Cercador
La Lònia i en Loni
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Lònia, dona vídua de setanta anys i quart, vivia en una urbanització de passa com puguis en xalet dels anys setanta i quart.
La Lònia, ja jubilada, vivia tranquil·la allà. Una bona pensió i ningú amb qui gastar-la ( bé, ho feia força amb els vegetals), en no haver tingut descendència. Per això un cop a l'any li feia gràcia comprar un 'ou zinder' per a la restallera de nens de la veïna, que no prenia anticonceptius i que criava any sí any també com una conilla. Li agraïen i el compartien. La joguina interior la feien a sorts. La Lònia se sentia satisfeta i generosa.
La Lònia cuidava amb gran dedicació el jardí que envoltava la casa. Els rosers li tenien el cor robar i li resultaven cars a còpia d'adquirir productes anti-cucs, anti-aranya roja, anti-pulgó i anti-cotxinilles per tal que es mostressin sans i esponerosos.
La Lònia havia estat la única nena nascuda al poble l'any que va néixer. I li havien posat Apol·ònia perquè s'havia esdevingut un nou de febrer, dia de la santa. Però això no havia fet que la seva existència fos res de l'altre món.
La Lònia havia viscut una vida insípida com una sèpia transparent. No en recordava gran cosa, de poc interessant com havia estat. Bé, únicament un oncle tercer que una vegada va visitar-la quan feina set anys i quart que era casada i que li va dur el regal de noces endarrerit: un xal de seda de l'Índia de tons liles i malves i dibuixos de caixemirs. Una tela de toc especial que la feia somiar, ella que ni en sabia. Aquell present i l'olor d'espècies i d'aventures que el familiar traspuava.
Quan el seu home va morir d'una típica pneumonia de grau superior sense prova d'accés a ensortir-se'n, ella feia poc que tenia el retir. Cansada de la feina de telefonista, no volia sentir veus i al xalet, soleta, entre roses, estaria més que bé. Així ho va pensar en deixar el lloc de treball per a sempre i se li va dibuixar un somriure digne de ser pintat per un avantguardista.
A l'hivern es tancava i feia vida davant la llar de foc. Un cop al mes el camió del Saprago li duia una comanda que havia hagut de fer via trucada (una de les poques excepcions que es permetia) i aixi no havia de moure's.
Mal fet. Cal fer alguna cosa amb el cos, que no s'encarcari. Però la Lònia aquí fallava, li feia mandra. Per això es va anar engreixant. I tot se li va posar al cul i no se sap com (mil raons i totes vàlides) se li va fer descomunal. El seient del vàter, un bon dia, va descobrir que li anava molt petit (no li cabia ni mig gluti) i va haver d'avisar el marit de la multifills que era lampista, el qual li va instal·lar un
nou seient fet a mida i amb el que va cobrar va poder mantenir tantes boques mig mes.
Un dia que el del temps havia pronosticat de pluja intensa, se sentien les clavagueres remorejar i tufejar. Era imminent una tempesta. La Lòrnia va abaixar persianes i es va posar a llegir la Bíblia segons Sant Ferran Carles. Se la sabia de memòria i badallava a gust. Aviat s'adormiria, quan hagués menjat les vint magdalenes farcides de crema hawaiana, producte d'oferta que sàviament havia comprat en quantitats industrials.
Ja roncava (soroll tipus Boeing número el que vulgueu) quan un so més elevat la va despertar de cop. Venia del vàter. No hi havia corrent i va agafar la llanterna de sota el coixí (sempre l'hi tenia).
Quan el va veure va sentir papallones arreu del cos.
Un cocodril enorme, blanc i cec!
Un cocodril de llegenda urbana, una realitat!
Va saber que l'havia estat esperant tota la vida, aquella i les anteriors. La certesa li va fer caure unes baves exagerades que el nouvingut va evitar trepitjar per no relliscar.
L'animal havia fugit del món subterrani humit on només podia alimentar-se de rates salamenyes i qualsevol cosa que surés a les aigües infectes.
La Lòrnia va entendre que no havia pas estat per casualitat que hagués hagut de fer una 'porta' d'entrada per a en Loni (així el batejar, escurçant Apol·loni...i és que era la matinada del nou de febrer!) i que l'havia d'acollir i estimar.
Va mirar-se'l com la no-mirava mirant-la.
Pobre bèstia! Sabia que se n'havien desempallegat per no haver-se'n de fer càrrec, els seus propietaris, gent d'aquella acostumada a consentir-se amb modes passatgeres que si són massa demanaires d'atenció els fan fer figa.
Va mirar-se'l i les llàgrimes de la dona no eren de cocodril.
El va tapar amb un abric vell d'astracan i ella, que havia agafat fred a les espatlles, es va tapar amb aquell bell xal.
Dona i cocodril, cocodril i dona, ignoraven que els elements havien coincidit.
L'endemà jardí i xalet de Lòrnia amb xal i cocodril abrigat estracanat havien desaparegut.
Segurament hi ha fets preparats no se sap quan ni se sap per qui o què, gestats en un espai immemorial. Quan els ingredients es troben ja no es fan estranys i qui sap si cervells coms els de l'autora del relat entenen coses que pengen de fils que fan pessigolles a l'ànima.
La Lònia, ja jubilada, vivia tranquil·la allà. Una bona pensió i ningú amb qui gastar-la ( bé, ho feia força amb els vegetals), en no haver tingut descendència. Per això un cop a l'any li feia gràcia comprar un 'ou zinder' per a la restallera de nens de la veïna, que no prenia anticonceptius i que criava any sí any també com una conilla. Li agraïen i el compartien. La joguina interior la feien a sorts. La Lònia se sentia satisfeta i generosa.
La Lònia cuidava amb gran dedicació el jardí que envoltava la casa. Els rosers li tenien el cor robar i li resultaven cars a còpia d'adquirir productes anti-cucs, anti-aranya roja, anti-pulgó i anti-cotxinilles per tal que es mostressin sans i esponerosos.
La Lònia havia estat la única nena nascuda al poble l'any que va néixer. I li havien posat Apol·ònia perquè s'havia esdevingut un nou de febrer, dia de la santa. Però això no havia fet que la seva existència fos res de l'altre món.
La Lònia havia viscut una vida insípida com una sèpia transparent. No en recordava gran cosa, de poc interessant com havia estat. Bé, únicament un oncle tercer que una vegada va visitar-la quan feina set anys i quart que era casada i que li va dur el regal de noces endarrerit: un xal de seda de l'Índia de tons liles i malves i dibuixos de caixemirs. Una tela de toc especial que la feia somiar, ella que ni en sabia. Aquell present i l'olor d'espècies i d'aventures que el familiar traspuava.
Quan el seu home va morir d'una típica pneumonia de grau superior sense prova d'accés a ensortir-se'n, ella feia poc que tenia el retir. Cansada de la feina de telefonista, no volia sentir veus i al xalet, soleta, entre roses, estaria més que bé. Així ho va pensar en deixar el lloc de treball per a sempre i se li va dibuixar un somriure digne de ser pintat per un avantguardista.
A l'hivern es tancava i feia vida davant la llar de foc. Un cop al mes el camió del Saprago li duia una comanda que havia hagut de fer via trucada (una de les poques excepcions que es permetia) i aixi no havia de moure's.
Mal fet. Cal fer alguna cosa amb el cos, que no s'encarcari. Però la Lònia aquí fallava, li feia mandra. Per això es va anar engreixant. I tot se li va posar al cul i no se sap com (mil raons i totes vàlides) se li va fer descomunal. El seient del vàter, un bon dia, va descobrir que li anava molt petit (no li cabia ni mig gluti) i va haver d'avisar el marit de la multifills que era lampista, el qual li va instal·lar un
nou seient fet a mida i amb el que va cobrar va poder mantenir tantes boques mig mes.
Un dia que el del temps havia pronosticat de pluja intensa, se sentien les clavagueres remorejar i tufejar. Era imminent una tempesta. La Lòrnia va abaixar persianes i es va posar a llegir la Bíblia segons Sant Ferran Carles. Se la sabia de memòria i badallava a gust. Aviat s'adormiria, quan hagués menjat les vint magdalenes farcides de crema hawaiana, producte d'oferta que sàviament havia comprat en quantitats industrials.
Ja roncava (soroll tipus Boeing número el que vulgueu) quan un so més elevat la va despertar de cop. Venia del vàter. No hi havia corrent i va agafar la llanterna de sota el coixí (sempre l'hi tenia).
Quan el va veure va sentir papallones arreu del cos.
Un cocodril enorme, blanc i cec!
Un cocodril de llegenda urbana, una realitat!
Va saber que l'havia estat esperant tota la vida, aquella i les anteriors. La certesa li va fer caure unes baves exagerades que el nouvingut va evitar trepitjar per no relliscar.
L'animal havia fugit del món subterrani humit on només podia alimentar-se de rates salamenyes i qualsevol cosa que surés a les aigües infectes.
La Lòrnia va entendre que no havia pas estat per casualitat que hagués hagut de fer una 'porta' d'entrada per a en Loni (així el batejar, escurçant Apol·loni...i és que era la matinada del nou de febrer!) i que l'havia d'acollir i estimar.
Va mirar-se'l com la no-mirava mirant-la.
Pobre bèstia! Sabia que se n'havien desempallegat per no haver-se'n de fer càrrec, els seus propietaris, gent d'aquella acostumada a consentir-se amb modes passatgeres que si són massa demanaires d'atenció els fan fer figa.
Va mirar-se'l i les llàgrimes de la dona no eren de cocodril.
El va tapar amb un abric vell d'astracan i ella, que havia agafat fred a les espatlles, es va tapar amb aquell bell xal.
Dona i cocodril, cocodril i dona, ignoraven que els elements havien coincidit.
L'endemà jardí i xalet de Lòrnia amb xal i cocodril abrigat estracanat havien desaparegut.
Segurament hi ha fets preparats no se sap quan ni se sap per qui o què, gestats en un espai immemorial. Quan els ingredients es troben ja no es fan estranys i qui sap si cervells coms els de l'autora del relat entenen coses que pengen de fils que fan pessigolles a l'ànima.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436287 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com