La llegenda del porno català

Miràvem cap al carrer de Baudelaire, el trànsit parsimoniós, gairebé mandrós, que baixava des de Glad Side Road, els vianants que es creuaven, baixant uns, pujant els altres des de l'avinguda de Victor Hugo, el límit ampli on es podia considerar que començava el barri dels poetes, un quadrat quasi perfecte que s'estenia fins a Glad Side Road a l'est, Oaks Boulevard al nord i el Shining Boulevard al sud. Un barri que havia estat un atapeït eixam de casetes reticulades al voltant de foscos patis comunitaris, i que en bona part encara resistia a l'especulació urbanística que s'anava estenent des de tot el barri francès. El carrer de Baudelaire, de fet, mantenia aquella singular estructura, com una llança rovellada defensada pel bastió del palauet d'aire modernista que ocupava el Casal Català, just a la cantonada amb Victor Hugo.
Els catalans havíem trobat en aquell espai, en les quatre o cinc illes que envoltaven la part alta del carrer de Baudelaire, el nostre barri, on senties amb facilitat creuar-se els holes i els bondies, i els cassumdena. I teníem la taverna del Ton, amb aquell treballat aspecte de reposada prosàpia, que entre tots havíem anat fingint i que havia acabat impregnant al local amb una versemblant pàtina nobiliària.
Els finestrals que donaven a Baudelaire eren, doncs, una bona distracció, més que no pas els que miraven al sud, al més ombrívol i pacífic carreró de Villon, on el trànsit era mínim i els transeünts escassos, a penes els pocs veïns del mateix carreró i algun distret passavolant que cercava la llum estrident del Shining Bd.
Una tarda, era jo a la taverna, d'esquena al carreró, amb el Marçal i el Dídac davant meu, picant-se l'un a l'altre sobre no sé quina disputa sobre la NBA o la lliga espanyola de futbol. També hi eren la Montserrat i l'Elisabet, i jo diria que jo parlava amb elles de l'última de Woody Allen, quan vaig notar el reflex virolat i agut de la mirada del Dídac adreçant-se cap a mi. Però va resultar ser en canvi una mirada a través meu, més enllà i cap a la finestra. Així vaig poder copsar bé el seu esguard, aquell esguard dotat permanentment del tel de vapor que transmet un infant, i que en un adult sempre evoca un caràcter depredador, l'indici d'una plàcida ironia extravertida que s'atansa a la presa amb l'ambigua serenitat de qui recula cap a un territori segur.
-Que m'escorxin si no és la mateixa Mundi Ferdinand! -va cridar aleshores.
Vaig girar-me, no gaire ràpid, però sí a temps de distingir la fugaç aparició d'una vaga cabellera ondulant que vaig aventurar tenyida de caoba clar, potser el vol d'un abric llarg, tal vegada un vestit de tela amb bona caiguda, quasi l'inici d'una cama ferma avançant amb determinació i, si no pressa, sí sostinguda velocitat. Immediatament, sense donar temps a ningú més a fer cap pregunta o comentari, el Dídac es va aixecar corrents i va travessar el pis amb ràpides gambades fins a sortir per la porta. El vam veure passar ja francament corrent per la finestra que donava al carreró, darrera la fugitiva visió que acabava de creuar-la abans que ell.
-Quina mosca li haurà picat? -va fer l'Elisabet, clavant la brasa del ulls negres en aquest rectangle de bruta penombra ara deserta.
El Marçal va colpejar-se aleshores el front amb un palmell obert, sorollosament, teatralment.
-És clar! La Mundi Fernández! Que m'escorxin a mi! -va fer ell, obrint els ulls de bat a bat i clavant-se un altre mastegot al front.
I també ell es va alçar del seient, no tan ràpid ni molt menys que el Dídac, més aviat amb una certa indolència, i va creuar amb el seu trascamar de cowboy el local, però no pas cap a la porta, sinó simplement cap a la finestra del fons. Es va aturar a cosa de mig metre d'ella i es va abocar cap al seu quadre, mans a les butxaques i el gros coll torçat com un vigia abstret cap al cantó d'avall, cap a on havia corregut el Dídac. Des de la meva cadira podia veure un escorç del seu perfil que em mostrava inequívocament la flama sorneguera del seu somriure.
-Ahà, ahà! -se'l sentia dir.
De manera que em vaig aixecar jo mateix, sabent que sentiria algun comentari sarcàstic de la Montserrat, com així va ser, sobre la naturalesa inevitablement tafanera dels homes. Em vaig situar al seu costat i vaig guaitar carreró avall. El Dídac s'estava allà, potser a uns vint metres, a penes visible, però clarament xerrant amb una dona, la propietària de la cabellera caoba que refulgia en aquella esmorteïda llum de la tarda reclosa del carreró.
-La Mundi Fernández en persona, que m'escorxin! -repetia entre dents el Marçal.
Al cap d'uns segons, el Dídac continuava evidentment enraonant i gesticulant allà, prop la figura de la dona, quasi tan alta o potser més alta que ell, i l'Elisabet se'ns havia unit ja a nosaltres dos, espectadors d'aquella escena desenfocada i muda, que no ens revelava gran cosa a nosaltres, llevat aparentment de Marçal, que capcinava lleument amb aquella sardònica expressió que transmetia en els millors moments seus el domini de l'experiència i dels tràfics de la humanitat. La Montserrat, doncs, era l'única que semblava no sentir l'atracció magnètica de la finestra. Podia imaginar-la, la seva ganyota de suau menyspreu, clavant els ulls a algun diari qualsevol, resistint-se com una heroïna a unir-se al grup de badocs que formàvem.
Poc després vam veure enfilar de nou el Dídac carreró amunt, ara ja caminant tranquil·lament, potser xiulant. Vam asseure, el Marçal, l'Elisabet i jo, com si no hagués passat res, com si el temps ens hagués congelat sobre el vernís dubtosament net de les nostres cadires, i vam intentar sense èxit reprendre una conversa anterior.
El Dídac va entrar, va atansar-se, va seure, va prendre un parell de glops de la seva cervesa, i només en acabat va tornar a mussitar amb una mena de salvatge alegria:
-Que m'escorxin, la Mundi Ferdinand!
Es va sentir el colpejar del cul de la seva gerra al marbre de la taula, després un silenci, en acabat dos copets més de vidre contra marbre -les gerres del Marçal i l'Elisabet-, i finalment un cop més fort i més sec, el del gotet de moscatell de la Montserrat, que, enèrgica i arrauxada, bramava tot seguit:
-D'acord, sentor Misteris, d'acord! Qui recoi de tots els cois i carais és la Mundi Ferdinand Fernández?
El Dídac va fer-se l'alarmat, va elevar dues celles, va llambregar-la, els rínxols furiosos vermells agitant-se per sobre de la seva fulminant mirada blava, i va començar a parlar amb la seva beneïda eloqüència.
-Mundi Ferdinand, nascuda Raimunda Fernández, una llegenda viva del porno de Tavanne. En aquells anys daurats de la producció de pel·lícules porno a la ciutat, cap a mitjan dels setanta i encara fa uns pocs anys, fins que ha decaigut en caure el mercat espanyol, el veritable primer mercat del nostre estimat porno català fins que han legalitzat allà les sales X.
-Què dius ara, porno català? -va fer la Montserrat, aparentment escandalitzada.
-Català en cos i ànima -va afirmar el Dídac-. Potser amb més cos que ànima, però, ja sabeu, no hi ha molt de diàleg en aquesta mena d'art cinematogràfic.
-Se't veu tot un expert -va burxar la Montserrat.
-I podríem dir que ho sóc, sense pretensions excessives -va replicar ell-. Com a consumidor bàsicament, però també com a participant.
-Com? Què dius! -vam fer aleshores uns quants dels presents, diria que tots excepte la Montserrat, que havia emmudit de cop.
-Doncs, sí, veureu -va prendre embranzida en Dídac-. Jo acabava d'aterrar de Barcelona, desertant de la carrera de Medicina i de l'exèrcit, de les dues coses successivament. És a dir, primer vaig deixar la carrera i consegüentment l'empara familiar, i després vaig aprofitar el primer permís per deixar la mili i l'empara de la pàtria.
-De la pàtria espanyola -va reblar el Marçal.
-L'única cosa sensata que has fet en ta vida, bordegàs -va intervenir el Ton, plantat darrera la barra amb les mans als malucs, com sempre que havia de dictar sentència.
-Doncs bé -va continuar el Dídac-, ja ho sabeu tot això, és una vella història. La qüestió és que mentre mirava d'entabanar uns quants ganàpies amb la idea d'un talent incomprès per a la pintura, una tarda em vaig ensopegar amb en Lester a una exposició. El bo d'en Les em va dir que això de la pintura és un mercat més aviat insegur, bastant més que la Borsa, però que sempre podria donar-se el cas que qualsevol empastifador de teles guanyés de cop i volta milions pel simple fet d'estar al lloc adequat i al moment adequat. I que mentre el moment o el lloc s'adequaven, havia sentit a dir que l'Enrique Vallés buscava algú que sapigués aguantar un focus.
-Sí, me'n recordo bé del tal Vallés! -va interrompre el Marçal-. Un paio alt com un Sant Pau amb una panxa com la d'Orson Welles.
Sí -el va tallar el Dídac, que ara ja no semblava disposat a deixar anar la queixalada de la història-. El paio es guanyava la vida fent ínfimes pel·lícules porno als estudis que tenia l'Artiguetes allà baix, a dues quadres d'aquí, tocant al Casal Català. L'Artiguetes i uns quants caps de pardal com ell s'havien apuntat al carro i se les donaven de potentats del cinema, de manera que havien importat gent amb ofici per fer del barri català una mena de Hollywood de les pel·lis porques. El Vallés era un director amb molta carrera al darrera, es deia que havia treballat amb Buñuel, però el cert és que el van pescar a Espanya malvivint a base de dirigir aquells succedanis de porno que eren les pel·lis S. Vaig treballar amb ell, primer d'electricista, i després d'ajudant de càmera, bàsicament quan ell mateix estava tan trompa que no podia posar-s'hi al darrera, cosa que era gairebé sempre. Al final fins i tot vaig fer d'actor.
-D'actor, tu? - va fer l'Elisabet, obrint els ulls fins que quasi els va treure de les òrbites.
-Bé, sí, dos o tres cops. Primer va ser amb una mena de versió marrana de la famosa pel·lícula de Francesc Bellmunt, L'orgia, segurament la recordareu. Necessitava més personal per omplir l'escena, i m'hi va obligar a posar-
m'hi amb una puntada al cul. Jo no és que estigués gaire convençut, però encara que no em vaig ni apropar a la protagonista, òbviament la Mundi, els cas és que ella sí es va fixar en mi. Ras i curt, vaig començar a enllitar-me amb ella regularment, i ella mateixa em va convèncer de fer un parell de papers més. Em deia, què carai, nano, si me la fiques a casa meva, bé me la pots ficar davant la càmera. I fet i fet li vaig acabar donant la raó, perquè quan et treus el primer ensurt de sobre, ja t'és igual que hi hagi una càmera i un borratxo al darrera, o una dotzena de badocs entrant i sortint mentre tu la fiques i la treus. Tot i així, la veritat és que no m'hi acabava de veure. Diguem que la paga era bona, que l'ambient era agradable, que la Mundi tenia els pits més acollidors que m'havien aixoplugat mai... Però en definitiva no m'acabava de veure en aquell món, fora de la companyia del vell perdulari del Vallés. De vegades, de fet, era com si no apaguéssim mai les llums dels focus. Ell, la Mundi i jo ens rebentàvem tots els locals de l'East End fins que sortia el sol, i aleshores ens deixàvem caure a l'apartament que ells dos compartien a la vora de Best Side Road. La Mundi sempre tenia ganes de marxa, en aquella hora, i el vellard es colgava a una mena de divan digne d'un novel·lot de Dostoievski, mentre ella em xuclava la poca energia que em quedava. I, de vegades, no sempre, ell s'esmunyia a l'habitació mentre estàvem en plena feina. Solia dir que allò l'ajudava a dormir. Algun cop renegava, ens espantava amb un dels seus brams llegendaris, i cagant-se en déu deia que quina mala sort de no tenir la càmera en mà per gravar aquella filigrana o aquella altra maniobra. Sí, estàvem com a campanes. Podíem cardar fins a migdia i reprendre després davant la càmera com si res. Bé, això ella, ja us he dit que jo ho vaig deixar aviat.
-I això? -va fer el Marçal.
-No ho sé pas, ja dic. La paga era bona i tot allò, però què voleu que us digui. Sí, jo aleshores podria haver subscrit les dites de l'Enrique, quan t'etzibava les seves palinòdies de beverri, i assegurava que el cul de la Mundi era l'alfa i l'omega de la seva creació, la seva creació artística i tota la Creació en general, potser dues coses que en definitiva no diferenciava gaire ell mateix.. Potser només tenia al cap el seu art, fora del cul de la Mundi, els seus pits, el seu cony i les seves cuixes, les set meravelles de l'univers, com deia ell.
-Set? -va tornar a fer el Marçal, amb cinc dits de la mà dreta i el dit gros de l'esquerra estirats.
-El cul: dues natges -va aclarir el Dídac.
-Ok -va concedir el Marçal estirant l'índex de la mà esquerra.
-I potser tenia raó el vell borratxó, però jo havia de buscar una mica d'aire, imagino. Els pits de la Mundi eren el meu coixí i el meu redós, però se suposava que jo havia de pintar i conquerir el món, i no creia que la meva verga donés per conquerir-lo. De manera que vaig dir-li un dia a l'Enrique que ho deixava, que es podia buscar un altre electricista.
-Un altre paio que sapigués aguantar dreta l'espelma -va intervenir la Montserrat.
-I la Mundi, també la vas deixar? -vaig fer jo.
-La Mundi? Oh, no, nen, a la Mundi no la deixaves, per la senzilla raó que no la prenies. Que no la podies prendre pas. No es va fer gens de mala sang. Sospito que s'estimava el vell beverri, molt més del que deixava entreveure, i que... bé, com solia dir ella, per tapar un forat com el que tota dona té entre les cames, qualsevol boca de mànega fa el fet. En canvi, l'Enrique em va insistir força, em va mirar de convèncer amb els seus discursos al·lucinats, amb l'enumeració dels seus projectes de tornar a fer pel·lícules de debò, les que, com ell deia, duia a les entranyes i li havien de sortir d'una bona parida qualsevol dia. "Bé, quan els tinguis a punt, m'avises", li vaig dir. Així de pinxo era jo.
-Qui ho diria -va apuntar, sarcàstica, la Montserrat.
-I potser ho hagués fet -va continuar el Dídac sense immutar-se-. Potser hagués deixat la meva vacil·lant carrera de pintor si el Vallés m'hagués cridat. Però vaig sentir a dir que havia fotut el camp finalment, que s'havia barallat a trompades amb l'Artiguetes i s'havia tornat a Barcelona amb la Mundi sota el braç.
-Sí, dimoni, me'n recordo d'allò -va intervenir el Marçal-. Aquell gallet estufat de l'Artiguetes! Algú em va comentar que li havien torçat el nas d'un bon cop de puny. I tant! I que va ser l'Enrique Vallés!
-Sí, puc imaginar els motius. L'Artiguetes sempre ficant-se on no el demanaven i apareixent pels rodatges, presumptuós i enllustrat en la seva pròpia vanitat. Males llengües van dir que havia intentat colar una amigueta seva com a protagonista, i que la cosa va anar pujant de to fins que l'Enrique va encertar amb el seu nas, cosa que demostra que no devia anar tan begut. En fi, després vaig sentir a dir que en efecte havia tornat a dirigir a Barcelona , bones pel·lícules, serioses, d'aquelles que no s'estrenen ja als cinemes, però que van a tots els festivals. És cert això, Miquel?
-Em sona, sí -vaig confirmar, encara que no n'estava gaire segur.
-I doncs, ha tornat? -va preguntar l'Elisabet.
-Qui, ell?
-La Mundi.
-Oh, sí, era ella. Sí, ha tornat. Bé, m'ha dit que s'està allà a Gascoigne, que té una botiga, una boutique ha dit, que fa molt que va deixar allò del cinema. Allò del cinema, també paraules textuals.
-I l'Enrique? -vaig inquirir jo.
-Doncs suposo que és allò, part d'allò del cinema -va contestar el Dídac.
Va acabar la seva cervesa. Va aixecar una mà i va fer petar dos dits.
-Una cervesa per a l'artista! -va fer el Ton, fent sonar al marbre la gerra nova sobreeixint de cervesa fresca.
-Sí, qui ho diria, en aquell temps, els seus pits eren un refugi -va dir el Dídac, amb gest somiador, sense fer cas encara de la nova gerra.
-Un refugi contra què? -va fer la Montserrat.
-Ah, dimoni, això encara no ho he descobert!
I es va ventilar la cervesa d'una glopada.