La Lúcida

Un relat de: touchyourbottom
La pedra de la calamarsa li servia per calmar-se. La Lúcida (així l'anomenaven, però també servia la Lúdica, pel fet d'agradar-li entretenir-se jugant) sempre en tenia a punt, conservada a la temperatura idònia en congeladors de segona mà: allà hi tenia una mà de grans petits de glaç que rient com una boja havia aplegat quan les precipitacions en regalaven a cor què vols. I ho havia fet frenètica i efervescent, omplint galledes de plàstic -encara que fossin de basar oriental i sovint de qualitat no n'esperis massa- o d'alumini -abonyetat o no. Endevinava com n'estarien de farcits, els núvols, ho intuïa dies abans. Per això posava totes les cadires de la casa en restallera, es posava dempeus en una i saltava de cadira a cadira proferint xiscles, tot i mastegant xiclet sense gust ni gràcia, fent-ne bombolles que en petar i quedar-li el rostre amb la matèria enganxifosa era un gust rascar-la amb les ungles fins a fer-se mal: diria que eren marques de gaticel·la o de rascarel·la gatosa o d'arxicadirel·la. Aquelles marques d'esgarrinxar-se a fons les taparia amb mostres de maquillatge que pidolaria al grup de teatre local quan fessin el cafè dels diumenges abans de la funció, i ho faria amb la tècnica que la relaxava i alegrava tant tant tantíssim. Tantíssim tontíssima...hahahaha. I obriria el paraigua plegable -no el deixava plegar de res, no se sabia les taules, era estúpid, castigaria aquell puto estri a l'ombra del cactus de punxes llargues de les que en penjava merda seca que havia desadherit de les sabates perquè eren petites coques amb què l'alimentava, i que ho agraís.
Una cadira tenia una pota fotuda, trontollava, i era damunt d'aquesta que s'hi estava una estona buscant-se una patacada que el fat no atorgava i la Lúcida insistint, renegant contra el gran déu que tenia allà mateix: la làmpada dels anys seixanta, ronyosa, amb el serrell llardós, la tela ennegrida. No il·luminava, era una fal·làcia, no salvaria res, hahahha, era una escombra caracteritzada, no l'entabanava pas! Què es creia?
Fins que el pes del que queia quan el cel per fi s'obria i esclatava de seguida anava del bracet amb el somriure més intens de la dona que sempre s'abillava amb roba translúcida, la dona de demència transparent. O no. Que tampoc patia...patia? res per a ser tancada -no, ella hi era tota, tota!...i si no ho semblava, no ho semblava i prou. Aquella escombra malparida! L'enverinava entatxonant-la en un món oníric de repressió i medicaments, de cambres i sales pulcres i esterilitzades...Sort del glaç, aquella fredor que despertava, que tranquil·litzava...i els crits tan necessaris dels qui el sentien passant de la nuca esquena avall, sí, procedents d'una nevera portàtil que la Lúdica carretejava arreu en aquell espai on sempre era gèlid hivern...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83549 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).