La lluna em somriu

- T'havia promès amor etern i crec que després de moltes peripècies, mútuament ho hem aconseguit. Encara recordo aquella època d'adolescents, de lluna creixent, com junts vàrem passar uns instants que mai oblidaré...
- Ho dius com si haguessin sigut els dies més esplèndids de la nostra vida. Em sembla que has oblidat tot el que vaig passar...
-Perdona però no solament tu ho vas passar malament. Ostres Martí! És que sempre tens un caire negatiu per tot, no t'ho han dit mai que ets molt pessimista?
-Ja que has tret el tema, t'ensenyaré el que tu anomenes moments de felicitat.
Aquest diari escenifica tot el que vam passar fa 3 anys, quan encara immadurs, volíem anar més ràpid que el vent. Llegeix i digues si allò era felicitat.

Diari d'un apassionat de la lluna
12-06-1998
Últimament t'he deixat arraconat, perdut davall un munt de revistes i retalls periodístics, però avui, tinc l'ansiosa necessitat d'interpretar-te mitjançant tristes paraules tot el que la meva ànima sent.
Estava segur que havia de fugir, de marxar, no podia seguir per aquell camí. Deixaria la feina, els amics i abandonaria la ciutat... com un ex presidiari perseguit per la justícia, ple d'enemics i alhora encobridors, seria divertit i alhora perillós.
Encara que no fos propi d'una persona com jo, vaig haver de deixar l'ètica de banda per afrontar dilemes crítics, i fins i tot, cruels.
Diuen que la culpa és molt negra, però aquesta vegada la culpable, la causant de la meva situació, tenia cara i nom, ella era, sí, gràcies a la Júlia m'havia posat en aquell embolic i ara tenia que remoure mars per a sortir d'aquella falla que hem consumia viu.
Quan em van dir que pujaria a l'Everest i baixaria en deu minuts, que recorreria la selva de l'Amazona i viatjaria fins a l'habitació de la Madonna (a part d'una sèrie d'al·lucinacions inconfessables) en qüestió de segons, m'hi vaig llençar de cap.
Quina criatura estava feta! no et pots anar creient el que et diu la gent així com així, però es clar, era jove i amb ganes de conèixer món, en aquells instants hagués guanyat el títol d'ignorant major en categoria absoluta.
Era cert, aquella noia seca i pàl·lida, d'ulls tristos i mirada penetrant, m'havia enlluernat de tal manera que ara, amb una pastilla la podria fer desaparèixer, ella i tots els pensament més impurs.
La veritat és que en aquells instants, no raonava les conseqüències que allò podia comportar a la llarga, així que no tenia res a perdre, ans al contrari, m'apuntava a un nou cercle d'amistats i descobria nous plaers (més tard m'adonaria que els plaers és convertirien en autèntics malsons), així que...per què no provar-ho?
Aquella va ser la primera, d'una suma infinita de consumicions malèvoles, que em desgastaven poc a poc.
Recordo que la primera que vaig dragar s'anomenava "Bombón" i era de color vermellosa amb una estrella al centre. Em van dir que no es mastegaven, així que no vaig assaborir-la, però al tocar amb la llengua vaig descobrir que era totalment insípida, sense gust.
Encara ara em pregunto: per què? Per què vaig ser tan estúpid? Per què em vaig deixar captivar per una cosa que ni tan sols coneixia? Per què em van incitar a provar-ho? Llavors em faig una sèrie de preguntes que no tenen una resposta possible ni coherent i recorro a pensar que va ser cosa del destí, ell ho va decidir. És l'única consolació.

19-08-1998
Li he deixat una carta a la Júlia, encara no m'atreveixo a parlar-li personalment, l'he ferit i crec que no vol dirigir-me la paraula però crec que la passió que hi havia al principi encara existeix, sé que encara ens estimem. Quan s'acabi això començarem una nova vida plegats, tot serà diferent.
És tant difícil trobar la mitja taronja? Rumors diuen que sí, que per coses del destí a vegades es troba molt lluny d'on ets tu, i de vegades et desenganyes amb persones equivocades, en canvi, el meu cas és diferent, tenia la lluna a l'abast de les meves mans i jo, cec de mi, no m'adonava que tenia la felicitat tant a prop.

23-08-1989
Fa dies que he començat un tractament de desintoxicació i he de dir que és més dur del que em pensava, però sóc fort i hi poso molta voluntat. El metge diu que si continuo així d'aquí a dos o tres mesos tornaré a ser jo, un estudiant amb molt de futur, almenys això espero.
L'Enyoro, melangia, trista melangia.

7-11-89
Sóc idiota! Ara sí que li he caigut als peus. Estic exaltat, enutjat amb mi mateix. Com es pot entendre? Estic bojament enamorat d'ella, amb intenses ansietats per veure la noia a qui estimo, de cop i volta se't apareix per la porta, et demana perdó, et suplica una segona oportunitat i tu la rebutges fent cara de pocs amics i a penes dirigint-li la paraula. Ara si que l'he cagat! Demano a Sant Pere que no s'ho prengui malament, també ha de comprendre no estic bé. Aquí tancat i sense ningú, amb ganes de prendre... ostres no tinc força de voluntat, maleïdes pastilles! En fi l'he cagat ho he d'admetre.

13-11-89
Gràcies a Sant Pere, les súpliques han donat el seu fruit, la Júlia m'ha vingut a veure dos o tres vegades més, no és pot dir que tinguem grans conversacions (no hi poso gaire de la meva part)però si almenys ens veiem i parlem. Crec que ella encara sent alguna cosa per mi.

20-12-89
La Júlia hem visita sovint i ara ja començo ha estar més animat, cada cop que s'acomiada sento com s'escapa una part de mi. Predic que això té un final a prop i m'arribaria a creure que també és feliç, aviat tornaré a estar amb els meus.

19-01-89
M'han fet unes proves i demà em donen els resultats, tot sembla predir que d'aquí a pocs dies abandonaré aquesta habitació de mala mort per sempre. Tinc ganes d'explicar-li-ho a la Júlia, demà vindrà.

3-02-90
Tot apunta a la salvació. M'en vaig! Sí dic adéu al doctor, al centre i a un parell d'interns els quals havia tingut amistat durant aquesta llarga estada. La Júlia ha fet renovacions al pis i diu que està la mar d'acollidor. Recolliré les quatre pertinences mal contades que tinc i m'en torno al poble amb el meu amor. Tot acaba bé.
No vull perdre més el temps i un dia d'aquests li demanaré el matrimoni. Buff! Estic rendit, massa emocions per a un malalt que deixa la medicina.


- Noi ara veig l'enamoradet que estaves, però per què dius que jo vaig ser la culpable d‘haver-te introduït en aquell món? A cas no vaig ajudar-te prou?
- Recorda que això ho vaig escriure en uns moments en que la moral estava al fons d'un pou sense fi.
- Vols recordar qui realment va ser el veritable causant de totes les meves tristeses? Jo també tinc records i alguns prou indesitjables, ara t'ensenyaré com als meus 21 anys plasmava amb paraules desencadenades tots els meus neguits.

26-10-1989
Estimat Diari:
M'he de desfogar amb algú i crec que el més apropiat ets tu. Escoltes, calles, comprens i sobretot no fas preguntes.
Tot va començar fa dos mesos quan venia de treballar, aquella feina era molt dura, tot el dia amunt i avall, portant documents, factures i certificats, no es gens fàcil ser la secretaria d'una empresa familiar.
Bé, però ara no era moment de pensar amb la feina, havia de buscar la manera de reconciliar-se amb el Martí, sempre acabàvem com el gat i el gos, cal dir, que els dos érem igual de tossuts, i mai ningú volia cedir a demanar disculpes (diuen que la culpa es molt negra).
Vaig trucar al timbre, no van contestar, vaig tornar a prémer el botó per segon cop, però era evident que en Martí no era a casa. Encara sort que sempre porto les claus i vaig obrir el pis amb les meves. Era estrany, a les 9 del vespre,
acostumava a ser a casa i, més ara que tenia unes petites vacances. L'esperaria mentre preparava el sopar i així li faria una sorpresa.
Recordo que mentre anava a buscar la vaixella nova, per a una vesprada romàntica em vaig fixar que hi havia una nota damunt la taula del menjador, era del Martí i deia així:
És possible que ara no m'entenguis, quan jo marxi ja serà de nit i, tu amb els ulls clucs dormiràs dolçament. Abans de decidir-me a fer aquest pas, he meditat molt de temps, però crec que és la millor solució per a tots dos, tu i jo. Saps prou bé que no ens entenem, més ben dit, som incompatibles, tu tens uns ideals i jo una fita que mai he desvelat a ningú. Aquest món no m'entén, no m'escolta i crec que continuarà sent el mateix si jo no hi sóc. Ho faig per tu i per mi, el millor és marxar. No em busquis perquè serà inútil, t'estimo i no et vull fer mal. Espero que continuïs tan maca com sempre i que algun dia pensis en els bons moments que hem passat junts. Abans d'acomiadar-me per últim cop, dir-te que la lluna m'ha avisat, li he fet cas i ara hem somriu.
Petons, un apassionat de la lluna.

Mentre tornava a llegir la carta em vaig quedar atònita i després em vaig posar a riure, quina broma més ridícula, segur que només era per fer-me sentir culpable i després riures de mi. No era la primera vegada que deixava notes tan iròniques. Aquesta vegada però va ser diferent.
A les onze de la nit, aproximadament, l'amanida tropical i la crema catalana, esperaven amb deler ser assaborides damunt la taula, el cas es que, poc després van ser putrefactades a les escombraries.
Estava clar que no podíem continuar amb aquell ritme de vida, o fèiem un plantejament, intentant tornar a establir l'harmonia i la convivència que restaven en l'oblit o la que fotria el camp d'aquella casa seria jo. Mentrestant pensava el perfil de la discussió que hi hauria tan sols en Martí posés un peu a casa. Seria veritat la carta de la lluna somrient?

29-10-1989
Estic molt preocupada, no he rebut senyals de vida del Martí, solament sé que ha desaparegut del mapa, els seus amics m'han trucat dient-me que ha començat un tractament de desintoxicació, ostres un tractament per a desintoxicar-se! No m'ho podia creure, realment m'ho tenia completament amagat. Ara ho entenc tot, aquells amics que li vaig presentar de la facultat eren autèntics felins, ells van ser qui l'han engatusat en aquest mó
n, ara comprenc els malhumors periòdics i les contínues disputes dia sí, dia també.

4-11-1989
Estic disposada a perdre la feina si cal per a recuperar-lo, tinc un fort sentiment de culpabilitat, que poc a poc s'ha anat aguditzant fins a tal punt, que ara és insuportable. M'han informat que s'ha instal·lat prop de Barcelona i un tal Ramsés és el metge especialista que l'ajuda en els tractaments. Demà el vaig a visitar, espero una segona oportunitat.

6-11-89
Ahir va ser un dia inesborrable, encara tinc la imatge de la seva cara, trista i desmesurada, els ulls inflats. La mirada de rancor que em va llençar va ser suficient per a que la meva auto estima caigués en picat fins al punt que encara no l'he recuperat.

12-11-89
Les coses milloren lentament. Dimarts vaig anar a veure'l i vam estar parlant una estona. Creu que sóc la causant del seu estat, però ja comença a mostrar-me alguna rialla encara que és molt de tant en tant. Li he explicat que m'han ascendit a subdelegada de l'empresa i amb el sou que guanyo puc permetrem el luxe de fer alguna renovació al pis, quan torni ho trobarà tot molt acollidor. El metge ens diu que d'aquí a poques setmanes, si continua així, podrà deixar la metadona i continuar el tractament des de casa. Per primer cop he sentit com la felicitat rebrota poc a poc i lluca des de dins, de molt en dins de la meva ànima, on feia temps que havia mort i és resistia a ressorgir. Començo a plantejar-me el futur de manera diferent, ara ideo plans, que potser duré a terme més endavant.

5-02-90
Per fi! Sembla que s'ha girat la truita a favor nostre. Després de llargs trajectes cap a Barcelona, li han donat l'alta, sí es cert, ens hem reconciliat i ara ja és a casa.
Els canvis de distribució l'han entusiasmat tant, que diu que vol tornar a recuperar la carrera de química que va deixar a mig acabar. Estem molt energètics i amb ganes de capgirar el món, és una manera de dir que hem complert propòsits per a que la nostra relació cada dia rutlli millor.

-Veus Martí tot va acabar bé, però hi ha una cosa que no he sabut mai, què significa allò de la lluna?
-Que no ho entens, la lluna ets tu, i m'havies dit que marxés, així que ho vaig fer...
-Mai m'hauria imaginat que tornaríem a estar junts Martí així, com ara, recordant vells temps.
- Per cert tens la llista de noces? Hem de demanar preus a la fonda, encara ens queden molts tràfecs.
- Sí, ja tinc ganes de comprar-me el vestit!
Tornant al tema anterior, hi ha una cosa que no ha quedat clara, i vull que sàpigues que en aquesta història no hi ha culpables, els únics responsables dels nostres actes som nosaltres. Ara sé que el camí te'l dirigeixes tu, no hi involucris ningú. La vida es un camí transitori que tothom guia com a ell li sembla millor, a vegades no hi ha els privilegis d'elegir el camí que tu vols.

- Avui estic amb tu, demà qui sap si la lluna em somriurà, demà serà un altre dia ple de misteris i emocions, misteris com la pròpia vida.