, que es va il·luminar quan et va veure nedar, sota la lluna, en aquesta mar de plata.