Cercador
La Màniga Llarga
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El nen-noi va voler sortir al carrer a trobar la gata dels okupes.
-Et diràs Màniga Llarga!
-D'on ho treus?-la seva àvia va voler saber, des del balcó estant mentre regava uns geranis que patien el mal de la papalloneta, del pugó, de la mosca blanquinosa i dels pensaments de polítics corruptes. Bones plantes que resistien. I la força amorosa de qui les cuidava.
-És prima i elàstica com una goma. S'estira fàcilment. Màniga Llarga!
La gata va fer un salt per tocar amb el musell el nas del noi -que va somriure- com si hi estigués d'acord i fos un brindis olfactiu.
L'àvia va fer fonedisses idees rígides: si l'animal tindria paparres o puces o la tinya o alguna altra malura susceptible de fer demanar al nen-noi que s'allunyés de la felina.
-Ara et porto teca per a la Màniga Ampla.
-Llarga!
-Ah: Llarga! Miola molt.
-Té gana, iaia, i alegria d'estar amb mi.
L'acaronava, la gata ronxava, feliç.
Mentre l'animal s'atipava -i endrapava amb celeritat- el nen-noi, assegut al segon i darrer graó de l'entrada de la casa, observava l'ombra de la gata i la seva pròpia.
Passà un trenet turístic. En baixà un paradista amb una motxilla i una taula desplegable. Es situà a la cantonada, gairebé davant l'immoble on vivia l'àvia.
Muntà el stand en un tres i no res. Semblava, per ridícul, un tros de stand. Tragué un barret bombí mig esclafat, un bigotí postís de color pastís de xocolata i un nas de pallasso. I una tela espurnejada de colors que tenia un forat per on passà el cap i li quedà de vestimenta, com una mena de túnica passa com puguis. S'hi afegí el nas i el bigoti. Agafà un llapis mina HB a punt de ser jubilat que per usar-lo calia adaptar-lo a un 'aprofitallapis'. Girà el barret i en tragué un full de paper que no hi era pas.
La Màniga Llarga s'hi apropà, encuriosida, i se li refregà a les cames.
Ell, llargarut, amb les cames flexionades com si fossin una cadira i posat contra la façana del darrera, començà a escriure:
"Et miro, sense gosar massa eternitzar el fet. Abaixo els ulls, els pisco per tal que sàpigues que et respecto, que t'estimo. Tu tens por, però cada vegada menys. Sinó no estaries a quatre pams de mi, aquí, estirat en un codolar, prop de l'ombreig d'una acàcia adulta que està al costat d'una morera de la qual el vent, expressament, ha transportat tres fulles grosses passades (quin groc!) i les ha fetes reposar entre tu i jo, alineades. Els teus ulls indiquen sorpresa. El teu pèl és bell i sa. Contemplar-te és un regalàs, estimada gata."
En acabat, plorava. Ho havia llegit en veu alta. El nen-noi, espectador també, es va sentir incòmode. Què feia, aquell personatge? Què representava?
L'àvia aparegué. Ho havia escoltat, també. Havia copsat alguna cosa. Donà al nouvingut un got fresc de gaspatxo d'un vermell preciós: hi havia incorporat remolatxa. Abraçà l'estrany...que no ho era.
-Germà, entra a casa. Has viatjat pels submóns del dolor de la bogeria occidental i finalment, alliberat d'un 'tu' fals, has recuperat la teva identitat. I jo t'esperava.
La Màniga Llarga s'esmunyí dins el domicili sense que es pogués ni es volgués impedir. Se la quedarien, ella se'ls quedaria a tots, indiscutible.
Recuperarien moments de vides passades compartides -ella i l'arribat-que, còsmicament, energèticament, significaven vides plenes i senceres.
I els altres...que ho van entendre.
-Et diràs Màniga Llarga!
-D'on ho treus?-la seva àvia va voler saber, des del balcó estant mentre regava uns geranis que patien el mal de la papalloneta, del pugó, de la mosca blanquinosa i dels pensaments de polítics corruptes. Bones plantes que resistien. I la força amorosa de qui les cuidava.
-És prima i elàstica com una goma. S'estira fàcilment. Màniga Llarga!
La gata va fer un salt per tocar amb el musell el nas del noi -que va somriure- com si hi estigués d'acord i fos un brindis olfactiu.
L'àvia va fer fonedisses idees rígides: si l'animal tindria paparres o puces o la tinya o alguna altra malura susceptible de fer demanar al nen-noi que s'allunyés de la felina.
-Ara et porto teca per a la Màniga Ampla.
-Llarga!
-Ah: Llarga! Miola molt.
-Té gana, iaia, i alegria d'estar amb mi.
L'acaronava, la gata ronxava, feliç.
Mentre l'animal s'atipava -i endrapava amb celeritat- el nen-noi, assegut al segon i darrer graó de l'entrada de la casa, observava l'ombra de la gata i la seva pròpia.
Passà un trenet turístic. En baixà un paradista amb una motxilla i una taula desplegable. Es situà a la cantonada, gairebé davant l'immoble on vivia l'àvia.
Muntà el stand en un tres i no res. Semblava, per ridícul, un tros de stand. Tragué un barret bombí mig esclafat, un bigotí postís de color pastís de xocolata i un nas de pallasso. I una tela espurnejada de colors que tenia un forat per on passà el cap i li quedà de vestimenta, com una mena de túnica passa com puguis. S'hi afegí el nas i el bigoti. Agafà un llapis mina HB a punt de ser jubilat que per usar-lo calia adaptar-lo a un 'aprofitallapis'. Girà el barret i en tragué un full de paper que no hi era pas.
La Màniga Llarga s'hi apropà, encuriosida, i se li refregà a les cames.
Ell, llargarut, amb les cames flexionades com si fossin una cadira i posat contra la façana del darrera, començà a escriure:
"Et miro, sense gosar massa eternitzar el fet. Abaixo els ulls, els pisco per tal que sàpigues que et respecto, que t'estimo. Tu tens por, però cada vegada menys. Sinó no estaries a quatre pams de mi, aquí, estirat en un codolar, prop de l'ombreig d'una acàcia adulta que està al costat d'una morera de la qual el vent, expressament, ha transportat tres fulles grosses passades (quin groc!) i les ha fetes reposar entre tu i jo, alineades. Els teus ulls indiquen sorpresa. El teu pèl és bell i sa. Contemplar-te és un regalàs, estimada gata."
En acabat, plorava. Ho havia llegit en veu alta. El nen-noi, espectador també, es va sentir incòmode. Què feia, aquell personatge? Què representava?
L'àvia aparegué. Ho havia escoltat, també. Havia copsat alguna cosa. Donà al nouvingut un got fresc de gaspatxo d'un vermell preciós: hi havia incorporat remolatxa. Abraçà l'estrany...que no ho era.
-Germà, entra a casa. Has viatjat pels submóns del dolor de la bogeria occidental i finalment, alliberat d'un 'tu' fals, has recuperat la teva identitat. I jo t'esperava.
La Màniga Llarga s'esmunyí dins el domicili sense que es pogués ni es volgués impedir. Se la quedarien, ella se'ls quedaria a tots, indiscutible.
Recuperarien moments de vides passades compartides -ella i l'arribat-que, còsmicament, energèticament, significaven vides plenes i senceres.
I els altres...que ho van entendre.
Comentaris
-
El vermell del gaspatxo[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 13-08-2017 | Valoració: 10
Un nom preciós per a un gat, original i imaginatiu, com tu i la teva prosa acurada. Ara, no sé per què, però em queda al cap el color vermell del gaspatxo; potser és que tinc calor...Una forta abraçada, Mena.
Aleix
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436329 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com