la llavor d'un final

Em mires
i ja no em veus.

Sento el crit
dels ocells...
la foscor dels falziots
s'apodera del cel.

M'abraces...
no sents res.

I m'encantes, encara...
per què?

El rostre entenebrit,
llàgrimes remogudes
i un agredolç petó
en la nit més curta.

Voldria, suposo,
poder oblidar
els ulls que ho capgiren tot

Podria...
i no voldria, tanmateix.

Em mires
(m'ofenc)

I m'ofego en la ràbia
el cor se m'escapa,
poruc com fins mai
de perdre's un xic massa.

M'abraces
(m'hi avinc)

I m'enllunes a l'alba
quan l'ebrietat et traeix...
i m'estimes el sexe.

Potser és llavors
que comprenc
que no en sé d'estimar-te...

Que comprendre
pot ser
la llavor d'un final.