La maleta

De vegades, el destí ens porta sorpreses. Fets inesperats que, en tan sols deu minuts, poden fer canviar el curs de la teva vida, o inclòs la de molta gent.
Aquell dia jo havia anat a l’estació, com tants cops en els darrers mesos des que havia esclatat la guerra i els nazis ocupaven París. Treballava de recader, i la meva feina era dur els paquets de llibres de les comandes que el senyor Boucher preparava per als seus clients de tot França. Era una feina senzilla, però em donava prou diners com per estalviar i pagar-me els estudis de filologia. Mentre fos a la universitat no m’enviarien al front. Almenys de moment.
Vaig arribar a l’estació de St. Lazare cap les onze, una estona més tard de lo normal. Vaig travessar l’ample vestíbul d’enormes arcades metàl•liques i em vaig dirigir cap a la zona d’andanes. L’estació, com la major part del dia, era plena de gent. Gent que arribava, gent que marxava, gent asseguda pels bancs enmig de les andanes amb aspecte de no anar ni venir d’enlloc... I les patrulles, les sinistres patrulles de la policia de transports. Agents de Vichy, col•laboradors dels nazis que sota l’aspecte de francesos normals i corrents no dubtaven ni un moment en posar-te en mans de la Gestapo a la mínima sospita.
Era dimecres. Havia de cercar l’exprés de Cherbourg i donar al funcionari del vagó de correus dos paquets de llibres. Segons el senyor Boucher, era més barat portar les comandes directament als trens que lliurar-les a l’estafeta de correus. I en els temps que corrien era important estalviar despeses.
El tren de Cherbourg s’estava a la via sis. Vaig enfilar-hi des d’on havia entrat, gairebé a l’altre cantó de la zona de vies. Era plena de gent, com a tot arreu. Entre la gentada, però, em vaig fixar en un jove que caminava de pressa, amb aspecte intranquil. Cridava una mica l’atenció, doncs duia un elegant vestit negre, camisa blanca, i una maleta penjant del braç dret.
Des del fons de la zona de vies anava cap on era jo, i conforme s’acostava em va cridar més l’atenció. Tot i el seu caminar ràpid i d’aspecte nerviós, em semblava un jove elegant, alt i ben polit. Darrerament no era freqüent veure gent així.
De sobte, em vaig adonar que em mirava i caminava directament cap a mi. El cor se’m va començar a accelerar. De debò em mirava a mi i se m’acostava? Qui seria aquell jove, i què voldria?
- Disculpa noi, tens un moment?
Em vaig quedar tan sorprès que algú d’aspecte tan interessant es dirigís a mi, que de moment no vaig saber què contestar-li.
- Perdona, és molt important. Vine, seiem en aquell banc, si et plau.
Em va agafar amb suavitat però fermament del braç i em va portar a un banc buit que hi havia al darrera. Ens vam asseure i ens vam tombar de manera que érem a pocs centímetres l’un davant de l’altre.
- Bé, escolta’m: sé qui ets i la feina que fas. Necessito que m’ajudis perquè tinc un problema molt greu.
Ara el podia veure ben de prop. Era més gran que jo, d’uns vint i algo. Tenia el cabell ros impecablement pentinat i engominat. Els seus llavis vermells, càlids i de contorn suau ressaltaven al damunt de la pell blanca i fina, i els seus ulls blaus com l’aigua del mar em miraven fixament mentre em parlava. Era un jove realment atractiu.
- Sé que reparteixes llibres pel senyor Boucher. Escolta, ell no t’ho ha dit encara per protegir-te, perquè creu que és millor que no sàpigues res, però els llibres que portes per ell no són llibres i prou. A l’interior dels llibres, entre les seves pàgines, hi ha documents, salconduits, passaports falsos, papers que ajuden als nostres de la Resistència a lluitar contra els nazis. No en sabies res, oi?
- No, jo... Jo no sabia res... Bé, algun cop he sospitat alguna cosa, però mai m’he atrevit a preguntar res...
De seguida que vaig començar a treballar-hi, vaig sospitar que el senyor Boucher, el culte i refinat senyor Boucher, amo de l’antiga llibreria del carrer Fabourg, era alguna cosa més que un simple llibreter. Les visites de clients fora d’hora, els canvis sobtats de conversació quan jo m’hi apropava, les edicions especials d’alguns títols que només ell en mà podia manipular... Sabia que alguna cosa relacionada amb la guerra es coïa entre els passadissos d’aquella vella llibreria, però alhora estava segur que el senyor Boucher era dels nostres i lluitava per la causa de França i contra els nazis.
- Els llibres que portes són molt importants pels nostres objectius. Mira, jo em dic Rémy, soc de Lille. Conec al senyor Boucher. Veus aquesta maleta? La veus... com et dius?
- Joseph –li vaig contestar.
- Dins aquesta maleta, Joseph, hi ha informació molt, molt important. Plànols, dades militars... Informació cabdal per a una operació d’envergadura que pot alliberar el nostre país dels nazis ben aviat.
Feia temps que es remorejava que els aliats rumiaven un desembarcament massiu per començar l’alliberament de França i la resta dels països ocupats pels alemanys. Churchill i Roosevelt en preparaven una de grossa, però la incògnita era saber quan i quin seria el lloc escollit per al desembarcament.
- Jo personalment havia de portar aquesta maleta fins a Cherbourg. Allà un contacte l’hagués fet arribar a mans dels anglesos. Però m’estan seguint. Em tenen controlat i no sé quant de temps més podré seguir en llibertat. Hi ha una esperança: pren tu la maleta, Joseph. Agafa-la i porta-la al senyor Boucher. Ell sabrà protegir-la i fer-la arribar a qui correspon encara que haguem d’esperar uns dies més. Pren-la, Joseph. Agafa-la i marxa. Marxa ara.
- Però... i tu? Què et passarà a tu, Rémy? –la determinació que mostrava em fascinava, i em feia amoïnar pel destí d’aquell jove de mirada penetrant.
- Tant és, me’n sortiré, no et preocupis per mi. Ara marxa.
No em va dir res més. Em posà la maleta a la mà, i vaig sentir el contacte de la seva en fer-ho. Després em continuà mirant fixament, i en veure que no m’aixecava, em tornà a dir amb energia:
- Marxa, Joseph! Ara o serà massa tard!
Em vaig aixecar i vaig començar a caminar en direcció a la sortida, amb la maleta a la mà. Vaig donar unes passes i em vaig tombar. Seguia allà assegut, mirant com marxava. Em va somriure discretament, amb posat dolç.
Vaig continuar caminant, accelerant el pas. Quan vaig ser apunt de sortir de la zona d’andanes, em vaig tombar per veure’l per darrera vegada. Una parella de policies l’havia aturat. L’estaven detenint.
Vaig portar la maleta al senyor Boucher i li vaig explicar el que en Rémy m’havia dit. La desà sota el taulell i ja no la vaig veure més. Després em va explicar com un pare què és el que havia estat fent tot aquell temps, i perquè no m’ho havia dit fins llavors.

Uns mesos després, el sis de juny de mil nou-cents quaranta, es produïa el desembarcament de Normandia, i el curs de la guerra començava a tombar-se del cantó dels aliats.

Han passat molts, molts anys, i mai he oblidat en Rémy, la seva profunda mirada, les seves paraules. Durant un temps vaig intentar saber alguna cosa d’ell: vaig consultar diaris, biblioteques, arxius, registres... Una vegada vaig trobar quelcom sobre un jove espia francès de vint anys anomenat Rémy Lapierre, que es movia entre els ambients luxosos alemanys i que fou capturat i morí en un camp nazi poques setmanes abans que acabés la guerra. Després d’allò vaig preferir no buscar ni saber més. Mai sabria que havia estat d’en Rémy. Però encara ara, tants anys després, per les nits, quan tanco el llum, veig els seus ulls blaus que em miren fixament des del banc de l’estació de St. Lazare, i m’envaeix una escalfor que mai he tornat a sentir amb ningú. Tan sols amb en Rémy, el meu Rémy.