Cercador
La llufa del 28 i els corcs
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Va obrir el calaix, en Joan.
Esperava trobar-lo buit.
De fet, mai ho estava. Hi havia l'aire i el material (fusta fòrmica) que li donava forma i el definia.
En Joan no feia gaire havia dut a terme un feng-shui integral. És a dir: liquidar el que cal i com més millor per poder novament omplir. Teràpies d'aquestes que van sorgint com bolets i que cadascú s'enganxa a la que vol, que per això són.
Havia llençat postals de familiars i coneguts de llocs de vacances del país i de l'estranger; la col·lecció de sobres de sucre (que en més d'una ocasió s'havia vist atacada per formigues d'interior); mostres de cabells d'antigues promeses (el tirabuixó perfecte de la Montserrat entre ells); i més coses. Sí que era gran, el calaix!
Era el 28 de desembre. Dia de disbauxa, enganyifes i bromes.
De fet, era més aviat un dia de dol. L'origen bíblic de la diada recorda que Herodes va fer sacrificar més de 14000 criatures. La por d'un rei no perdona vides.
Era el dia dels Innocents, per tant.
En Joan gaudia aquells darrers dies, els darrers de l'any, un cicle que es tanca, l'hivern fred que ho segella tot, d'obrir aquell calaix i no trobar-hi res perquè així ho havia decidit.
Però aquell dia hi havia una llufa de l'amplada i allargada del calaix, com si estigués dins un taüt. La llufa somreia i es podria afirmar que picava l'ullet. El paper amb el que estava feta es mostrava esgrogueït i arrugat i s'hi llegia, escrit amb lletra lligada -indubtablement infantil- : "Innocent, innocent, que ho sàpiga tota la gent!".
En Joan no sabia si riure (segur que havia estat la seva néta!) o plorar (coneixia la història dels nens morts). Va optar per marxar al pati, que feia sol, i deixar que els pensaments passessin i marxessin.
Mentrestant, la llufa s'ondulava amb un cert ventet que es filtrava pels forats que els corcs practiquen a la fusta. Allò feia pessigolles.
I els corcs que seguien fent la seva feina li feien companyia. Tots al calaix.
Esperava trobar-lo buit.
De fet, mai ho estava. Hi havia l'aire i el material (fusta fòrmica) que li donava forma i el definia.
En Joan no feia gaire havia dut a terme un feng-shui integral. És a dir: liquidar el que cal i com més millor per poder novament omplir. Teràpies d'aquestes que van sorgint com bolets i que cadascú s'enganxa a la que vol, que per això són.
Havia llençat postals de familiars i coneguts de llocs de vacances del país i de l'estranger; la col·lecció de sobres de sucre (que en més d'una ocasió s'havia vist atacada per formigues d'interior); mostres de cabells d'antigues promeses (el tirabuixó perfecte de la Montserrat entre ells); i més coses. Sí que era gran, el calaix!
Era el 28 de desembre. Dia de disbauxa, enganyifes i bromes.
De fet, era més aviat un dia de dol. L'origen bíblic de la diada recorda que Herodes va fer sacrificar més de 14000 criatures. La por d'un rei no perdona vides.
Era el dia dels Innocents, per tant.
En Joan gaudia aquells darrers dies, els darrers de l'any, un cicle que es tanca, l'hivern fred que ho segella tot, d'obrir aquell calaix i no trobar-hi res perquè així ho havia decidit.
Però aquell dia hi havia una llufa de l'amplada i allargada del calaix, com si estigués dins un taüt. La llufa somreia i es podria afirmar que picava l'ullet. El paper amb el que estava feta es mostrava esgrogueït i arrugat i s'hi llegia, escrit amb lletra lligada -indubtablement infantil- : "Innocent, innocent, que ho sàpiga tota la gent!".
En Joan no sabia si riure (segur que havia estat la seva néta!) o plorar (coneixia la història dels nens morts). Va optar per marxar al pati, que feia sol, i deixar que els pensaments passessin i marxessin.
Mentrestant, la llufa s'ondulava amb un cert ventet que es filtrava pels forats que els corcs practiquen a la fusta. Allò feia pessigolles.
I els corcs que seguien fent la seva feina li feien companyia. Tots al calaix.
Comentaris
-
Un relat molt interessant [Ofensiu]Rafaelmolero | 03-01-2013 | Valoració: 10
Està molt bé aquest relat, perquè veig amb ell el somriure d'una broma, i en té de
altres coses com una sorpresa inesperada. Saluts i bon any Mena Guiga. Rafael Molero Cruz.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435665 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com