La lliçó.

En Tonet se'n fa creus de com poden canviar les percepcions de les relacions entre les persones amb els anys. Tot just ara, de peu, mira la Carolina i ho fa fixament als ulls, enmig d'una seguretat personal que encara no sap si és de veres o fingida. Mentre parlen - pràcticament només parla ella, és un nervi- ell se situa deu anys enrere. Aquest nervi l'atabalava, l'inquietava, l'intimidava, i ell en resposta reductora directa de l'ansietat, l'odiava. Sí, sí, prou. Mai més. "A cada pregunta m'investiga, m'extreu informació del meu preuat sagrat món, que no ho veieu" -es deia. Na Carolina, òbviament i pel tipus de relació que mantenien, notava clarament aquest feedback negatiu, i amb absoluta mala baba concentrada atacava de nou i, tot sigui dit, amb més contundència, com una lleona ataca la daina més feble i indefensa.

En Tonet sempre es prenia abans de dormir una estoneta estant estès estupefacte estudiant, estrictament, per tal de respondre el dia següent allò just i necessari; no obstant els seus plans se n'anaven en orris sobre el terreny, quan la Carolina deixava anar un reguitzell de rebomboris, jocs malabars, improvisacions, bombardejos anglosaxons, asos secrets que el vencien novament.

(Mentrestant la Carolina li segueix parlant i ell assenteix rere la façana).

L'espiral odiosa va acabar-se un bon dia, més que res perquè es deixaren de veure per exigències del guió. Ell contentíssim per l'alleujament. Ella no se sap, no s'ho ha plantejat mai fins ara que ho recorda.

El retrobament, no obstant, va arribar 8 anys després. Havien canviat moltes coses en la vida d'en Tonet. No era tan imbècil com abans, o potser ho era més, però en dosis esporàdiques. "És curiós...", es va repetir fa 2 anys, quan l'encontre. La Carolina seguia amb la mateixa empenta, fins i tot encara més, els anys li havien potenciat una energia vital innata, una lluita per la vida en clau positiva imparable. En Tonet va començar a veure que allò era ben diferent. Vint-i-dos no són el mateix que catorze, naturalment (malgrat podia haver-se donat el cas que sí, que ho fóssin, el mateix, i que ningú hagués evolucionat). En una etapa incerta, valorava el caràcter d'aquella dona com a un model a tenir en compte. Ningú era lleó, ningú daina.

Dos anys després hi hagué un segon retrobament, a l'estiu, juliol.Van quedar per a esmorzar junts el segon dia i fins i tot la Carolina es divertia amb els sarcasmes d'en Tonet, i ell acceptava les bromes incisives d'ella, que va convidar.

(La conversa - el monòleg- arriba poc a poc a la seva fi: mostra símptomes de debilitat, com respostes recurrents, conceptes remarcats masses cops, preguntes òbvies, respostes òbvies, mirades desviades...En Tonet sent que s'ha sentit a gust, pero que necessita assimilar la informació).

***

Fa 10 minuts que l'espera i encara no ha aparegut per la porta. Com que té molt clar el que li dirà, no pot evitar pensar en quan es van conèixer. Ella tenia uns vint-i-vuit anys i ell era un marrec de vuitè de bàsica. Des del primer moment que el va veure a classe, sabia que era un bon aprenent, un alumne intel·ligent, d'aquells que dóna gust tenir al grup perquè no hauràs de repetir trenta vegades un mateix concepte. Tot i això, va veure en ell una timidesa superable. Creia que si el burxava treuria el millor de si mateix. La seva intuició li ho deia i com que era una fura ( i ho sabia) no deixaria d'intentar-ho.

El curs es va acabar però, i eren més lluny que no pas al principi de tot plegat. No va passar d'aquí. Tenia altres coses de què preocupar-se, on posar el cap i distreure's, créixer. Si n'havia tingut a la seva història, de casos com aquell...

Tampoc hi pensava el dia en que es retrobaren, amb els mateixos rols però vuit anys més a l'esquena. El va saludar amb sorpresa, i ell respongué amb cert senyal conciliador (fou un floc de pau enmig del caos). Ella se'n feia creus de congeniar-hi. Ell...Ja no era un nen, però conservava encara un estat, en determinats moments, de irritabilitat extrema. Ho sabia i el burxava. Volia el millor d'ell, i ho va trobar.

Temps després esdevingueren companys, treballant colze a colze, comentant la jugada.

(La Carolina fita perplexa aquella persona que tot just arriba, comparant-la amb el nen que va ser. Només començar, li llença un comentari mordaç sobre el seu pentinat. Desitja endur-se'l al llit).