La malaltia torracollonera de la senyora Tènsia

Un relat de: Mena Guiga
Va sonar el timbre en una hora inusual. De seguida va saber, la senyora Tènsia, que es tractava del cunyat pesat que els visitava massa sovint. Tan bon punt va sentir-li la veuarra alta i amb les esses sonant de forma irritant, la dona va esperar que el marit anés amb el germà divorciat a la sala d'estar per dir des de la porta -per tal de ni veure ni saludar l'intrús qui, tots dos sabien, per part d'ella no era ben rebut- que marxava a comprar patates congelades.

Però es va dirigir a casa d'una amiga soltera, la senyora Tàrsia.

-Noia, ja ha aparegut novament! No el puc suportar, de debò! Amb aquelles cames i dents llargues, sembla un cavall exagerat. No puc entendre què li veien, totes les que es va tirar, ei, i que encara deu fer-ho, quan va a arreglar electrodomèstics a les cases.

-El troben simpàtic, potser? O pel...paquet?- i fingí un riure histèric per enfotre's, la Tàrsia.

-Ecs, ja s'ho faran. A mi, el que em fa estar malament és que vingui. Com que sóc bona persona m'abstinc d'anar directa davant seu i exigir-li que marxi. Com que casa meva és casa compartida amb el meu ex no puc i això costa d'empassar. És com una malaltia crònica que haig d'acceptar. Gens fàcil.

-Ja, ja m'ho has contat vegades. Quin mal rotllo, haver d'aguantar.

-Ho faig per les noies, que quan venen, van i venen, no trobin un ambient hostil. Estimo les meves dues filles.

-Però quan ja no vols estar amb algú íntimament ni res...s'ha de tallar ben tallat, com hem fet tantes.

-Tu no, que mai has fet el pas casori!- rigué plorant la Tènsia, menys tensa.

-M'havies dit que quan va anar a viure amb una de les dones i va deixar la seva, sembla ser que li anava bé. I doncs?

-Sí, va trobar una rica amb xalet i jardí amb piscina. Van cardar pels descosits dos anys i...ja se sap.

-Com?

-Síii!- somrigué, àcida, la Tènsia- Existeix un destí turístic que, s'ha estudiat, les parelles que el consumeixen acaben partint peres.

-Una zona en concret d'Itàlia, ho encerto?

-Hahah, exacte! I mira que amb aquesta hauria anat bé. Li havia ensenyat fins i tot una rajola sota la qual hi guardava les joies dels avantpassats, per si un dia ella feia el traspàs, tot passés a ell.

-Oh, n'estava!

-Imagino que ell, titola contenta, no deuria resistir-se a més fèmines. Quan es té una conducta viciosa, és té. Que és buidor, al cap i a la fi. I, calla!, que ara fa dansa...ja es deu haver entès amb la més piteruda de grup, tio merda! I al nostre poble! Que s'entretingui al seu!

-Estàs millor?

Inspirà, l'amiga, més calmada. Tornà a la llar amb el rostre distès, la senyora Tènsia, en haver-se desfogat amb l'amiga de tota la vida, la senyora Tàrsia. La persona non grata hauria conclòs l'estada, l'ex continuaria sent-hi (allò no tenia solució a curt termini) i...sí, netejaria la gossa que el fastigós parent no se n'hauria estat d'acaronar.

Comentaris

  • Valga'm déu ![Ofensiu]
    kefas | 12-11-2018


    I hi ha qui pensa que el millor que ens podem proposar és convertir la humanitat en una gran família!

  • Insectes[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-11-2018

    Les relacions humanes són ben complicades. El teu excel•lent relat n’és una mostra, com un trosset del vídeo de la vida d’una persona. La conversa amb l’amiga ens retrata (i ben retratat) al cunyat indesitjat. I segurament, el cunyat, amb l’ex, també haurà dit algunes paraules sobre la Tènsia. Però la vida és així, som com insectes atrapats a la mel, ni lliures, ni morts. I a aguantar…

  • Marta Rojals[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-10-2018 | Valoració: 10

    Mira, acabo de llegir un llibre de la Marta Rojals i m'hi has fet pensar. I molt! Proximitat, credibilitat, sentit de l'humor, acidesa social, bons diàlegs, etc. Una forta abraçada, Mena!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

790 Relats

830 Comentaris

277632 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com