La lluna ha caigut

Si no és pas trist el poema, però el títol dona certa confusió, però res, ni cas, endavant i per moltes llunes.

veure com algú acull la lluna amb complaença perquè es troba sol i perdut entre les tenebres. És bo buscar la llum, la claror quan et sents entre foscors i trobar allò que t'il·lumina amb la claredat més diàfana i no deixar-la escapar, és, senzillament, ser lúcid i que denota que el jo poètic té ànsies de "viure" la vida amb la màxima "resplendor" possible

Un bell poema, Bruixot. Enhorabona.

Molts petons.

Lavínia.

als companys i et dic que és el poema més bonic que he llegit.
Suau, tendre, dolç amb belles paraules que ens gronxen en llegir-les.
La lluna, tot i que potser solitària, a caigut en mans de un gran home que li diu les paraules més belles que mai he sentit.

Felicitats per ser tant destre amb les paraules !
Ni la lluna s'hi ha resistit.
Jo també me l'enduc als meus favorits per llegir-lo sovint , sovint, sovint i bressolar-me amb ell...

...què dir-te. M'has deixat mirant la pantalla amb un somriure embadalit.

Només puc dir que me l'emporto cap els meus preferits, perquè em sembla un poema ple d'una bellesa especial. I així, el podré repassar de tant en tant, i gaudir d'unes de les paraules més belles que he trobat per aquesta web.

Amb un barret em quedo curta.

Una abraçada.

Salz.

Preciós el poema.

A banda de que m'ha agradat com està escrit, m'ha crida moltíssim l'atenció el títol "La lluna ha caigut" perquè avui he penjat un text basat també en la idea de que la lluna baixa a la Terra.

Osti, potser vostè i jo vam compartir alguna vida d'astronauta temps enrrere.

Sigui com sigui, felicitats pel poema i moltíssima sort! ;)

Jordi

amb delicadesa, amb la música del mar fent les tonades d'una cançó de bressol, mmm, esplèndid!

Ah, mmm, el tema de les "nines" ja el comentarem al vespre, amb companyia de la lluna, o potser no que encara se'ns posarà gelosa!

OhCapità.

(per cert, és un gran plaer tenir-vos per aquí, us admiro, però guareu-me el secret)

Ets molt afortunat, no cau en braços de qualsevol, ella.

... ja no em preocupo, estic segura que la sabràs cuidar molt bé. Gràcies per escriure coses així.
I gràcies pel teu comentari. Responent a la teva pregunta... sí, ja fa un any que rondo per aquí, qui ho diria eh?
Cuida't molt!!
Molts petons i moltíssima sort!!
Queca

personifiques la lluna (que és molt misteirosa, com tu) d'una manera extraordinària.

Sents la seva llum hipnòtida damunt la pell i el cor i ella se t'endú camins ignots de l'infinit.

FELICITATS TIO!

Fas uns poemes tan dolços! Sempre es parla de la lluna com a desig, o com a regal a fer a la persona estimada; tu, en canvi, n'has fet una personificació!

M'agrada el to dels teus poemes i aquest, en concret, me l'emporto a preferits.

(com una pantera) vers a vers per les teves paraules i en cada un, recullo un boci de raig d'aquesta lluna que cau, i veig algu que ha apres a esperar en la constancia del qui estima de veritat, i ara recull el fruit d'aquest temps.

Altre cop, ho has fet tant be!!

que t'ha sortit un poema d'amor molt maco. Hom serà feliç amb ell, segur.