La mama té càncer

sentit i real que he llegit des de fa dies, AtzaVara!!
Quina sort que la mama, al cap de dos anys, hagi pogut parlar amb tu (o amb el Jo poètic) cara a cara del mal que va patir, malgrat l'angoixa que destil·la el poema a través de l'autora. Aquesta abraçada que li fas val més que mil petons i, sobretot, la dedicatòria " a tu, mama". M'ha emocionat, de debò.

Petons.

has aparcat per uns moments la poesia fantàstica, estudiada, enriquida, poetitzada... per deixar fluir sentiments que no es poden maquillar massa, són massa primaris per jugar a fer poesia excel-lent, són massa personals on tu hi ets implicada, van dirigits a la persona més estimada.. i no se li pot regalar una caca envolta en caixa d´or... millor un gran diamant sense embolcallar, portat per mans trèmoles d´adolescent que va patir per ella... La teva mare va fer el seu paper (no preocupar als fills ) i tu fas fer el teu ( vull saber-ho tot, és ma mare)... una lluita raonable i feta amb el cor... al final, com que cadascuna va fer magistralment el seu paper dolorós... els amors es van retrobar en una abraçada...
i tu, madura, valenta... ens ho contes... "com qui talla una rosa"
Bon poema, tendra i dur a la vegada i com ben dibuixat visualment i ben distrubït.
felicitats, AtzaVaRa, amiga...
petons i abraçades.

A l'inici de la meva història també em van enganyar, no volien que em preocupés. Mai m'han dit "la mama té càncer" però és un fet. I la impotència que vaig sentir en saber-ho queda perfectament retratada aquí. Paraules molt planeres i molt hàgils de llegir. I la frase "la mama té càncer" com un martell que et colpeja sense escrúpols. Per sort, el final del poema deixa veure cert optimisme.

Felicitats!