LA LLIBRETA

Vaig aprendre a rebel•lar-me amb ella. I mai li estaré prou agraïda per ajudar-me a exercitar-me en aquell món de la protesta. Recordo com em barallava amb la meva mare quan encara vivia amb els pares. Era la noia de la casa al mig de dos germans i la nostra relació no era precisament una bassa d’oli. La meva mare tenia clar qui havia d’ajudar a casa. Com lluitava contra aquella injustícia! Els dies de festa no podia sortir fins que no havia acabat la feina de casa. I el pitjor de tot era que havia de fer el meu llit i els dels meus germans. Això em treia de polleguera. Era una discriminació tan flagrant! Una injustícia increïble! Les nostres baralles i les meves reivindicacions d’adolescent em van ajudar a ser una persona crítica amb el món al què em despertava i em van convertir en una lluitadora per uns drets que jo volia també per ella.
Encara la recordo esperant-me a les dues de la matinada, asseguda en una cadira del menjador i esbroncant-me amb l’excusa del què dirien els veïns. El pitjor del cas era que això passava dos dies abans què jo marxés de casa per començar una nova vida. Em va servir per enfortir aquesta lluita que s’endevinava difícil per les dones de la meva generació, i a refermar-me en les meves conviccions d’igualtat.
Recordo una llibreta imaginària en què apuntava sempre el què no faria com la meva mare, i sobretot el què no diria com ella. Moltes vegades em descobreixo repetint les seves frases i fent el que ella feia.
Ara s’ha fet gran i em necessita. Sóc al seu costat, no sense una mica de recança i cansament moltes vegades. I penso en la llibreta, però no apunto el què haig de fer. Hi ha un futur no gaire llunyà en què ella ja no hi serà i amb molta pena penso en el dia en què jo estaré en la seva situació i llavors no valdran reivindicacions, ni lluites ni injustícies, només caldrà l’amor, igual que ara, i sense llibretes.