La llum dels estels en el crepúscle.

Un relat de: Nit d'estiu

Mitja tarda d'un... dimecres? dijous? Vés a saber...
Prop del parc hi ha una noia que s'espera. Espera el que ni tan sols sap si arribarà. No. ell li ha dit que vindrà. així que segueix esperant.
Un minut. Dos... s'escola el temps. i de sobte veu algú que córre cap a ella. Les cames li tremolen; potser seria més prudent girar cua i anar-se'n... No. Ella no és així.
Quan ell ja és prou a prop, la saluda. Es somriuen sense dir res durant uns segons.
Ella s'intimida per la seva presència. és una sensació que mai abans havia viscut.

La llum dels seus ulls. Aquella capaç d'il·luminar el camí de tornada a casa. Aquella llum que habita en la profunditat dels seus ulls que tot ho diuen. Que tot ho diuen. Se li nota.

Els dos joves se'n van passejan pels carrers estrets i solitaris, parlen de records, d'anècdotes i vivències. i riuen.

La seva rialla. Tan pur i serè com l'aigua cristal·lina d'un rierol de montanya. L'envolta la seva presència.

Ja no parlen. Ni riuen. Tan sols es miren i somriuen amb timidesa. la seva mà tremolosa enretira aquell floc de cabells amb dolcesa i, amb tendresa, diposita un suau bes en els llavis d'ella. gairebé ni es toquen, els llavis. Però el lleu contacte els fa volar. Se'n van. Ja no hi són, en els carrers estrets. El món gira entorn de la parella, però no se'n adonen.

Ja no calen paraules dolces. Les seves mans en acaronar-la, la seva olor omplint el moment i la llum dels seus ulls il·luminant el llarg camí que estan a punt d'emprendre ho diuen tot. No cal res més.

La tarda ha anat transcorrent. Els joves amants contemplen el capvespre, abraçats. La càlida llum encén els seus rostres somrients. Ella se'l mira. Què deu brillar més, els seus ulls o el seu somriure blanc com la neu en els cims verges quan surt el sol? Ell se'n adona, que se'l mira i la besa amb delicadesa, com si tingués por de desaparèixer en qualsevol moment.

S'estimen.

Comentaris

  • "gairebé[Ofensiu]
    pereneri | 09-10-2007 | Valoració: 9

    ni es toquen, els llavis. Però el lleu contacte els fa volar."

    M'encanta, aquesta mena de descripcions tan delicades, a l'estil dels grans directors de cine que no mostren sinó que suggereixen, i que també fan volar el lector, cosa que potser no s'aconsegueix tant amb una descripció molt detallada de dos cossos suant i entrellaçant-se i... És per això que normalment les pel·lícules romàntiques ben construïdes, i les novel·les romàntiques ben fetes (quina llàstima que Relats en Català no tingui encara la categoria de "romàntic" per als relats) tenen més èxit, molt més, que les pel·lícules X o les novel·letes pujades de to. Perquè si suggereixes i no explicites, deixes més llibertat al lector perquè faci volar la imaginació, i de l'altra manera el lligues a una forma concreta, massa material, només corporal, de seguir la història.

    (I una altra vegada t'haig de demanar una mica de cura en l'ortografia: crepuscle, corre, muntanya, majúscula després de punt...)