La Lola de Can Gasparó

LA LOLA DE CAN GASPARÓ
Era l'any 1.904 i vivien a pagès, l'hereu de la casa, en Perico, amb la seva dona, l'Eulàlia i una nena de pocs mesos d'edat, la Lola. També vivia a la casa el fadrí, casat un any abans que l'hereu i amb un fill d'un any i escaig, de nom Manel.
Tots dos germans menaven les terres que van heretar dels pares, ja morts: tenien una gran vinya, i tota la resta de terreny estava dedicada a horta, d'on treien totes les verdures i hortalisses que la dona del fadrí anava a vendre al mercat, on tenia una parada que menaven els seus pares i que, una vegada morts, va heretar també ella, que n'era la pubilla.
Amb molts pocs mesos de diferència, l'hereu va quedar vidu i la cunyada també. Van intentar viure tots plegats a la mateixa casa amb els respectius fills, però de seguida les males llengües van començar a xerrar de valent: On s'havia vist que dos vidus visquessin junts a la mateixa casa?
Els comentaris els van arribar molt aviat a les orelles. Per una part, el mercat n'anava tot ple i, per l'altra, els mateixos pagesos veïns li deien, a l'hereu:
- Perico, fes un cop de cap. No està gens bé que visquis amb la teva cunyada; tothom en parla!.
La parella es necessitava mútuament, l'un perquè amb la nena tan petita no sabia com fer-ho per tirar endavant i l'altra perquè depenia de l'horta per anar tirant a la parada del mercat. I tot d'una van decidir de casar-se.
La cunyada sempre havia tractat el cunyat de vós, ho va continuar fent, tot i que s'havien casat. De cop i volta van tornar a ser una família amb dos fills.
La cunyada, que es deia Mercè, mai no va reconèixer la neboda com si fos filla seva: en tenia cura, la portava neta i tipa, però poca cosa més. En canvi, amb el fill, hi tenia com un deliri: tot el que feia era per al noi, perquè el dia de demà no li faltés de res.
Quan la parella feia onze anys que convivia, era l'any 1.915, van tenir una filla en comú, la Teresina. Aquell naixement consolidava la seva unió i donava una certa seguretat a la Mercè: amb aquella filla, si un dia faltava el seu marit abans que ella, tant els fills com ella mateixa tenien tot el dret de romandre a les propietats que ocupaven en aquell moment.
La Lola va passar a ser la menadora de la germana petita. Només amb dotze anys, es quedava amb la petita a casa i en tenia cura fins que, a l'hora dels àpats, la baixava a la ciutat i anava fins al mercat perquè la mare li donés el pit, i se'n tornava amb la petita cap a casa.
En algun d'aquests viatges, s'havia trobat que arribava a casa amb la nena despullada perquè havia perdut els bolquers pel camí. Era massa jove per carregar amb tanta responsabilitat. En canvi, el noi ajudava el padrastre en les feines del camp i de nit li pagaven els estudis bàsics, perquè un xicot sempre tenia més possibilitats de trobar una feina de responsabilitat fora de casa.
Durant tota la seva vida, la Lola havia tingut un pare, una mare, un germà i una germana, però mai no s'havia sentit prou estimada per la que ella anomenava mare. Deia que el noi tenia tots els privilegis del món perquè la mare li tenia devoció, i que per a la petita Teresina tot havia estat molt fàcil, tots en tenien cura perquè era una nena molt fràgil, i com que sempre estava malalteta i delicada... En canvi, a ella, la vida l'havia fet forta i treballadora, i tots se n'aprofitaven.
Passats els anys, el seu germà Manel es va casar i va marxar a viure fora de casa. La Lola també ho va fer, amb un xicot que feia de paleta, i també van anar a viure tots dos plegats. La petita Teresina es va quedar a la casa pairal amb els pares.
El pare va arreglar l'herència de les propietats uns anys abans de morir. Quedava com a hereva d'un setanta cinc per cent del patrimoni familiar la filla petita, la Teresina, mentre que la Lola n'heretava un vint-i-cinc per cent, i el nebot Manel no hi tenia cap dret en l'herència en no ser fill seu.
La Teresina es va casar amb un xicot que feia de mecànic i que tenia un taller de la seva propietat, però es va quedar a viure a la casa pairal, tal com ho demanava el pare en el testament, i va tenir cura de la mare fins al final dels seus dies.
A can Gasparó i varen néixer els tres fills de la Teresina, que s'hi van quedar a viure fins que es van anar casant.
La Lola, mentrestant, i poc després del casament, va quedar embarassada d'una nena. Va néixer dos dies abans de Nadal de l'any 1.927 el part va ser tant complicat que tant la mare com la filla van estar a les portes de la mort.
Expliquen que la nounada en el moment de néixer no va plorar, i l'home que feia de vigilant del barri i de pregoner, va fer córrer la beu que la primera neta de can Gasparó era muda. Després ho van desmentir, perquè tots els que van conèixer la petita, en passar els anys, la van sentir cantar i xerrar pels descosits.
A la nena li van posar de nom Eulàlia, en record de la mare que la Lola no havia conegut mai. Deia que a casa seva eren molt pobres, i no van poder fer-se ni la fotografia del casament. Deia que, per a ella, no saber com era físicament la seva mare, l'havia fet sentir-se una pobra nena, i que la seva madrastra no havia omplert mai el seu cor com ho hauria fet la seva mare de veritat, tot i que per a ella la Mercè era el més semblant a una mare.
Una vegada recuperada del part, la Lola va començar a treballar una altra vegada. De la casa on van anar a viure en casar-se en deien cal Trist, i al costat mateix hi tenien unes veïnes que tenien cura de la petita totes les hores que ella es trobava fora de casa.
La Lola feia de bugadera, i rentava la roba als senyors rics de la ciutat. A les cinc de la matinada, ja era al safareig amb la roba estovant-se i a punt de rentar fins a les nou del matí.
Quan acabava la primera jornada i fins a la una del migdia, feia feines a les cases d'aquests mateixos senyors, i si algú li ho demanava, també hi anava a la tarda: vivien en una època que no es podia deixar perdre cap oportunitat.
Just quan la filla de la Lola va complir els dos anys, l'any 1.929, la va poder fer entrar a la guarderia de l'escola de les Dominiques i la hi va deixar a dinar cada dia: això li permetia de disposar de més hores per poder treballar.
La Lola, en poder deixar la nena a l'escola, es va organitzar la vida d'una altra manera. Ja no li calia molestar les veïnes, la nena es quedava a casa amb el seu home fins que era l'hora d'anar a l'escola, on ell mateix la deixava de passada cap a la feina, però el que la Lola feia era despertar la petita abans de les cinc del matí i la pentinava, li feia les trenes, perquè el seu home no s'hi veia amb cor, i la feia tornar al llit posant-la mig asseguda amb un coixí a l'esquena; d'aquesta manera, la petita tornava a dormir i no es llevava gens escabellada.
Abans de marxar a la feina, els preparava l'esmorzar: deixava un pot de llet i cafè a sobre dels fogons i el pa tallat a punt perquè el suquessin a la llet.
El seu home, perquè la nena es prengués aquella llet, s'havia d'inventar mil històries, perquè si feia una miqueta de ventada, queia sutja de la xemeneia i sempre anava a parar al pot de la llet, i la petita, en veure aquella negror flotant per la llet blanca, s'esgarrifava i no en volia. El pare li deia que no tingués manies, que el cafè no s'havia desfet prou bé i que havia quedat a sobre, i la petita s'ho prenia tranquil·la.
- Mira que et costaria poca feina de tapar el pot abans de marxar!- li deia el seu home, en explicar-li la feina que li donava la petita quan trobava algun entrebanc a la llet.
Però ella li deia que anava amb el temps molt just i no hi pensava, en aquestes ruqueries.
Quan la seva filla tenia vint anys, l'any 1.947, la Lola va quedar novament embarassada.
En tots aquells anys de matrimoni, mai no havia tingut cap ensurt, ni de pensar que esperava novament un fill ni de pensar el perquè no esperava cap fill, no havia tingut mai cura de res, i de canalla no en venia, ni tan sols pensava que en podia tornar a tenir!
Un dia va anar al metge, perquè es trobava una mica estranya: el ventre semblava que se li feia gros i es trobava una mica botida: va pensar que s'havia herniat i per això hi volia posar remei.
A casa del metge la hi va acompanyar la seva filla, i quan li va donar la notícia que estava embarassada, la noia es va tornar boja de contenta, però la Lola plorava com una magdalena:
- Que dirà la gent? Quina vergonya! Que pensarà tothom?
La filla li va dir:
- Però mama, que no esteu ben casada? Que no teniu l'home al costat? doncs el que pugui dir la gent no ha de tenir cap sentit!
La Lola estava embarassada d'un xicot, i a l'hora de néixer, si es descuiden uns minuts, té la criatura al taxi que els portava a l'hospital. Tan malament que havia anat tot en néixer la noia i ara que ja era força més gran estava a punt de tenir la criatura només amb la força de tirar-se un pet.
El part va anar d'allò més bé i en pocs dies ja varen tornar a casa. La Lola va començar a treballar de seguida, i del nen s'han va fer càrrec la filla, que feia de modista i cosia moltes hores a casa. Per a ella, el seu germà va ser com un fill: fins i tot quan passejava amb el seu promès algú li havia demanat si el nen era seu.
La Lola va quedar vídua quan el nen tenia sis anys, l'any 1.954, i va ser un cop molt fort per a ella, i també per a la filla, que ja estava a punt de casar-se i ho va ajornar dos anys més.
La família va tirar endavant amb la feina de les dues dones. La Lola encara va agafar més cases per a netejar, i la filla cosia a casa i a fora, per a cases riques que volien la modista a casa.
Quan la filla de la Lola es va casar, l'any 1.956, es va quedar a viure amb la mare i el germà, i en aquella casa li varen néixer les dues filles que es portaven un any i mig.
La vida amb la Lola no era gens fàcil, així ho deia la filla i el gendre, perquè amb els anys s'havia tornat una dona dura i dominant, i els feia una mica la vida impossible, a la
parella. Amb la filla topaven molt sovint, s'assemblaven bastant de caràcter i amb dues criatures a la casa sempre hi havia malentesos.
Quan la parella es va veure amb cor d'anar a viure sols, ho van fer, i la Lola es va quedar a casa seva amb el fill. De totes maneres, no van quedar enfadades amb la filla, perquè es va fer el càrrec que la parella volgués viure sola amb les nenes, i fins i tot va cedir al gendre l'habitació que el matrimoni havia deixat buida, perquè hi poses els canaris, ja que era molt aficionat i li mancava un bon espai per a la cria.
Fins a una edat molt avançada, la Lola es va fer càrrec d'una casa d'estiueig d'uns senyors de capital, que, quan el fill va tenir l'edat de treballar, el van col·locar a l'empresa i sempre més hi va treballar.
Amb el fill casat, la Lola va continuar vivint tota sola. No volia pas anar a casa de cap fill; de visita sempre que ho volguessin, però volia la llibertat que li donava poder estar a casa seva.
Tenia la pressió de la sang més aviat alta, hi havia de vigilar molt el que menjava, però no feia gens de bondat. Sempre deia que de jove no menjava el que volia perquè no tenien medis per a fer-ho i que ara de gran que es podia permetre de menjar de tot la salut li feia la murga.
Va tenir una mala temporada en trencar-se el fèmur, i va haver de passar uns quants mesos a casa de la filla, però quan va estar recuperada se'n va voler tornar a casa seva.
Un dia, estant tota sola a casa, va tenir una feridura i va caure al mig de la cuina. Com va poder es va arrossegar fins al menjador, on hi havia una porta que donava al carrer, i al cap d'unes hores, una veïna que estava pendent d'ella, per si la veia o no, es va adonar que romania al terra conscient. Va anar a buscar les claus per obrir, i en veure el greu problema que tenia, va telefonar als fills.
La van portar a urgències, on els van confirmar que havia patit una embòlia, que no recuperaria mai més el caminar i que li quedaria la part dreta del cos afectada.
La seva filla la va tornar a portar a casa seva, on tindria cura de la mare de dia i de nit, perquè la dona no podia anar ni al lavabo tota sola. Van decidir de posar-li bolquers, i va ser com tornar a cuidar a un bebè, però que es queixava per a tot i que era molt exigent amb totes les coses.
La Lola mateixa demanava que la portessin a una residència, perquè es pensava que en un lloc adequat li podrien fer una recuperació que a casa no li feien, i tant va insistir que entre el fill i la filla li van buscar un lloc on es pogués estar.
Amb els anys, la casa pairal de can Gasparó s'havia posat a la venda, i també les terres. Per aquest motiu, la Lola tenia uns estalvis que li permetrien costejar-se l'estada a la residència, i els fills no ho van dubtar i tots dos van complir la voluntat de la mare.
La filla anava a visitar a la mare cada dia, no ho podia remeiar, li semblava que li devia una estona de companyia. Fins i tot les encarregades del centre, que eren unes monges, li deien que havia de mirar més per ella, i havia de pensar que la mare era en aquella institució per alleugerir-li una mica la càrrega.
Els caps de setmana, tota la família anava a visitar la Lola: fills, néts, besnéts, tots plegats hi passaven estones el dissabte i el diumenge. Fins i tot una néta i una besnéta van rebre la primera comunió a la capella del centre perquè totes les companyes de la Lola hi poguessin assistir.
Una nit, les monges van trucar a la filla de la Lola per dir-li que la seva mare estava molt malament, i que creien que el final s'acostava. La noia i el gendre hi van anar de seguida, però quan hi van arribar la mare ja era morta.
La monja encarregada del centre els va dir que havia patit una parada cardio-respiratòria i que quan els havien avisat ja era morta. També els van dir que no havien pogut posar-se en contacte amb el fill, perquè tenia problemes amb el telèfon i semblava que la línia no funcionava.
L'home d'una néta de la Lola va avisar el fill, que no estava assabentat del problema telefònic que patia, i va córrer a veure la mare. Va saber de la seva mor en arribar al centre, ja que no li ho havien volgut dir per por que patís algun accident anant-hi de camí.
En saber que la mare ja havia mor, es donava cops de cap contra la paret dient: «Si el telèfon hagués anat bé, hauria arribat a temps de veure morir la mare»
La germana el va poder consolar dient-li que ella ja havia arribat tard, perquè la mort s'havia produït sense haver-hi ningú de la família.
La Lola de can Gasparó tenia noranta-dos anys quan va deixar aquest món, i tothom la recorda com una dona forta, lluitadora i molt treballadora.
FI