La llibreta vermella: vint-i-unè capítol: Claustrofòbia

Un relat de: copernic



Quan miro enrera i recordo el paisatge de la meva infància no puc sostreure'm a la idea de limitació que imposaven les muntanyes circumdants, la sensació de mur infranquejable que dominava la visió des del fons de la vall, la impressió d'estar permanentment vigilat per gegants de pedra inamovibles. Només el mar trencava aquella idea de petitesa, de confinament. Tot i l'estretor de la badia, els dies clars es podia albirar un horitzó inabastable, trencat de vegades per la presència d'algun vaixell que invitava al somieig i l'evasió. El poble estava enclotat, a cavall de les faldes dels turons, i els carrers eren costeruts. Un podia pujar una mica i intentar trobar un punt de vista elevat que li permetés canviar de perspectiva però d'aquesta manera només s'aconseguia allargar l'abast de la mirada que sempre quedava restringida per la impressionant presència pètria. Si es volia fer una excursió fins al principi de la vall buscant una amplitud que el deixés respirar una mica , la solució era pitjor encara. El camí, al costat de la riera, s'anava estretint cada vegada més fins arribar al pantà que proporcionava aigua potable a la població. Llavors només podies fer dues coses: O bé seguies per algun sender, muntanya amunt o tornaves enrera. Del poble estant, des dels llocs baixos, miraves cap amunt i el teu coll s'estirava fins a límits insospitats tractant d'albirar el cel després de topar amb escales inacabables i més amunt encara, la visió ineludible, la presència greu, solemnial del campanar de l'església.

Una manera de trobar una sortida a aquest estat permanent de reclusió era pujar una mica als turons que donaven a nord, sobre tot els més propers al mar. Llavors l'esperit s'alliberava amb la immensitat d'aquella superfície plana i blava que es trencava sobtadament al Cap de Creus. Recordo les tardes plàcides de diumenge. El sol ja s'havia amagat darrera les muntanyes i la penombra dominava la vall. Llavors pujava des del poble cap a la frontera per un camí estret. A meitat del camí m'aturava i contemplava el magnífic espectacle de la mar d'amunt. El sol encara hi tocava i la llum groguenca matisada de color rajol il·luminava les aigües que tancaven la gran badia. Era una visió marina molt més oberta i alliberadora que la que es podia tenir des del poble, estreta i restringida.

Un altre recurs era anar fins a les escoles, situades en un pla més elevat. Des d'allà es podia contemplar la gran plataforma sobre la qual s'estenien les vies del tren. Llavors un podia badar, entretenir-se amb el moviment constant de vagons i combois, amb l'activitat frenètica dels bons temps de l'estació internacional. Podies imaginar vagament els paisatges diversos i variats que se li prometien a aquell tren de color gris i vermell que passava lentament davant els teus ulls i que tenia com a destí Ginebra, un lloc massa llunyà, massa suggeridor com per no deixar-te arrossegar per la imaginació. Intuïes les siluetes de persones, que imaginaves felices, darrera els vidres dels vagons i fantasiejaves amb el llarg viatge que s'esbossava en la teva ment veient les maniobres que es realitzaven per muntar aquell exprés de nom ben català que arribava fins a Madrid.

Tot i així, malgrat les expansions evasives que suscitava la presència contínua i permanent del ferrocarril, indissolublement lligat a la història del poble, la constatació clara i contundent d'estar rodejat per una presó natural, sòlida i mineral t'aclaparava d'una manera opressiva. El temps, dins aquell forat, s'arrossegava de manera lenta, gairebé imperceptible i malgrat tot inexorable, en les tardes de diumenge, grises i somortes, de la meva infància.

Comentaris

  • com més barroc, millor[Ofensiu]
    Onofre | 17-10-2011

    Així ho crec jo. Tractant-se de memòries pots deixar volar la imaginació encara més. Perquè no cal que diguis com és el teu poble, has de dir com recordes el poble o, encara més imaginatiu o fantastic, com el veia i el vivia un bailet de tants o quants anys.
    Quan jo escric memoralia infantil em deixo anar i m'invento mil entremaliadures que ni jo mateix ser del segur si varen succeir o si potser tant sols hauríem volgut que passéssin. Si vols te'n puc enviar algun per correu.

    I tu, tens publicat aquí algun altre capítol de la Llibreta Vermella?

  • Buguenvíl·lees[Ofensiu]
    Onofre | 16-10-2011

    Sí noi, m'has descobert. Potser massa sovint faig "la tria de les paraules". Però tampoc no em fa cap vergonya el dir que sovint utilitzo el diccionari quan escric. Malgrat, o precisament per això, saps molt be que escriure no és el mateix que parlar. Però ja que també sento que em diuen que el meu escriure és proper del relat oral, intento posar remei (la paraula que em venia a la boca era subsanar) a aquesta denostada oralitat (denostar no és un castellanisme com sí que ho és subsanar) amb mots que no son pròpies de la parla quotidiana.

    A fi de comptes el que hi trobo és un gust en sí mateix, en l'acció d'escriure, el sabor, el regust de les paraules.
    Tu ja m'entens. I entens que parlant no diries mai: "El poble estava enclotat, a cavall de les faldes dels turons".
    Ni tampoc, "El poble, de carrers costeruts, jeia tranquil enclotat entre elevats turons als que ja de més gran hi anava pujant-hi les feixugues comes per a trobar-hi un punt que em permetés albirar una altra perspectiva".

    Certament pot semblar més barroc, que ho és. Però a la llarga no deixa de ser una qüestió de gustos. I com deia aquell... o aquella castellanada: "el gusto es mio".

    Riu, home, riu, que jo, ara que no em veu ningú, ara mateix, estic rient.

    :)))

  • nou setanta cinc[Ofensiu]
    Onofre | 16-10-2011 | Valoració: 10

    Quan el publiquis en paper el podries acabar així:

    "El temps, dins aquell forat, s'arrossegava de manera lenta, gairebé imperceptible i malgrat tot inexorable, en les tardes de diumenge, grises i somortes, de la meva infància... ... No em puc ni imaginar el que pasaria pel cap dels nois que es van criar en pobles en els que no hi passava ni el tren, ni hi arribava cap barca i qui sap si per no passar ni hi passà la guerra.

    : ))

    riu, home, riu, que el riure encara no el fan pagar.

    :)))

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Calderer | 14-10-2011


    Trobo que és un article molt encertat... l'he llegit per casualitat ja que anunciar un vint-i-uné capítol tira una mica enrere si no t'has llegit els anteriors. M'ha agradat el contingut i la forma.

    Hi ha alguns retocs que penso que es podrien fer, per exemple vigilar algunes repeticions (llavors) i l'enllaç d'algunes oracions per exemple:

    Recordo les tardes plàcides de diumenge. El sol ja s'havia amagat darrera les muntanyes i la penombra dominava la vall. Llavors pujava des del poble cap a la frontera per un camí estret. A meitat del camí m'aturava i contemplava el magnífic espectacle de la mar d'amunt

    Jo ho enllaçaria així:

    Recordo les tardes plàcides de diumenge quan el sol ja s'havia amagat darrere (no darrera) les muntanyes i la penombra dominava la vall. Llavors pujava des del poble cap a la frontera per un camí estret i a meitat del camí m'aturava i contemplava el magnífic espectacle de la mar d'amunt

    Em llegiria més articles d'aquesta llibreta vermella.

    Salutacions

    Lluís

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386806 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...