La madonna

"La bellesa és una cosa difícil i severa que no es deixa atrapar així com així". Ho va dir Balzac. Maleït sigui, va pensar, quanta raó tenia en expressar aquesta afirmació categòrica.

La model restava estàtica i en silenci. La llum de la cambra era l'adient per assolir aquell gest embadalit i orfe d'afectacions sobreres, aquell esguard perfecte que tenia davant dels ulls. Només calia un fermall que sortís del seu pinzell i encerclés aquell instant, empresonant-lo per l'eternitat.
En un moviment convulsiu va passar el polze per la paleta matisada plena de tons i mentre carregava de color el pinzell, va sentir una pruïja que li pujava per l'espinada en veure aquells tons de color, d'una falsedat revoltant. - Un esforç, un esforç i ho tindré - pensava. Sucant el pinzell fervorosament, aplicant una veladura blavosa, tres pinzellades més, només tres, i seria possible fer circular l'aire pel coll d'aquella pobra dona, que ben segur s'ofegava dins l'atmosfera espessa de la tela. Ara, el setinat lluent que hi havia posat sobre els pits, expressava la gràcil suavitat d'una pell de noia. El secret inexplicable de donar vida a les figures no es podia verbalitzar.

Es va enretirar del llenç, ara sí, semblava una nova pintura, un esclat de llum el travessava. A la fi, hi havia una lleu aparença de veritat en la seva madonna. L'ombra és tan sols un accident, només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos, pensava satisfet.
S'acostà novament i les formes prenien relleu, sentia l'aire com hi circulava per tot el quadre.

De cop, un afligiment sobtat l'aclaparà, mirant la pintura. Hi va copsar l'antítesi del que veien els seus ulls, la natura hi fugia, s'escapava novament. Només el Sol és un digne pintor de l'univers. Dubtava de la seva obra. Va reprimir un crit endins, gairebé un plor, mentre acomiadava a la model, dient-li que estava cansat, dissimulant la impotència que sentia deguda a la mediocritat que en sorgia del seu talent. On era l'art?, perdut, desaparegut. La madonna però, era dins el seu quadre, restava sepultada per la seva incompetència, però hi era, no feia gaire que l'havia vist. Hi havia vida, tan sols hi mancava una mica més de veritat.

Es va asseure abaltit a la cadira, es mirà les mans acolorides i esclatà, ara sí, en un plor catàrtic i sostingut, mentre abjurava per sempre del desig de capturar la bellesa de la vida en moviment.


Vincent