LA LLETRADA

Un relat de: quimmiracle
M'estava repassant per enèsima vegada les vint-i-tantes pàgines que duia escrites del meu opus primum novel·lístic "La mort al riu" i, la veritat, tu, em sentia més embussat que un peatge troncal d'autopista en ple cap de setmana d'agost!

Desesperat, per més que llegís i rellegís, pensés i repensés, m'ho mirés del dret i del revés, no veia com desllorigar la situació d'impàs on em trobava, encallat, sense saber com avançar en l'escriptura. És més, em començaven a agafar unes ganes boges d'engegar-ho tot a dida! Res! Res de res, no se m’acudia res! Aquest era el segon cap de setmana que perdia davant de l'ordinador esperant que la famosa bombeta de les ocurrències se m'encengués i il·luminés el rebost, buit d'idees que hi havia sota la meva incipient i brillant -aquesta sí de debò- calvície prematura.

El més fumut de tot, però, és que en el fons de l'ànima feia molt de temps -massa, exactament, per no enganyar-te, des de la tercera pàgina que era on ella apareixia, triomfal- molt de temps, repeteixo, que sabia quin era el «problema» de la meva novel·la. Ho sabia, però no volia reconèixer-ho, perquè el sol fet d’admetre-ho, en si mateix, ja portava implícit la solució, que no podia ni volia acceptar. Un problema que conté alhora la seva solució, no es pot dir que sigui un problema. No sé què deu ser, però un problema-problema segur que no ho és, vaja!. I aquest era el veritable quid de la qüestió i no el d’identificar el problema-solució, que ja ho estava des d’un bon principi, sinó el fet de trobar una altra opció idònia que no fos l’evident i òbvia i que, a tall d’espasa, em servís per desfer el nus gordià que tenia enmig del meu camí literari.

"Anava a marcar lo número del mòbil de la lletrada quan vaig sentir soroll a l’altra banda de la porta. Me vaig girar quan just estava entrant al despatx. Pareixia que s’havia aixecat en bon peu i, plena d’energia, me va donar lo bon dia mentre feia lo gest de dixar la bossa de mà damunt la seua taula antes de seure-hi per fer faena. Quefa, que hi ha un mort a l’assut! Pepe de les taronges, l’acaba de trobar i m’ha avisat no fa ni cinc minuts. La bossa no va arribar a tocar la taula, pareixia que rebotava en l’aire i tornava al costat de la lletrada que, sense aturar-se, va encarar de nou la porta. ‘Ne-mô’n paca allà! au, vinga, què esperes!. Baixava tan ràpid les escales que antes que jo arribés al primer tram ella ja estava obrint lo cotxe. Au, vinga, Gasparini!. Au, vinga, au vinga... a tu m’agradaria vore’t en la pota ranca baixant estes escales dels collons!. Bé això no li vaig dir però ho pensava i tant que ho pensava, veigues! "

Veus, veus, aquí, és aquí on crec que la novel·la comença a encarrilar-se per uns viaranys que se m'escapen del control. És la figura de la lletrada la que em trastoca d'arrel el projecte que ja tinc mig embastat del tot al magí, ja que, vulguis o no vulguis, arribarà a desenvolupar-se com a personatge autònom i m’acabarà condicionant la meva pròpia escriptura. I llavors no podré fer-hi res, sinó resignar-m’hi!

I si has arribat fins aquí, et preguntaràs, i amb més raó que una santa com és que surt en la meva novel·la un personatge amb què ni em trobo a gust ni sé què carai fer-n'hi? Bé... millor dit,: a l’obra, de fer, sí que fa... fa nosa, això és el que refotudament fa! Doncs t'ho explicaré i segur que m'entendràs.

Fa cosa de dos mesos la meva dona, en acabat de llegir aquella narració que a tu tant te va agradar també, "El cor inquiet", em va etzibar que això dels contes, que vaja, que estava bé, però que no deixava de ser un gènere menor, que el que havia de fer, ara que ja havia agafat ofici -el típic tòpic, vés per on!- era enfrontar-me amb el gènere narratiu per excel·lència, la novel·la, i escriure'n una, que ja es veia que tenia potencial i que què millor que ambientar-la a Xeretes, que passaria a través de la meva ploma a fer companyia als Macondo, Comala, Sinera i tutte quante poblacions mítiques de la literatura del món mundial, i que, per acabar-ho d'adobar, a més a més, què més audaç –això: audaç!- que emprar-hi el parlar d'allí, tu que ets filòleg, que és molt bonic i s'ha de recuperar i reivindicar, que s'està perdent i ja no es parla com abans, com en temps de la meva iaia, que al cel sigui, i que també -ja ficats, arria-li candela!- què més versemblant que fer-hi sortir gent del poble - mutatis mutandis, és clar!, no fos cas que ens fumessin una querella i ens deixessin sense un ral!- com a personatges que formigueixen en aquest microcosmos ebrenc, fidel reflex, i a escala, és clar!, dels caràcters arquetípics de la humanitat que tu, juntament, amb Teofrast i Shakespeare cisellaràs i fixaràs sub specie aeternitatis, i que en forma de personatge -i per què no!- crec que jo com a advocada que sóc amb bufet i coneixences del, pel i per al poble, hauria de sortir-hi i, fins i tot, ser-ne la protagonista, d'aquesta novel·la negra que, segur dels segurs, com em dic Maria-Mercè de la Mora-Gibert, serà no només un èxit espaterrant sinó també el principi d'una saga de títols que marcaran un abans i un després en la literatura, en majúscules, catalana i, àdhuc, universal!

Una gota de suor freda, oriünda d’aquell punt que un dia, ja llunyà, va ser la frontera natural entre el front i el cabell, m'estava regalimant cara avall en adonant-me de l'abast de la responsabilitat que la meva dona dipositava sobre les meves humils espatlles de simple lletraferit. Acoquinat - ja t'he explicat que ella, sense ser-ne mai conscient, quan s'imbueix de la passió oratòria que l'ha feta famosa a banda i banda del riu, aconsegueix que m'empetiteixi fins a extrems grotescos i surrealistes- acovardit, doncs, com et dic, no vaig ser capaç d'articular cap mot que no fos d'aprovació meravellada, d'assentiment agraït, de joia aquiescent, mentre la veia, exultant i pletòrica, més contenta que un gínjol. Com podia dir-li que no em sentia amb el cor prou fort per dur a terme la tasca titànica que ella em confiava, orgullosa de mi, amb la més noble i lloable intenció de col·locar-me al sitial que em corresponia, allí dalt, al parnàs literari, costat per costat -sinó per damunt- d'egregis col·legues com Homer, Virgili, Dant, Cervantes o el ja esmentat Shakespeare? Com, com? Qui era jo, simple mortal, per dir a la meva dona que ja d'antuvi creia que la defraudaria? Qui era per dur-li, simplement, la contrària, a ella que només mirava per mi i la meva carrera literària i que, sobretot, m'estima tant i tant?

Imbuït i cortibat per aquesta temor -la por a no complir les expectatives de què som objectes ens provoca una angoixa vital de caga-t'hi llorito!- vaig començar a escriure la novel·la tal com m’havia apuntat. I en aquest punt estic ara! Escrivint i repassant, escrivint i esborrant i, la major part del temps, tot alhora; per després tornar a reescriure el repassat i esborrat entre llambregades desesperades al sostre de l'habitació, que sembla que hagi de caure'm a sobre d'un moment a altre, i tot això amb una veueta interna repetint-me com un corcó que el personatge de la lletrada no s'aguanta ni amb agulles de ganxo, perquè és més postís i fals que un duro sevillano, que amb tota la resta podria treballar-hi però amb aquest llast no m'hi veig arribant a bon port. No, la veritat és que no m'hi veig, per molt que ho intenti no m'hi veig. Però això no li ho puc dir. M’hi falta un coratge que no tinc.

Ahir per fi, havent inspirat i expirat profundament un parell de cops per saturar-me el pit de força i ànim, i aprofitant que estava capficada amb un seguit d'altressins que dictava per telèfon a la seva passant, la Benita, vaig decidir que aquell era el lloc i el moment oportú on es decidiria el futur de la meva novel·la, on havia de donar el cop de timó per emproar-la cap al rumb correcte. O era això o era abandonar-la. Ara o mai!

Amoret, que et semblaria si et digués que m'estic plantejant, vaja que se m'ha passat pel cap però només és una idea, descabellada, ja ho sé, i com més hi penso més me n'adono; bé, com et deia, que se m'ha ocorregut que potser, i dic potser, ei!, que encara m'ho estic rumiant, que potser la lletrada hauria de morir, sí, això.... desaparèixer. Vaja, que hauria de ser la víctima del magnicidi sobre el qual tota l'obra giravoltarà.... Crec jo que seria una gran troballa, perquè això la convertiria no només en l'eix de l'obra sinó en el personatge que sense ser-hi condicionaria tot el món de Xeretes en aquesta i en les properes novel·les. L'ombra que planeja sobre tot i tothom, i de qui ningú en parla encara que sempre estigui en els seus pensaments, omnipresent i fantasmagòrica ...

No vaig acabar la frase. En aquell moment m'havia vist impel·lit a alçar la vista del terra i a encarar-se-la, ja que el fibló de la seva mirada, clavant-se’m dins del moll de l'essència més íntima, m'havia desvetllat totes les alarmes silencioses i inconscients internes, forçant-me a cercar-li els ulls, aquells ulls que - des del damunt de la seva barra fortament serrada- ara sobreeixien menyspreu i ressentiment, per la ingratitud mostrada. No va dir res. Cap mot. L’esguard fit ho deia tot. Vaig intentar, balbucejant, argumentar, defensar, lluitar, però tot va ser en va, aquella mirada -abans amorosa i protectora- era ara d'un odi profund i animal, irracional i dolgut; era d'una aversió execrable que només pot sentir algú que ha estimat intensament allò que ara detesta i abomina. En aquell precís instant, vaig ser del tot conscient que abans de permetre que em desfés de la lletrada, la Maria-Mercè em pelava viu i llençava les meves despulles als gossos del veí. Amb aquesta certesa, els pèls se m'esborronaren posant-me la pell de gallina i el cor agitat. Per uns instants, com una llampada, s'il·luminà el meu cervell amb la idea de desfer-me'n, de la meva dona i del seu personatge ensems, ja que no podria fer-ho del segon sense haver-ho fet del primer, prèviament o simultàniament, tant era. Mentre durà el llampec ho vaig veure clar. Després la foscor va tornar a posar les coses al seu lloc, assenyat i poruc.

Jo només era l’autor, el creador d’un personatge, que era ella però que no ho era alhora. No tenia, però, cap dret sobre l’existència d’aquesta i, per tant, no en podia disposar al meu albir, no podia fer-ho, no podia... o potser sí? Si Gasparini podia desempallegar-se de la lletrada jo bé que hauria de poder amb la Maria-Mercè, o és que potser jo, que els havia creat a tots dos, seria menys capaç que el coixet de Xeretes? No diuen que la realitat supera la ficció? O és també un altre tòpic?

Aquest matí m’he llevat sol al llit. Sentint-me brut -de pensament, paraules i obres- m’he capbussat dins la dutxa com si fos al mar; l’aigua queia i queia, tebiona, mentre em fregava amb l’esponja l’ànima culpable sense acabar de fer-la neta. Afany inútil i va! Lentament, m’he eixugat i vestit amb roba immaculada alhora que anava agafant consciència que avui començava una nova vida; després d’ahir ja no hi ha volta enrere possible, el passat s’ha clos –inexorable, definitiu, irremeiable- i tot en mi és només futur lluminós i amable.

I ara que per fi m’he alliberat d'aquest pes mort, t’ho puc demanar: i si ho deixem tot i ens fuguem, lluny ben lluny, on ningú no ens conegui i sempre sigui primavera als nostres cors?

La Mora, 29 de juny del 2010

Comentaris

  • Literatura i reflexió[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-01-2012 | Valoració: 10

    I mira quina reflexió tan atractiva has fet del món de la literatura i el seu entorn! M'ha encantat i m'ha atrapat des d'un bon inici. Molt bona argumentació, molt bon ritme, un llenguatge molt ric i variat i un llibre que esperarem amb les mans obertes. Un plaer llegir-te. Una abraçada.

    Aleix

  • Judici final[Ofensiu]
    OliAnna | 02-07-2011 | Valoració: 9

    No sé de quines pors parles, tu ets capaç de matar la lletrada, fer que el coixet guanyi la marató i tot allò que et proposis. M'has tingut enganxada només amb la introducció, ja espero veure la novel.la acabada. Felicitats pel relat. Per cert, no et poso el 10 perque me'l reservo pel judici final.