Cercador
La Maica
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Maica és d'octubre i del 65. La veus sortir del centre de dia -ella hi fa nit i dia i cada dia- i el primer que veus d'ella són els ulls. Ben grossos. Uns bells ulls de dona d'octubre. Dona potser dita boja, dona molt medicada.
La Maica té la pell fina, i bruna-rosada. Va ser molt maca. Encara ho és: els ulls són intensos. I dignes de mil teatres per captivar mil públics.
La Maica va com una bruixa amb els cabells com socarrats a l'aire, de massa permanents que hi deixen permanència.
La Maica somriu com una flor estranya i atractiva. No és falsa, encara que vagi amb dentadura.
La Maica camina malament. Avança i torça una cama, com si fos esguerrada. Efectes de tot plegat.
La van fer operar per no tenir fills. Com a les gates i a les gosses. Ara pot quedar amb algú de tant en tant i desfogar-se, almenys.
Li agrada trobar-me i recordar-nos que les dues som d'octubre. Ella de l'onze; jo, del deu. I que ella és un any més gran.
- Ei, Lídia, ¿cómo vamos, tía?
I esclata a riure i m'abraça. Els seus cabells són flonjos. El seu rostre és de nina mal cuidada. La veu l'intensifica i és una veu que riu i no vol desabraçar-se.
- Estás muy guapa, tía. Y tienes estos ojazos. Tú siempre me haces reír.
I és ben cert. La Maica és una d'aquelles persones que formen part de la meva vida, a estones que acostumen a ser en una plaça, a tocar del centre. Prenem un cafè i ella fuma -li queda aquest vici- i jo m'hi escarrasso molt, vull molt que rigui i que esquitxi amb tot ple de capellans gens catòlics. Si riu massa, però, tothom mira...i si, amb un gest brusc, faig tombar el tallat i em taco -s'ha esdevingut més d'un cop-, la Maica augmenta la capacitat de la rialla i els ulls li ploren i fa salut. I jo, satisfeta, en demano un altre.
La Maica té la pell fina, i bruna-rosada. Va ser molt maca. Encara ho és: els ulls són intensos. I dignes de mil teatres per captivar mil públics.
La Maica va com una bruixa amb els cabells com socarrats a l'aire, de massa permanents que hi deixen permanència.
La Maica somriu com una flor estranya i atractiva. No és falsa, encara que vagi amb dentadura.
La Maica camina malament. Avança i torça una cama, com si fos esguerrada. Efectes de tot plegat.
La van fer operar per no tenir fills. Com a les gates i a les gosses. Ara pot quedar amb algú de tant en tant i desfogar-se, almenys.
Li agrada trobar-me i recordar-nos que les dues som d'octubre. Ella de l'onze; jo, del deu. I que ella és un any més gran.
- Ei, Lídia, ¿cómo vamos, tía?
I esclata a riure i m'abraça. Els seus cabells són flonjos. El seu rostre és de nina mal cuidada. La veu l'intensifica i és una veu que riu i no vol desabraçar-se.
- Estás muy guapa, tía. Y tienes estos ojazos. Tú siempre me haces reír.
I és ben cert. La Maica és una d'aquelles persones que formen part de la meva vida, a estones que acostumen a ser en una plaça, a tocar del centre. Prenem un cafè i ella fuma -li queda aquest vici- i jo m'hi escarrasso molt, vull molt que rigui i que esquitxi amb tot ple de capellans gens catòlics. Si riu massa, però, tothom mira...i si, amb un gest brusc, faig tombar el tallat i em taco -s'ha esdevingut més d'un cop-, la Maica augmenta la capacitat de la rialla i els ulls li ploren i fa salut. I jo, satisfeta, en demano un altre.
Comentaris
-
La Maica ha trobat un bon port![Ofensiu]Gemma Matas Gustems | 19-06-2012 | Valoració: 10
A la vida i ha moltes Maicas que no han trobat ni potser trobaran mai una amiga que els hi posi el somriure als llavis i que aconsegueixi fer-li viure moments alegres i d’esperada felicitat al saber que per aquell dia ja en hi ha prou, però aviat serà demà...
Es un relat ple d’humanitat i sensibilitat que arriba molt endins!
Una abraçada.
Gemma
-
només et diré Mena que aquest relat. respira per tot arreu....[Ofensiu]joandemataro | 19-06-2012 | Valoració: 10
HUMANITAT.
una lliçó, et felicito
joan
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435769 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com