La mà de carbó

Un dia de ple hivern, en el què les finestres restaven tancades pel fred i la blancor que se'n desprenia de la neu....

Totes?, totes les finestres tancades? Totes menys una, la finestra de l'Alba estava oberta de bat a bat i ella en reposava a l'ampit somniant a poder volar més enllà del que sempre havia conegut. Últimament ho veia tot més negre del normal, ja no es sentia inspirada per a seguir pintant les seves grans obres d'art; fa 2 mesos que cada quadre pintat acaba ofegat en un mar de llàgrimes i estripat, creia que el seu món s'esmicolava.

Una nit, on la soledat s'havia endut de viatge la seva perspicàcia i la imaginació, va decidir prendre força i marxar ben lluny, on els estels fossin d'un altre color, on les muntanyes no fossin les mateixes de sempre, on es pogués sentir com un ocell observant el cel i el sol, sentir-se bé sense la por de ser tancada per complet en el seu petit espai anomenat món; volia buscar altra vegada la llibertat per reaprendre a imaginar i sentir la imaginació com a part d'extensió del seu cos, portar al món noves il·lusions i sensacions a través de mirades perdudes i colors escridassants plasmats en una pintura, la seva.

Va agafar el seu petit farcell ple de pintures i teles i un jec que li cobria el cos sencer, va travessar la porta i es va endinsar en un circuit sens fi de carrers, corria tant que el vent no l'atrapava i no gosava fer-li front però.... on anava?

Ella mateixa es va respondre, anava ben lluny, on ella determinés que podia esser lliure i deixar volar els sentiments per a poder recuperar el toc per pintar.

Va endinsar-se al bosc i va trobar un precipici que obstaculitzava la seva visió del més enllà ; a poc a poc va pujar fins a veure un prat verd als seus peus, ple d'arbres, fagedes i animals que ni ella sabia pas que n'existissin. Sense pensar-s'ho dues vegades, va arrencar a córrer i en arribar al cim va vèncer les seves pors i cercant imitar l'heroïna dels seus relats, la protagonista per un dia de la seva gran vida va saltar des del cim sense mirar avall, on hi havia un llac que ressonava als seus peus, exactament a una distància de 15 metres de pedres amuntegades sobre l'aigua blava i cristal·lina, una aigua que ofegava les onades en una calma serena i sonora.

Va capbussar-se sabent que instants després hauria de tornar a obrir els ulls davant qualsevol realitat; Una mà va endinsar-se a l'interior de la freda i glaçada aigua que va provocar un so trencadís com si d'una copa de vidre esclafada es tractés ( splashhhhhhhh) , va remullar amb petites gotes animals i plantes del seu entorn.

L'Alba, va sortir de l'aigua amb poca esma, tot el que havia viscut mentre durava el salt, tot el que havia pogut observar mentre queia al buit, tot el que havia anat succeint imatge rere imatge davant dels seus ulls immaculats i brillants d'emoció i adrenalina , plorosos de la por al desconegut i tristos per la pèrdua instantània de records presents... sentia gratitud i alhora despreci per aquella mà que l'havia tret de l'aigua, que l'havia arrencat dels braços de la mort.

Va esbufegar i tot seguit va demanar pel nom del salvador; l'home no va obrir la boca, simplement es va limitar a caminar fins a la vora del salt d'aigua on l'esperaven immòbils una cadira, una paleta de colors, un joc de pinzells i un quadre a mig pintar.
L'home va retirar el full mig pintat i amb quatre pinzellades amunt i dues avall , va plasmar en l'acte tot allò que la noia hauria volgut expressar amb un gest o un mot; el sentiment que li havia produït aquell salt, aquell voler viure i sentir-ho tot en un obrir i tancar d'ulls !!!.

L'Alba s'hi va acostar, una llàgrima s'esvaïa galtes avall, per tot el rostre de la noia , en direcció als llavis. En aquell precís moment va agafar amb força la mà que l'havia tret de l'aigua i alçant una mica el to de veu va dirigir-se a l'home:

-he perdut la meva intenció, he perdut la meva vida, la meva llum...he perdut...
-Jo també vaig perdre , ho veus? - va respondre l'home assenyalant amb la càlida , marronosa i penetrant mirada una mà ennegrida i descolorida degut al pas dels anys , la mà que en aquells moments subjectava l'Alba.

La noia va fer un pas en fals cap enrere i va caure ajaguda a la molsa que rodejava l'espai del llac on es trobaven.

Abans de la Guerra, jo era un gran dibuixant; deien que tenia un traç que simulava el fil d'or però... com tota història aquí també hi trobaràs un però. Van arribar temps difícils, de fam i malalties que en aquells temps no tenien pas un remei tan fàcil com ara n'és de trobar.
Doncs bé, amb la pintura entre les mans no tenia prou per alimentar a la meva dona i els meus fills i vaig haver de recórrer al pitjor dels pecats...El furt o robatori, de menjar, es clar; per omplir les petites ments somniadores que al cap d'uns anys serien el meu futur, els meus petits marrecs .

Un dia, la guàrdia del monarca va decidir rondar més enllà del palau on jeure en una cadira plena d'ornaments brillants banyats en or de diversos quilats era la seva única distracció, a part de castigar amb diverses tortures a antics i nous penitents de les seves masmorres.
Així doncs, em vaig retrobar amb la guàrdia en el pitjor moment possible, tenia entre mans un pa de quilo, enfarinat com el que més, l'olor que desprenia era....mmmmm...arribava a dissimular l'olorós i pestilent peixater que treballava dos metres més enllà.
Un dels guardes més corpulents se'm va acostar i em va preguntar: - vostè sap quan costa aquest pa?- ;Jo vaig emmudir de cop com si el so de les meves paraules hagués estat engolit per el més gran dels llops udoladors .

El guarda va prosseguir amb la seva mirada de fortalesa impenetrant: - Vostè ha robat aquest pa tan gran perquè....

-no pretenia pas robar-l'ho bon senyor sinó prendre'l com a model de dibuix ja que des de ben petit vaig adquirir un do artístic per a la representació gràfica de les coses, persones, estris....- el dibuixant, que era molt llest va pensar que si esmenava que el pa era per a la seva família serien ells els qui rebrien el càstig posteriorment per la seva imprudència, i per això va respondre d'aquesta manera.
-Així que dibuixant eh? - va reprimir el guarda - vostè dibuixa amb ambdues mans?
-No pas, bon home; la meva perfecció n'és a la ma amb la que sento tot el que m'envolta , la mà dreta- va dir el dibuixant.


El capità de la guàrdia es va atençar i d'una ganivetada va desprendre la mà del braç del dibuixant. L'home sense mà va marxar amb el pa sota el braç direcció a una fusteria pròxima sense reclam algun.

-Bon dia tingui mestre artesà, tindria vostè l'amabilitat de reproduir amb carbó del bo una ma dreta dotada de tots els dits, encara que restin immòbils , a canvi d'1/4 d'aquest pa tan calent i cruixent? - va exclamar el dibuixant.

El fuster hi va accedir sense problemes, ja que la gana es va apoderar dels seus ulls que ja feia estona que restaven clavats en el pa i que el feien salivar en excés.

L'home va sortir de la fusteria amb una mà nova de carbó però amb un tros menys de pa ... ;En arribar a casa i li va dir a la dona: - Estimada, he descobert que el meu talent i sentiment no residia només en la meva mà dreta sinó en el meu cervell, en el que he viscut, en el que em queda per viure, i en el que em queda per sentir; així doncs he decidit que per dibuixar i expressar el que sento amb més precisió, he intercanviat la meva mà per ¾ d'aquest pa tan bo, cruixent, i alhora tou ... i una mà feta de carbó per a dibuixar millor sense necessitat de canviar de llapis constantment.

La dona, que no sabia pas que dir, que s'havia quedat sense ànims per a respondre, que no torbava paraula alguna per escridassar-lo... va restar passiva ja que ell estava viu, i , a més, duia menjar.

Aquesta n'és la meva història, així no et puc pas demostrar que una llàgrima guareixi les ferides d'un amor no correspost, ni tan sols et puc demostrar que una persona sigui com sigui pot arribar on vol , amb aquest petit relat puc fer-te veure que malgrat pedres diverses que interrompin o trenquin el pas del teu camí, cerquis dins teu, en la teva memòria, en la realitat i la irrealitat, en el teu entorn...has de trobar les eines per sentir i canalitzar, per viure a través de la teva imaginació sent conscient del que pots i no pots fer i sempre, sempre ,caient i aixecant-te de l'error.

La noia va besar la ma de l'home i es va despertar altra vegada a l'ampit de la finestra; però ...ara ,no veia les mateixes muntanyes, ni les mateixes cases, ni tan sols la seva ombra era igual des de l'altra banda de la finestra, des de la banda de la Imaginació.