La lladre de colors

Dins d'un món dels de mentida
vaig fer-me un nou mon, una sortida,
una llum de neó amb un dit que anuncia
que tot pot ésser bell…
si ho pintes d'un altre color.

Vaig recórrer a adroguers
a pintors de teles i de parets,
a nens petits tacats de cera,
i a delineants vells.

Vaig esmunyir-me els diumenges dins les escoles
per robar els llapissos de colors
i manllevar el candor de les empremtes
dels qui encara tenen als ulls lluïssor.

Vaig convertir-me en musa
per tal de conquerir un bon pintor
i poder-li roba de la paleta
el paroxisme colorista,
el blanc de la plata i el groc del crom.

Vaig recórrer sales i sales
per aprendre dels guixaires,
i dels pintors les barreges plàstiques
amb que canvien el color de les nostres cases.

Vaig… … vaig tornar-me boja en una paraula.

La pintura s'esquerdava
i a sota es veien les taques...

Els dilluns els nens arrancaven a plorar
i les mestres amb ulls com plats
miraven totes les lleixes buides de material.

Els pintors pintaven estrany
sentien una presència rondant,
els hi havien canviat el traç
llençaven el pinzell a terra
i del tamboret estant
esquinçaven del cavallet el tros de tela
amb un gest enfurismat.

Els guixaires feien sanefes rectes a les cantonades
I als pintors els fotien fora de totes les cases:
L'esmalt ja no brillava, la selladora humitejava
El blanc i el negre ja no eren neutres
Ni el gris sortia de les seves ànimes.

El món s'havia destarotat,
inclòs havia canviat el curs dels planetes
ni tant sols els homenets de verd
volien venir a espantar la terra.

Així que em vaig dir:
"Anna has de fer un cop de cap,
si ja saps que és de mentida aquest món
tanca la llum del dit de neó
rentat les mans de colors
enfila un nou camí,
intenta cantar un altre cançó".