La llibreta vermella: Novè capítol: Corxeres i semicorxeres (tercera part)

fent una bona tria dels grups musicals que més t'han marcat. Torno a coincidir amb els teus gustos musicals. Aquest cop, però, voldria fer un esment especial a un grup americà de rock (ja sé que vaig enrere, però és igual) que, en el meu cas, em va fer moure molt l'esquelet: els Creedence Clearwater Revival. Tot era escoltar-los, sobretot "Suzie Q" i se'm posava la pell de gallina. També recordo que la música "Soul" m'arribava a l'ànima, he,he. I em segueix agradant moltíssim. Les veus rogalloses i càlides dels negres poden amb mi.
Quins records més bonics! Aix, que arriba aquella mossa que es diu "NOSTÀLGIA" i em deixa tocada.
Bé, deixarem que passi una estona. Endavaaant!
Tot un plaer, novament, llegir els teus records musicals. Aconsegueixes transportar-nos cap a uns temps que cal retenir-los en la nostra memòria perquè ens fan sentir bé.
T'envio uns petons d'aquells que sonen....afinats.
Mercè

Amic Enric!
Molt bona aquesta tercera entrega de la banda sonora de la teua vida.
Les referències a U2 que ara estan de moda pels dos concerts (sembla que seran 2) de BCN, i el record d'haver venut en menys d'una hora gairebé cent-mil localitats (que es diu molt prompte) les he trobades molt escaients, encara que té una mica de raó l'amic Vallespir, amb això de la repetició en les seues creacions musicals, però s'ha de reconèixer que són molt bons, i els seus concerts han d'ésser tot un espectacle. Jo els vaig descobrir amb el "Joshua Tree" i després el "Rattle & Hum" en directe, gravat a la gira americana del grup...
Després passe a comentar la teua dèria per Pink Floyd. Una debilitat que compartim. De la seua discografia, destaque (a més del "Side Dark of The Moon"), el "Whis You Were Here", amb esplèndides cançons com el "You Crazy Diamonds" en dues parts, i la que li dóna títol a l'àlbum, amb la guitarra acústica del David Gilmore... Una autèntica meravella pels sentits!
Res més, amic astrònom. Els altres grups que esmentes (Queen, Supertramp, Genesis, Yes, etc...) també em feren gaudir de bons moments, però tens raó en donar-li un lloc ben alt a l'Olimp, els Pink Floyd...
Espere nous lliuraments, i també vull donar-li les gràcies al Vallespir pel seu magnífic comentari, que és alora força aclaridor de com tres relataires que estan separats per gairebé vint anys, i un grapat de quilometres, comparteixen una gran afinitat musical...
Una forta abraçada!
...I molta salut!
FRANCESC

aquests darrers dies a RC després d'una llarga absència, i em trobo una petita "nissaga" musical al teu espai. La lectura d'aquesta tercera part m'ha dut a llegir les dues primeres i tot, en global, em porta indefectiblement a fer-te un comentari del tipus vivència personal, cosa lògica quan destapes la capsa dels records musicals (espero que no et molesti).

Encara que sóc una dècada més jove que tu, és curiós que compartim, sembla, el gust per molta de la música dels 70, especialment la progressiva o simfònica. Jo hi vaig entrar a principis dels vuitanta gràcies a les influències de dos cosins (de la teva edat, per cert) que havien viscut aquesta música fora d'Espanya, a més. Recordo els primers sis discs que em van regalar de cop "perquè t'iniciïs, cosí": el primer àlbum de Yes, el '...and then there were three' de Genesis (per a mi, el seu darrer disc bo o el primer disc de la davallada definitiva del grup), el 'Force Majeure' de Tangerine Dream, el 'Breakfast in America' de Supertramp, el 'Making Movies' de Dire Straits i l'obra mestra absoluta 'The Dark Side of the Moon' dels Pink Floyd.

A partir d'aquí, i durant tots els vuitanta i noranta, els meus gustos musicals ja van anar cap a un progressiu augment de la duresa del rock, primer amb grups de rock dur dels 70, com Deep Purple, UFO, els primers Scorpions, Rainbow, per acabar amb els Maiden, els Judas i, més endavant, Metallica. M'imagino que amb tot això ja em dec allunyar força de tu.

Però tot i que passen els anys, és evident que queden per sempre aquells grups, aquells discs, aqueslles cançons que t'han marcat de jove. A més, era una època en què la música trobo que la gaudies de debò: et foties els discs una i una altra vegada, t'aprenies les lletres de les cançons, les cantaves amb els col·legues quan anaves de farra. Trobo que ara -tot i que no hauria de comparar-ho perquè ja no tinc aquella edat- patim d'un excés d'oferta i, sobretot, d'un excés de mitjans a través dels quals t'arriba aquesta amplíssima oferta; massa informació, massa canals, massa bombardeig... i tan i tan poc temps! (i això és extensible a tot el que ens envolta: per a mi, massa dades superficials, massa velocitat de consum, i nul aprofundiment).

En canvi, jo sí que no comparteixo en absolut admiració per un grup que -ja es veu pels tres concerts que farà a Barcelona- desperta autèntiques passions; per a mi, U2 és una banda amb algunes cançons molt bones (molt enganxoses, sobretot) però, personalment, trobo la seva fórmula exagaradament repetitiva i, a parer meu, avorrida. Per a mi, sense cap mena de dubte, l'heroi musical irlandès per excel·lència dins del rock ha estat el desaparegut Phil Lynott i els seus Thin Lizzy (grans cançons de rock amb aquelles guitarres doblades, i aquella barreja especial pel tradicional so de la música irlandesa, i l'enorme personalitat de l'exòtic baixista/cantant Lynott).

I no me'n puc estar, tot i que ja sé que algú em pot llençar la cavalleria per sobre, de menysvalorar la capacitat creativa del fenomenat anomenat 'rock català': que sí, és cert, que han quedat cançons per sempre més, però és just atorgar bona part d'aquest mèrit a l'espectacular difusió mediàtica que es va fer en el seu moment d'aquells grups i que, junt a la supervivència d'alguns dels seus líders dins del circ mediàtic català, ha permès que personatges musicalment molt mediocres (dedicatòria especial a en Pep Sala) segueixin col·locats a primera línia de l'escena musical massiva d'aquest país.

Ara sí, acabo amb dues recomanacions. Passat el lògic periode de sequera de recerca de novetats interessants com a conseqüència d'un procés de paternitat força llarg, recomano dos discs de dos bandes catalanes (que canten en anglès) molt interessants. El ‘Rock for Food' dels Unfinished Sympathy (provenen del Hardcore però que t'enganxen amb grans riffs i melodies) i ‘L'Antarctica' de Madee, una banda una mica inclassificable dins l'escena alternativa però que, en alguns passatges, em recorda una mica als Rush que tan li agraden a l'Allan Lee. Els dos discs estan molt ben concebuts en global, molt bones composicions i amb una magnífica producció i gravació als estudis Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols. Ah, i també trobo molt interessants els discs de la banda bagenca Dept (aquests sí que canten en la nostra llengua).

I una errada, suposo, en el teu escrit: m'imagino que quan parles de Gary Gilmore et refereixes a David Gilmour, el cantant/guitarrista de Pink Floyd (de totes maneres, per ser justos, jo hagués fet referència al "grup de David Gilmour i Roger Waters", encara que aquest ja no en formi part).

Apa, perdó pel rollo. I gràcies per aquesta petita nissaga musical que tantes vivències desperta.

Salut.

Roger