La línia fina

Un relat de:

La porta es tancà amb estrèpit, instigada pel corrent d'aire que circulava per l'habitació, el qual no s'havia pogut estar de fer de les seves.

"Ah!"

En Didac es va endur un ensurt. Ja bandejat de l'estat de concentració en què s'havia mantingut fins llavors, es llevà per obrir la porta de nou. A mig camí, però, se'n va desdir, perquè si l'obria hauria de tancar la finestra, per evitar més cops de porta, i això no era recomanable, ja que es tractava d'una nit d'estiu altament calorosa. La xafogor irrompia en cada racó del cos, pitjant-li la pell insistentment com si estes submergit en un líquid calent i viscós.

Retornà llavors a la cadira i intentà recentrar l'atenció en el munt de papers desmanegats que es repartien sobre l'escriptori. La Sara havia acudit a un sopar d'amigues aquella nit, i no tornaria fins tard, de manera que ell havia aprofitat que estaria tot sol per tractar de recuperar la feina que duia endarrerida.

"Bfff..."

Va remugar, davant la feixuga tasca que l'esperava. Era estrictament necessari, tanmateix: El seu superior més immediat a l'empresa li havia donat una mena d'ultimàtum, el qual, malgrat que en principi no implicava cap amenaça d'acomiadament, sí que li havia semblat prou intimidador com perquè decidís posar-se les piles.

Va seguir, doncs, fent divagar la ment enmig d'aquell sembrat de números i estadístiques sense sentit aparent, que li apareixien inevitablement com una ciència tan imprevisible com la meteorologia, tot i que la seva feina no tenia res a veure amb el clima. "El caos és un ordre per desxifrar", li va recordar algun sector de la memòria, servint-se d'una cita que havia trobat en alguna de les novel·les que havia llegit darrerament. Esperonat per aquesta petita esperança, en Didac va continuar treballant...


...finalment, el ritme va topar amb ell, o ell amb el ritme, tant li feia. L'important és que havia aconseguit arribar a una velocitat de treball acceptable, amb la qual ja no li caldria la resta de l'eternitat i una porció del que fos que vingués després per acabar la feina. Resolia una taula de dades, i immediatament després ja tenia clar què venia a continuació, i s'hi desplaçava prestament, segur de la seva certesa; aleshores, quan notava que podia començava a defallir un xic, aixecava la testa uns instants, contemplava el pòster de "la persistència de la memòria", el quadre de Dalí que tenia penjat a la paret de sobre l'escriptori, i en acabat deixava caure el cap altre cop cap avall, amb les forces renovades per l'esperit del pintor.

I va ser així, en un moment donat en què s'havia aturat a contemplar els rellotges del quadre desfent-se, i mentre pensava amb sorna que si no fos per tota aquella escalfor de l'estança els rellotges estarien com si res, va ser així quan al abaixar la mirada descobrí que alguna cosa s'interposava entre la llum del sostre i els papers de l'escriptori, de manera que aquests darrers resultaven coberts per una densa ombra.

La seva primera reacció, absurdament quotidiana, va consistir en el pensament contrarietat que li deia que aquella ombra li impedia distingir amb claredat les xifres dels papers. Amb aquest contratemps al cap, ja se'l podia veure gairebé iniciant el moviment de la mà que el portaria fins a prémer l'interruptor de la làmpada de l'escriptori, la qual fins llavors havia restat apagada per manca de necessitat.
Afortunadament, abans de gravar aquesta càustica escena a la pel·lícula de la seva vida, en Didac va adonar-se de la possible gravetat de la situació i traslladà els impulsos nerviosos de la mà al coll, per així tombar el cap cap enrere, bruscament, i acompanyant-se després de la resta del cos.

Darrere seu, plantat com un pal, l'esperava el seu Subconscient.

Aquest prenia la forma d'una còpia exacta d'en Didac, a excepció de les vestimentes, la postura i un somriure sinistre que li atapeïa el rostre.

Aleshores en Didac, amb un bot sobtós, s'aixecà de la cadira i deixà escapar un crit, renec, xiscle, gemec d'espant.

"NOO! El doctor va dir que no tornaries, que estava curat! va dir que no tornaries..."
es va plànyer, amb el to d'aquell a qui la derrota se li ha anat acostant a poc a poc des de la llunyania, però a la qual no ha estat capaç de reconèixer fins que ja la tenia a tres passes.

"El doctor no en sap res, de mi, Didac" féu el subconscient, iniciant un discurs amb aires d'eloqüència; "I pel que fa a tornar, simplement mai no me'n vaig anar; estic unit a tu com la pell ho està a l'ungla, i fins i tot més, perquè ja se sap que en el cas d'aquest exemple, es poden donar una infinitat d'accidents diferents que acabarien amb la seva unió".

En Didac va aclucar els ulls unes quantes vegades amb força, com pensant que quan els obrís de nou el miratge s'hauria esvaït; però el seu subconscient no es movia d'allà on era.

"Per quèeee...? Per què?! Què he fet jo per merèixer-me això? Més ben dit, què T'he fet?"
Els nervis s'estaven apoderant del cos d'en Didac, prenent-li'n el control i deixant-lo a la mercè del descontrol.

"Existeixes", va anunciar el subconscient, "ergo, jo existeixo. És inevitable"

En Didac es va fregar els ulls, es va estirar i desordenar els cabells, es va prémer les temples intensament. S'assegué sobre el llit de l'habitació, al costat de l'escriptori, i es recolzà amb les mans, amb por de defallir.

"Escolta..." va suplicar, "no m'importa que existeixis, tothom té el seu subconscient, oi? Però no podries fer-ho lluny, mooolt lluuuny de mi?"

El subconscient, que havia estat gairebé com una estàtua fins llavors, a excepció del cap i la mirada, els quals havien anat seguint els moviments d'en Didac, va donar una volta sobre si mateix, lentament, mentre estudiava l'estança.

"Ets com el rei que volia ser plebeu, Didac" alliçonà. "El fet que puguis percebre'm diu grans coses de tu... Rebel·la la teva perspicàcia, el teu agut enginy. Són pocs els que poden veure al seu subconscient, o als dels altres... n'hauries d'estar francament orgullós"

"La resta de gent també tenen el seu subconscient estalonant-los?"

"No podria ser d'una altra manera"

Empès per aquestes paraules, en Didac va treure el cap per la finestra, que donava al carrer. Per la vorera, alguns vianants -aleshores, ja caiguda la nit, eren pocs- circulaven a pas més o menys lleuger. I prop seu, a vegades un pèl enrere, a vegades just al costat, d'altres fins i tot avançant-se una mica, tenien el seu subconscient, una rèplica exacta d'ells mateixos; tal com si pel carrer només hi haguessin parelles de bessons.
Aquesta situació, a en Didac, que podia percebre-la, li esdevenia malaltissa per moments.

"Ves-te'n, ves-te'n!"
va cridar. Però tanmateix, sense ni esperar a la reacció del subconscient, fou ell qui marxà de l'estança. Va fer un salt fins a la sortida, i d'allí es va dirigir rabent fins al lavabo, on va tancar-se amb llisquet abans que el subconscient pogués abastar-lo.


Quan la Sara va tornar a casa, en Didac seguia tancat al lavabo, arrupit en una cantonada, amb el cap als genolls i els braços abraçant-li les cames. Havia estat sanglotant durant una bona estona, fins que els ulls li havien enrogit i després s'havien assecat.

"Didac, ets aquí?", va demanar ella des de l'altre costat de la porta, quan no l'havia trobat a la resta del pis.

"Sara, Sara..."
"Didac, què t'ocorre?"

El silenci es veia entorpit per un lleuger lament que arribava a la Sara, provenint del lavabo.

"Obre Didac, obre"

"No puc obrir. Si obro entrarà..."

"Qui és que ent...", la Sara es va recordar, a mitja pregunta, de les llargues i dures sessions al psiquiatra, dels forts medicaments i de la llista inacabable d'efectes secundaris que aquests provocaven. "Didac, ara només hi sóc jo. Obre i deixa'm que t'ajudi!"

Ell no va retirar el llisquet immediatament, per bé que, després d'algun minut de ferma insistència de la Sara, qui ja havia passat per tot allò abans, acabà cedint.
Aleshores la Sara entrà al lavabo, tancant la porta just després d'ella, i s'assegué a un costat d'en Didac. Sense dir ni preguntar res, perquè ja sabia de què anava tot allò, va prendre'l entre els seus braços i el va estrènyer amb força. En Didac va esclatar de nou en plors dins la seva abraçada.

La Sara no va aconseguir que s'atrevís a sortir del lavabo en tota la nit, de manera que van haver de passar-la allí, dormint incòmodament i recolzant-se l'un amb l'altre. En aquest cas, fou sobretot ell qui es recolzà.



L'endemà va ser un nou dia, un dissabte assolellat i clar la llum del qual es filtrava alegrament pel vidre translúcid de la finestra del lavabo. El que havia succeït la nit anterior, a en Didac li va aparèixer temporalment com poca cosa més que un somni; un somni, un malson d'aquells que et deixen espantat i esmaperdut, però malgrat tot un somni. Essent així, i estirat per la Sara, va aconseguir deixar el lavabo. Va escorcollar aleshores, amb l'ai al cor, cada racó de la casa, però no hi havia ni rastre del seu subconscient. Tragué el cap per la finestra de nou, ara per la de la sala d'estar, i tampoc no en trobà senyals, ni del seu ni del de cap altre.

"Sortim a fer un vol? T'animarà" va suggerir ella. Ell no s'hi va resistir en excés.

El dissabte va passar lentament mentre ell patia per topar amb el subconscient a cada cantonada. El diumenge no va ser menys, malgrat que la sensació d'inquietud començava apaivagar-se.
Això no obstant, en Didac es seguia preguntant quan etzibaria el següent cop, el subconscient. No resulta cap revelació afirmar que això efectivament seria així, ja que aquesta història està traçada al voltant d'aquest ens, el subconscient, i si no hagués de tornar a fer acte de presència, aleshores ningú no podria explicar perquè aquesta narració segueix dilatant-se encara.
En Didac, òbviament no podia servir-se d'aquests arguments, ja que no era conscient de la narració, però sí que podia pensar que, després de tres anys sense donar s
enyals de vida, si el subconscient finalment s'havia decidit a reaparèixer no seria pas per fer-ho de forma tan esporàdica com ho havia fet.

Així és que, quan el diumenge se'n va anar a dormir el dilluns es va llevar, i amb ell va acabar el cap de setmana i van recomençar les jornades laborals. Tot i això, en Didac havia aconseguit festa aquell matí, ja que tenia permís per acudir al metge a tractar el problema de les al·lucinacions.
La Sara sí que havia anat a treballar aquell dia, però havia plegat una estona abans per poder-lo acompanyar a la visita. Així, quan va ser l'hora va picar al portal, esperant en Didac.

"Ara baixo" féu ell des de l'interfon.

Va prendre la jaqueta, les claus i la cartera, i va obrir la porta. Fou allí on es retrobà amb el seu fidel company, que li barrava el pas.

"No pots anar-hi"

"Què et preocupa? No deies que la teva existència, si es dóna la meva, és inevitable?"

"Certament, però això no significa que no puguis fer-me dormir, com l'última vegada. No t'ho permetré de nou"

El subconscient va fer un pas cap a dins el pis, mentre començava un gest per tancar la porta. Es mantenia ferm i decidit, però de totes maneres en Didac se li va llançar a sobre, i van començar a forcejar. Al ser un la còpia de l'altre, la brega resultava del tot anivellada.
Aviat foren els dos al terra, primer l'un damunt de l'altre i després l'altre damunt de l'un; anaven girant, mentre assestaven cops i garrotades quan i allà on podien. Es van rebolcar pel passadís, d'un cantó a l'altre, i a mesura que creixia la fatiga la lluita esdevenia cada vegada més dramàtica. Ara semblava que un havia immobilitzat a l'altre, però després aquest se'n desfeia i prenia la iniciativa, i es repetia l'escena anterior però amb els papers canviats.


Després d'esperar durant uns minuts, la Sara s'estranyà de la demora i pujà al pis per veure què ocorria. A la sala d'estar va trobar, jaient sobre el sofà i esbufegant, el Subconscient, el qual la saludà amb un moviment de la mà.

"És estrany, jo no hauria de ser aquí" va dir-se el Subconscient, mentre pensava en el cadàver que havia amagat, de forma matussera, tot sigui dit, dins l'armari de l'habitació pels convidats.

Comentaris

  • Leela | 16-02-2007

    La idea del teu relat m'ha agradat molt. El títol molt adequat, la línia és molt fina i allò que diem bogeria o cordura pot anar d'una banda a l'altra de manera sorprenent. M'ha agradat sobretot el principi, la descripció de la situació i la del Subconscient. He trobat una mica més fluix el desenvolupament posterior, sobretot per la potència de la idea que tenies (vull dir que potser la podies haver 'explotat' més). No m'agraden tampoc els diàlegs en els que has posat coses com 'per quèeee' (em refereixo a la repetició de les lletres), ja sé el que volies expressar però penso que hi ha maneres més elegants de fer-ho. Això que et dic (que espero que no et prenguis malament) és perquè trobo la idea molt bona i penso que el relat mereix la pena. És la meva opinió, no li donis massa importància tampoc.
    Per cert, m'encanten els dibuixos d'Escher.

    Una abraçada i endavant amb aquestes idees genials.

    Leela

  • Unaquimera | 15-11-2006 | Valoració: 10

    Un començament molt real, quotidià, ben emmarcat en quan a temps, espai i fet.
    I, de sobte, interromp l'imprevist, l'inesperat, el Subconscient de sinistre somriure...
    A partir d'aquí, el relat s'enlaira i fa tombs pel cel de la fantasia. En aterrar, torna a fer passes pel dia a dia... però ja està clar que això no pot quedar així, de manera que finalment torna al terreny que li és fàcil i còmode trepitjar: l'imaginatiu sense límits.

    No resulta fàcil crear textos fantàstics amb personatges habituals en entorns comuns a la rutina de les nostres vides, però tu o has aconseguit sense forçar res aparentment.

    Bon treball literari!

    T'envio una abraçada sense estrèpit, silenciosa però ferma,
    Unaquimera

  • Lamento no tenir temps per llegir-te, però vull dir-te que...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-09-2006 | Valoració: 8

    Hola.

    Només he mirat per sobre un tant el teu relat, però m'ha semblat bastant bo. Potser voto més per ignorància que per coneixement de causa, però un 8 no pinta malament, oi???

    Ah, i per cert, el motiu màxim per escriure't, és agrair-te que, des de l'equidistància, em defensessis contra aquell tio que em va posar un 1 sobre 10 alhora de certs comentaris insinuadors.

    Sembla mentida com és la gent a vegades!!!

    Salut!!!

  • hola :)[Ofensiu]
    rbbarau | 08-08-2006

    vaig a fer-te una petita putadeta, i dic petita perquè és petita i putadeta...ja m'entendràs perquè!
    Et seguiré llegint...


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: