La màgia d'un infant.

Un relat de: Nefertitis

Arribava cansada de treballar. La setmana havia estat dura, però li era igual, sacrificava aquells minuts per dedicar-los al seu nounat, el seu nebot. Aquella criatura formosa, dolça, que amagava tanta màgia sota aquells ulls radiants amb un iris poc definit encara, però que semblava decantar-se cap a tonalitats castanyes. El seu nas era menut, un xic xato, el qual donava al petit una aire jovial. La boca era melosa, d'un to rogenc que donava als seus somriures una màgia clarivident. El seu rostre era arrodonit i en destacaven les seves galtones, dos petites muntanyes que sobresortien; roses, vermelles, brillants...
Era i és el seu nebot, per això quan el contemplava perdia el món de vista. Era com si en aquells moments desapareixés tot i el temps s'aturés uns segons per regalar-li uns instants de felicitat, de vida... Indefinibles amb paraules. Poder per uns moments sentir la seva olor a net, a colònia de nadó, a puresa, a bondat... Sentir els seus braços i les seves manetes sobre les seves, com si en aquells moments volessin dins seu sentinelles dels millors sentiments.
Però arribava a casa i s'havia de conformar en observar-lo d'amagat, mentre del seu rostre una llàgrima lliscava davall la seva galta. Sentia els seus sons, els seus gemecs, la seva rialla... Onomatopeies que es repetien de manera continuada dins la seva ment durant tota la nit, el dia següent i l'altre i l'altre...
I de nou arribava la setmana, la seva rutina. Però ella sabia del cert que no passava cap dia sense que pensés en el seu nebot, en el seu somriure encomanadís i que li tenia la seva ànima robada.
I cada dia que passava es demanava el perquè se li negava el dret a ser el que era, qui era; ella, sí amb defectes i distinta, però ella, la seva tieta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85840 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.