La lleugeresa dels adéus

Un relat de: Josep Casals
—Puc?
            En aquell punt, ell sempre em demanava permís.
            Era obvi que després que ens haguéssim besat i que m’hagués acaronat els pits i les cuixes, jo me’n moria de ganes, però ell aturava la mà sobre el meu ventre i preguntava si podia.
            Jo li contestava que sí.
            Llavors ell continuava. Feia lliscar els dits entre la pell i les calcetes i al cap de no res m’acostava els llavis a l’oïda i em xiuxiuejava «estàs mullada». El seu alè era tebi.
            Quan em penetrava no demanava permís, però ho feia a poc a poc i sense deixar de mirar-me els ulls.
            Ell mai no els tancava, aquells ulls blaus. Mai.

—No t’adones que això nostre s’acaba? —li vaig dir un dia al cap d’uns mesos.
            Feia gairebé un any que sortíem.

Ens vam acomiadar sense laments ni retrets i vam mantenir el contacte. De tant en tant fèiem un cafè plegats. Una tarda vam tornar a fer l’amor.
            En acabat, vam quedar estirats al llit, l’un al costat de l’altre; miràvem el sostre com si s’hi projectessin imatges a càmera lenta. Jo fumava. Ell bevia aigua d’una ampolla petita.
            —Què vas trobar a faltar, aquells dies? —em va preguntar, de sobte.
            —Despertar un matí al teu costat —li vaig contestar a l’acte—. Això és el que més vaig trobar a faltar.
            I vaig fer una calada fonda i vaig esclafar la cigarreta al cendrer.
            Ell em va passar el braç per darrere l’espatlla, va fer que recolzés el cap al seu tors i em va pentinar els cabells amb els caps dels dits.
            Quan vaig notar que parava, em vaig incorporar i vaig observar que dormia. Es veia tan maco, amb els ulls tancats! Els hi vaig besar, em vaig acoblar de nou al voltant del seu cos i també em vaig adormir.
            S’havia fet fosc.
            Al matí ens vam dir adéu amb lleugeresa, com si ens haguéssim de retrobar al cap d’unes hores, però no ens hem tornat a veure. Fa anys que no en sé res, tot i que algun cop, si estic sola al llit, encara el recordo quan em demanava permís.

Comentaris

  • Savoir faire[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 18-02-2018

    El teu relat des d'un punt de vista estilístic, i que consti que sóc un illetrat, és d'una qualitat summament alta. No hi trobat cap mot sobrer, cap expressió que enteranyines la meva comprensió o se'm fes feixuc per a dir-ho d'alguna manera . Tot ell llisca com la seda, fins al punt que un se sent o, millor dit, voldria ésser, protagonista d'aquesta escena eròtica-amorosa en la qual el temps i l'espai semblen desaparèixer per centrar-se només en un ara intemporal. Perquè si per alguna cosa aquest relat sobreïx és perquè s'hi respira mutu respecte, llibertat, complicitat, civilitat i sobretot silenci, en definitiva un "savoir faire". Un silent on els sentits i els objectes que formen part de l'escena prenen les regnes del relat per a crear unes imatges fotogràfiques que fan que el llegidor s'engresqui a tornar-hi de nou. Enhorabona, Nil.

  • Un adéu genial[Ofensiu]
    Canela fina | 16-02-2018 | Valoració: 9

    Un adéu genial, barreja d'emocions. Què dolç demanar permís per tocar... és una idea captivadora. Despertar amb algú al costat és tan emocionant com fer l'amor la nit abans, ben cert. M'agrada :)

  • Un relat molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 11-02-2018 | Valoració: 10

    Encara que sigui sobre adeus, l´historia es tendre i molt ben narrada, con tot el que tu fas.M´ha agradat molt.

  • Adéus[Ofensiu]
    SrGarcia | 09-02-2018

    Els adéus solen ser tristos. Aquest és excepcional, està envoltat d'erotisme i tendresa. Al menys un del dos ha pogut satisfer el seu desig, com els condemnats a mort.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: