La llumeneta i els mil colors

Diuen que en lloc molt llunyà, hi havia una gran poble en el que els seus governants havien prohibit a tots els seus ciutadans riure i somriure. També eliminaren un a un tots els colors, i només deixaren el color gris. En aquell gran poble tot era trist i ningú reia , ni tant sols existia un petit somriure .

Tant greu era aquella situació, què els nens i nenes no tenien amics ni amigues, jugaven sempre sols, amb les seves plays i consoles electròniques.
Aquells nens del poble estaven tant tristos i avorrits que, a la fi, cap d’ells deia res.

Els governants tenien molta cura en fer complir a tothom les seves ordres, qui no ho feia era castigat.
Els càstigs eren molt i molt severs per aquells que gosaven revelar-se d’aquelles injustes lleis.
Al cap de pocs anys els nens i nenes no recordaven haver vist riure ni somriure mai a ningú.
En aquella estranya població tots els ocells i totes les flors havien desaparegut.

Un dia va arribar una nova mestra a l’escola. La nova mestra és deia “Llumeneta”, era una noieta jove, bonica amb uns cabells llargs adornats per petites floretes de colors. La nova mestra venia d’una altre població i desconeixia l’existència d’aquelles absurdes i injustes lleis.

Tan aviat va entrar a l’escola, els governats van avisar-la de l’existència d’aquelles lleis i de les dures penes que li posarien si no les complia.
Ella, sorpresa, va dir que no ho entenia. Els va voler explicar que sense les rialles no hi havia alegria i sense alegria no existia la felicitat.
No entenia com podien viure sense els colors, els deia que sense colors la vida no era gens bonica.

La nova mestra, la Llumeneta, sense colors ni rialles, no podia ensenyar tot el que ella sabia als seus alumnes, ni tant sols explicar cap dels bonics contes que coneixia. Cansada de tanta grisor i de tanta seriositat va decidir que ella sí somriuria, i per anar a l’escola es vestiria amb roba de tots els colors.

Aquell matí va anar a la classe vestida amb cada peça de roba d’un color diferent, portava tots els colors de l’arc de Sant Martí. El primer que va fer en veure als seus alumnes va ser somriure i riure molt, fent mil cabrioles i ganyotes.

Els seus alumnes sorpresos es posaren a plorar , ja que mai havien sentit una rialla. Estaven tots molt espantats , a més, aquells colors estridents del seu vestit els feien mal als ulls,. Tots van marxar cap a casa espantats, corrents i xisclant.

Els governants , quan ho saberen, anaren de pressa a l’escola per castigar a l’ atrevida Llumeneta, la nova mestre. En veure-la vestida d’aquella manera s’escandalitzaren tant que cridaren als guàrdies per posar-la a la presó.

Però heus aquí que la Llumeneta tenia un do que fins aquell dia havia amagat. La Llumeneta en somriure podia fer sortir de la seva boca.
flors de mils colors

Així ho va fer , va començar a riure davant de tots els nens i nenes de l’escola, llavors sortiren amb les seves rialles moltes flors de la seva boca, flors de tots els colors com si fossin bombolles de sabor que volaven per l’aire. En veure-les com volaven pel cel , de com omplien el cel de colors, els nens i nenes començaren a somriure tímidament, els més atrevits començaren a riure, i de la seva boca també començaren a sortir flors de colors, primer petites flors com les violetes, després clavells i margarites de mil colors.

Tantes flors de colors volant pel cel atragueren de nou als ocells. El ocells volaven amunt i avall del carrers i dels jardins omplint el silenci amb els seus cants. Tota la gent del poble va sortir al carrer, escoltaven les rialles dels nens per primera vegada en molts anys. Les rialles tornaren l’alegria al poble. En veure i sentir aquell esclat de colors i de sons, tots els ciutadans també somrigueren per primera vegada en molts anys.

Aquell esclat d’alegria va fer renéixer totes les flors. Junt amb els ocells i les rialles dels nens de l’escola, l’alegria i els colors van tornar a aquell poble. Els seus habitants pintaren de colors les seves cases i es vestiren amb robes alegres i llampants .

Els governants d’aquella població van voler prohibir de nou els colors i les rialles , van fer sortir a tot l’exèrcit al carrer per fer-los callar, però cada vegada que la Llumeneta i els seus alumnes reien, les flors sortien de les seves boques sense parar , en sortien tantes que cobriren als governans fins a que reconegueren els seus errors i foren expulsats per sempre del poble.

Des d’aquell dia tots els nens i nenes de l’escola es feren amics, es vestiren amb robes de colors i reien en cada instant mentre jugaven entre ells. El gran poble era ple de colors, de flors i d’ocells que volaven amunt i avall del cel blau.

La Llumeneta va poder explicar tots els contes que coneixia. Els seus alumnes aprengueren moltes coses noves, sobre tot a tenir molts amics i amigues i a respectar- se molt entre ells.

Un dia la Llumeneta els va dir que se’n havia d’anar a un altre poble on els nens i nenes estaven tristos. Els seus alumnes van deixar de riure i les llàgrimes sortiren dels seus ulls.

En veure això la Llumeneta enlloc de plorar, es va posar a riure, de la seva boca tornaren a sortir flors de tota mena, de tots els colors i de totes les formes. Els seus alumnes van deixar de plorar , també es posaren a riure i de la seves boques en sortiren flors i més flors, tantes que ompliren tots els racons de l’escola i les van plantar per tot el jardí.

La Llumeneta va dir a tots els seus alumnes que sempre que trobessin a un nen trist li fessin una rialleta, juguessin amb ell i el respectessin, d’aquella manera tots estarien més contents i segur, segur en aquell mateix instant naixeria una nova floreta.


Fi