Cercador
La llibretera, la psicòloga i l'escriptora que es van enamorar
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Es deien Beca -de Rebeca-, Quel -de Raquel- i Quita -de Paquita-.
La primera era llibretera, la segona psicòloga i la tercera escriptora.
La Beca vivia en una ciutat de poca anomenada perquè cap personatge ni cap tradició ni quasi cap monument a qui a què o per què l'havia feta famosa (tot i que des de l'ajuntament s'estava pensant en copiar i enganxar aquestes mancances via artistes desnerits i estereotipats, sobralla impostora.). Amb tot, no milloraria massa la visió de llocs de pisos i vivendes més que mig repetides i mal repartides en carrers desmanegats sense cap cura poètica que conformaven aquell indret. La Beca, per més que no volgués -o no ho sabés-, era un reflex d'aquell espai. El seu establiment supurava mal gust i certa brutícia encastada en estanteries altes desprenia una fortor que atreia lectors de llibres de baixa estofa com ells mateixos que es tornaven bojos remenant certa quisca ben situada en cada exemplar i ho feien emetent gemecs quasi orgàsmics de goig per la troballa: indefectiblement una obra selecta i quasi única que feia lustres que era guardada per a qui l'adquirís i amb qui s'autoidentificaven. La Beca mirava de fer-los acabar-s'ho de creure i així omplir calaix. La màquina registradora patia el mal de la gola-rogallo-gripauosa: teclejava quantitats xerricant entre amargament i lúgubrement. Feia tanta pena que els compradors solien dur una oliera i regalaven alguna gota a l'eina atrotinada herència del pare difunt de la Beca i encara comprada de quarta mà a un traficant de turbines hidràuliques amb base al sistema 'jo m'aprofito del que aprofita la força de l'aigua'. Aquest paio, anomenat Iscal (es desconeix si era nom escurçat o allargat) va ser l'encarregat d'engendrar la Beca, cosa que mai sortiria del rebost mig fosc on la dona del llibreter i el traficant havien tret la pols a un matalàs de fulletons tan sentimentals que van perdre algunes paraules bàsiques que es van envolar i des d'aleshores va resultar impossible llegir-los.
La primera era llibretera, la segona psicòloga i la tercera escriptora.
La Beca vivia en una ciutat de poca anomenada perquè cap personatge ni cap tradició ni quasi cap monument a qui a què o per què l'havia feta famosa (tot i que des de l'ajuntament s'estava pensant en copiar i enganxar aquestes mancances via artistes desnerits i estereotipats, sobralla impostora.). Amb tot, no milloraria massa la visió de llocs de pisos i vivendes més que mig repetides i mal repartides en carrers desmanegats sense cap cura poètica que conformaven aquell indret. La Beca, per més que no volgués -o no ho sabés-, era un reflex d'aquell espai. El seu establiment supurava mal gust i certa brutícia encastada en estanteries altes desprenia una fortor que atreia lectors de llibres de baixa estofa com ells mateixos que es tornaven bojos remenant certa quisca ben situada en cada exemplar i ho feien emetent gemecs quasi orgàsmics de goig per la troballa: indefectiblement una obra selecta i quasi única que feia lustres que era guardada per a qui l'adquirís i amb qui s'autoidentificaven. La Beca mirava de fer-los acabar-s'ho de creure i així omplir calaix. La màquina registradora patia el mal de la gola-rogallo-gripauosa: teclejava quantitats xerricant entre amargament i lúgubrement. Feia tanta pena que els compradors solien dur una oliera i regalaven alguna gota a l'eina atrotinada herència del pare difunt de la Beca i encara comprada de quarta mà a un traficant de turbines hidràuliques amb base al sistema 'jo m'aprofito del que aprofita la força de l'aigua'. Aquest paio, anomenat Iscal (es desconeix si era nom escurçat o allargat) va ser l'encarregat d'engendrar la Beca, cosa que mai sortiria del rebost mig fosc on la dona del llibreter i el traficant havien tret la pols a un matalàs de fulletons tan sentimentals que van perdre algunes paraules bàsiques que es van envolar i des d'aleshores va resultar impossible llegir-los.
Comentaris
-
molt bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 07-05-2015 | Valoració: 10
M'agrada com escrius
Ens llegim
MO tse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435707 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com