La larva que no era voraç

Un relat de: Mena Guiga
Una larva d'espiadimonis es mostrava molt poc ganuda quan, en aquesta fase, sabut és, aquests insectes destaquen per no parar i no parar i no parar de menjar menjar menjar.
Aquella larva es distreia tant tant tant amb el món que l'envoltava, meravellós i natural, suma de sons (alguns de perillosos enemics, ocells i amfibis) i de llums i colors (lluny dels estridents d'una tómbola) que es podria afirmar que quedava ben nodrida i renodrida amb la contemplació gairebé ascètica del paratge on havia nascut. I és que havia tingut sort: un estany impol•lut envoltat d'arbres centenaris, emmarcat per muntanyes protectores.
Quan circulava ho feia tan badabadocament que sovint xocava contra alguna cosa i va fer molta sort que no fos la boca d'un depredador. Havia d'espavilar-se sola, que la família era massa nombrosa, i ningú vigilaria per ella.

Quan l'extens germanam va esdevenir bells espiadimonis blaus o vermell butà, amb unes ales com d'orfebreria del cristall i uns ulls enormes d'aspecte embotit, la larva diferent va fer un canvi també diferent: el seu cos mantenia encara trets embrionaris, alhora que en manifestava d'espiadimonis. No feia cap mena de goig…tot i que el pitjor era el fet de desplaçar-se, amb una lentitud de vol destraler o de caminar trontollaire que no afavorien la supervivencia. Això pensaven les altres, però no li ho deien...que havia d'espavilar-se sola, que ningú vigilaria per ella.

La barreja de larva-adult, aliena a pensar cap futur, continuava la seva rara existència, movent-se passa com puguis i admirant el que la vegetació oferia, que era vida. Sense pensar res.

Un dia va col•lisionar contra quelcom de tacte desconegut.

Era la nàpia d'una dona de bosc, seca i bruna, amb els cabells llargs, d'un blanc aigualit amb transparències com si fossin de mineral de quars, recollits en quatre cues, els ulls del color de les pedres de pissarra quan no hi toca el sol i vestida amb una bella i peculiar combinació de túniques superposades i escalades que mostraven un cromatisme inefable. Anava descalça.

La dona va riure. Només hi havia una dent dins la seva boca, com una caseta isolada sense sostre. I, no obstant, la dignificava. El pas del temps l'havia feta sàvia i acceptativa, agraïda.

Per això de seguida va entendre com era aquell insecte desestereotipat i va voler ajudar-lo, només una mica.

El va engrapar amb delicadesa i se'l va endur al seu cau que era un palau pels qui saben usar la vista autèntica.

I va submergir l'insecte estrafolari dins una tassa de terrissa molt afectada d'osques que contenia una infusió miraculosa, inventada per ella en un moment de connexió amb l'essència d'on ve i va tot.

El contacte tebi del líquid era agradable... i endormiscador.

En despertar-se...una magnífica libèl•lula va desplegar els dos parells d'ales diferents amb què totes estan dotades, ales irisades que de tant en tant alliberaven esclats refulgents com de naixement d'estels; i l'abdomen lluent i virolat; i els ulls grossos, molt grossos, per a menjar-se el món, com hi estava avesada.

La dona se la va mirar i els seus ulls i somriure eren com el que la libèl•lula era llavors i com tot el que havia engolit abans: poesia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

717 Relats

765 Comentaris

223582 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com