La malastruga de Murphy

Lleis de Murphy:
1ª. llei. Res no és tan senzill com sembla

Si a algú se'l pot odiar per la seva clarividència aquest és el tal Murphy,...sí, el de les lleis que porten el seu nom. A gent com ell se'ls hauria de fuetejar en públic per gosar recordar amb veu alta el que tothom pressent, intueix, i finalment, maleeix, pensava en M. de Mur, després de cada intent frustrat.
El darrer, l'havia preparat meticulosament. Però ai las! ¿Com havia pogut ser que aquell home, el seu cosí, amb més punteria que Billy "el nen" no hagués disparat? Amb la cosa tan fàcil que era prémer el gallet dues vegades, un-dos, teva-meva, pim-pam.....i tot s'hauria acabat. Però no. En M.de Mur hauria d'empescar-se una altra estratègia per morir. A més, volia fer-ho a mans d'un conegut. Considerava que ho entendria més bé, que no pas un passavolant. Tampoc no calia carregar sobre la consciència d'un estrany el feixuc pes d'un cadàver. Perquè, tot i que seria el seu, de cadàver -i per tant no se n'assabentaria de res més-, coses tant personals sempre resulta millor encomanar-les a gent, amb la que hi hagi un cert grau de confiança. D'altra banda, havien de ser persones amb les quals no s'hi mantingués una relació massa estreta, ja que podria aixecar sospites o provocar malentesos.
Així doncs, esdevenir un difunt, que en pau descansés, era la seva fita vital. Però era massa poruc, covard, per convertir-s'hi ell sol. A més, quan hi pensava, que era gairebé sempre, a en M.de Mur li venia a la memòria la lamentable pel.licula "El hombre que se quiso matar", protagonitzada per un no menys lamentable T.Leblanc, en la qual un infeliç intentava anar-se'n a l'altre barri amb tanta poca traça, que no se'n sortia mai, i acabava sent la riota de tothom. L' havia vist quan era petit per la "tele" i li havia quedat gravada. El seu sentit del ridícul no li ho permetria mai, que li passés una cosa semblant.
Després de l'últim fiasco, el del cosí caçador, va decidir que havia de buscar quelcom més fiable. El darrer fracàs l'havia deixat llargament decebut, ja que havia esmerçat molts esforços i temps en imitar els gemecs d'un porc senglar ferit. Casi havia arribat a la perfecció. Sinó com s'explica la visita de cortesia que li va fer un enorme exemplar mascle, amb dos ullals capaços de foradar l'acer més ben trempat, mentre s'amagava arraulit darrera unes mates de boix, tot esperant que el parent el deixés com un colador. Sort que havia llegit que aquesta mena de bestiar no suporta la fortor dels excrements humans i el va fer fora pixant-se i cagant-se a les calces, cosa que d'altra banda no li va resultar gens difícil de fer, atesa la grandària del ullals. Tot plegat per a no res. El fill del germà gran del seu pare va decidir aquell dia, ves a saber perquè, no caçar senglar, i dedicar-se a les llebres.
Mentre es prenia un cafè amb escopinyes en una assolellada terrassa, se li va encendre una bombeta d'almenys mil watts, que li va il.luminar el cervell. Seria la M.Muriel qui ho feria. Seria aquella amiga insubstancial -que feia servir d'excusa quan decidia donar per finalitzada una de les seves innombrables aventures amoroses. És que m'he enamorat d'una altra, sempre deia-, qui l'enviaria de forma ràpida, neta i extremadament refinada, a l'altre barri.
M.de Mur havia convidat a sopar la noia. Era un bon cuiner i faria que el darrer àpat estès a l'alçada del que s'esdevindria tot seguit. La M.Muriel no acabava d'entendre perquè després d'anys d'indiferència, de trobades espaiades en zones neutres (cinemes, concerts, cafeteries), d'una relació tan casta com la de Petrarca amb Laura, ara, de cop i volta, li estès proposant sopar els dos sols a casa.
Per un moment, mentre parava taula, li va passar-li pel cap el petó escadusser a la boca que un dia ja llunyà li va fer i com ella, com una fava tova, li va dir que estava boja per ell. Va recordar que va restar immòbil, mut, durant uns moments que li van semblar eterns, mentre li venia a la memòria una llei del seu amic Murphy: l'amor que algú sent per tu és inversament proporcional a l'amor que tu sents per ell o ella. I la resposta que ara li semblava un pèl aspre i que ella no oblidaria: mira noia no estic par la labor, oi que m'entens? I ho va entendre. Jamai li va tocar més el tema, perquè tot el que tenia d'anodina ho tenia d'intel.ligent. Però aquella nit tot semblava diferent. La fredor habitual s'havia convertit en atenció exquisida, les llambregades furtives en mirades intenses, les distàncies de guarda en refregades. Dues roses roges adornaven la taula. ¿I si en Maurici hagués canviat d'idea i hagués pensat amb ella per arribar junts a algun lloc? Ara que en Maurici ja comença a tenir algun any potser ha decidit estabilitzar-se emocionalment, somniava desperta.
Poc s'imaginava la incauta que era allà per ser la col.laboradora involuntària d'un suïcidi assistit i que ell li ho agraïa comportant-se com un Romeu enamorat. De fet, a en M.de Mur l'expressió suïcidi no el convencia, per les connotacions negatives que la paraula té. Pensava que els que se suïciden, normalment ho fan per acabar amb el patiment -amb excepcions notables com la del poeta i matemàtic G. Ferrater, que ja havia avisat que no volia passar dels quaranta-cinc (en va viure cinc de propina). No era el seu cas. Ell volia acabar amb l'ensopiment, amb l'horrorós tedi que ja feia una temporada que l'aclaparava. Fes el que fes, s'avorria -mai millor dit- mortalment. Menys casar-se i tenir fills, es podia dir que ja ho havia aconseguit i fet tot a la vida: viatges a llocs increïbles que la majoria dels mortals ni tan sols saben que hi són, èxits professionals importantíssims que li van reportar fama i diners, encàrrecs de feines per les quals molts s'haurien deixat treure un ull, sexe amb exemplars humans de faula, enamoraments folls que desembocaven en passions extraordinàries, amistats més autèntiques que les d'un gos amb el seu amo. Però ara, fes el que fes, tot li semblava repetitiu i ensopit. Sense saber el com ni el perquè, el món havia esdevingut un magma insuls pel qual surava, sense cap gràcia, la seva existència. S'havia convertit en l' afortunat més desafortunat de la Terra.
-Serà difícil tornar a sopar mai més tan a gust com avui- va dir ell.
-Ja saps que pots comptar amb mi sempre que ho vulguis- va replicar ella esperançada.
-Gràcies, però ara aprofitem la nit com si fos l'última que passem junts.
Tot just acabar la frase, va començar a arremangar-li les faldilles, lentament, tot cercant aquells indrets on les mans es curullen de tactes avellutats i suaus. El foc començava a encendre's. De sobta, en M.de Mur es va recargolar pel sofà, posant-se la mà al ventre i fent escarafalls. Va dir-li a la noia que li havia agafat un sobtat mal de ventre fortíssim i que li preparés un got d'aigua amb bicarbonat. Li va donar indicacions precises d'on trobar-lo, d'on ella havia de treure el verí mortífer que se l'enduria més enllà de la nebulosa d'Orion.
Catacrec... Oh! Ho sento. M'ha caigut el pot i s'ha m'ha trencat. No et preocupis ja ho netejo tot i ho llenço a les escombraries. Et donaré "Sal de Fruta Eno", que sempre porto amb mi i et passarà de seguida.
Adéu al cianur que tant li havia costat trobar. Adéu a una nova temptativa de perdre el món de vista, a deixar aquell fastigueig, aquell tediós i inacabable esdevenir. Però les brases de M.Muriel continuaven enceses i amb l'excusa de fer-li unes fregues a la panxa se'l va endur al llit. M.de Mur va fer-li l'amor amb el mateix entusiasme que li hauria fet a una nina inflable d'ocasió.
Ell sempre explicava a qui l'escoltés, que una de les seves millor virtuts era la tossuderia. S'assemblava al seu avi matern, que deien que una vegada no va parar fins aconseguir de fer entrar un clau per la cabota.
I ho tornaria a intentar. Aquesta vegada escolliria una persona que pogués oferir-li el màxim de garanties. Algú a qui li agradés fer les coses ben fetes, un perfeccionista. I qui millor que M.Murugarren, un dels bibliotecaris de la universitat de la qual n'era catedràtic. Hi havia certa confiança, ja que era molt afeccionat, com ell, a col.leccionar primers números del què fos (revistes, diaris, setmanaris). I li estava agraït, perquè el doctor de Mur -com li deia- li havia regalat alguns exemplars que tenia repetits -el dia que li va portar el primer exemplar de la revista "Les pygmées engages", que havia portat d'un viatge a Ruanda, pensava que se'l menjaria a petons.
M.Murugarren encarnava la quinta essència de l'ordre i de la pulcritud, aquelles virtuts que tant semblaven preocupar als mestres d'escola d'abans, i en M.de Mur se'n serviria ben bé. El convidaria a navegar en el seu veler. L'utilitzava tant per a lleure, com per a la feina: les investigacions d'arqueologia submarina, que havien donat a l'aspirant a cadàver un gran prestigi en el món acadèmic. Un cop a alta mar, li faria empassar que per aquella zona hi havia un vaixell grec submergit, que havia estat assaltat per les tropes del temut Hànnibal, durant les guerres púniques. Ell baixaria amb l'escafandre clàssic, que rep l'aire de la superfície mitjançant un tub, i li faria tancar una clau de pas, que seria la de respirar,....un parell de minuts i llest. És clar que li diria que aquella clau era de qualsevol altre cosa, carboni 14, activadors eteris, o qualsevol altra cosa que sonés a tecnicisme. Muntaria una altra clau de pas falsa al costat de la bona i el confondria, en M.Murugarren el que tenia de meticulós ho tenia d'innocent. Segur que s'ho empassaria.
La mar estava calma i lluïa un bon sol. Se'l veia content al bon home. No li passava cada dia que el convidessin navegar -de fet ningú no el convidava mai a res, més aviat fugien d'ell tant com podien, ja que tenia la fama de tenir una de les converses més soporíferes, pedants i inacabables de tot l'univers. La dreta és la de l'aire, l'esquerra és l'altra, al cap de deu minuts tancar la de l'esquerra, es repetia el babau mentalment.
M.de Mur es
va submergir cap al seu destí, amb la mateixa disposició que si anés a cobrar l'herència de l'oncle ric d'Amèrica. Després de mitja hora llarga va fer el senyal perquè M.Murugarren el pugés a la superfície. Només treure's l'escafandre va cridar: "Aixequi la mà dreta!" i l'home, amb cara de sorpresa pels crits, va aixecar l'altra, de mà. En veure el disgust del doctor, va confessar que era un defecte de naixement i que ni tan sols havia intentat treure's el carnet de conduir, per no fer el ridícul davant l'examinador. Tot seguit va començar una llarga dissertació, sobre la importància que havia tingut en la seva vida no haver conduït mai i que.....
Cridar a favor de l'equip de futbol visitant, màxim rival del local, barrejat entre els seguidors més "ultras" d'aquest darrer. Creuar la via més ràpida i transitada d'una ciutat amb el semàfor dels vianants en vermell, a una hora punta; insultar greument amb accent àrab els porters-goriles d'un local de moda. Però tot li semblava vulgar, de plantejaments rebaixats i d'èxit incert. Per uns moments s'imaginava vivint al Jerusalem occidental i escrivint articles a favor dels palestins o anant d'un cantó a l'altre d'una pastera plena a vessar, en una nit de tempesta a l'estret, i no saber nedar. Tot plegat fantasies estèrils que encara el turmentaven més. Continuava viu i això era el que el preocupava. Tenia la sensació que hi havia una mena de complot galàctic a favor seu (o en contra, depèn com es miri) Semblava com si tothom s'hagués posat d'acord i desitgés que visqués molt, eternament. Feia pocs dies havia rebut una trucada d'un agent d'entitat bancària, que li proposava un pla de pensions. Després, s'havia trobat un conegut que li va deixar anar "Et veig molt bé, que en faràs d'anys!"
A força de molt rumiar, en M.de Mur per fi ho va entendre. Per molt que ho intentés mai podria amb Murphy. La tercera llei que diu: qualsevol cosa que pugui fallar, fallarà, es complia una vegada i una altra. Va decidir canviar de tàctica. A partir d'aleshores faria mans i mànigues per viure molts anys, també quelcom aniria malament i es moriria aviat. Signaria tots els plans de pensions, jubilació i rejubilació que li proposessin. Treballaria el mínim possible per defugir de l'estrès. S'apuntaria a cursets per augmentar la longevitat. No agafaria més el cotxe, ni el vaixell, ni avions. Deixaria de fumar i de beure. Feria règim, feria esport, feria l'amor sempre amb preservatiu, confiaria amb Murphy,.........i esperaria.
Va gaudir d'una salut perfecte fins la seva mort, d'avorriment, als 107 anys.

Pepa Pagès