La Laia juga sola

Un relat de: Carles Malet

La Laia menja les seves farinetes al matí, asseguda a la seva cadireta taronja, davant la taula verda de potes grogues, en silenci. La Laia juga a terra amb els seus ninos, follets petits i rabassuts, a la tarda, en silenci. La Laia llegeix llibres de fades a la seva habitació al cap vespre, abans d'anar a dormir, en silenci. La Laia i el silenci s'han fet companys de viatge inseparables, des què el Marçal va arribar a casa clandestinament ara fa mig any, un matí fred de gener, embolicat amb la manta de quadres, amb el capell de pelfa que li tapava el cap nu i les orelles, i embotit a la mateixa cadireta de nadó que va portar la nostra filla gran de l'hospital a casa ara fa sis anys.

En silenci, la Laia se'ns fa gran, dia a dia, mentre jo m'afanyo cada matí engolint dues torrades i un cafè fred abans d'anar a la feina, i la mare li dóna el pit al Marçal, sota la mirada sempre atenta, sempre callada, de la nostra filla gran. Potser perquè tot just hem començat a acceptar amb resignació el dolor injust del seu silenci, sentir parlar la Laia a la seva habitació, sola, aquest vespre, ha estat un ensurt i alhora un bri d'esperança.

-Amb qui parlaves abans a la teva habitació, Laia? -li pregunto intentant amagar el meu neguit i la por a rebre de nou la buidor del seu silenci per tota resposta.

-Amb el meu nou amic.

Són les primeres cinc paraules encadenades que em dedica la meva filla durant els darrers sis mesos.

-I té un nom, aquest amic teu? -insisteixo, mentre el cor se m'accelera, alhora que intento aparentar serenor.

-Doncs clar, papa. Es diu Passa-Temps -em deixa anar la Laia amb naturalitat abans de girar-se de costat al llit, abraçar-se al seu nino i tancar els ulls. Li faig un petó al front i tanco el llum de la seva habitació.

Ha estat la primera conversa amb la meva filla durant els darrers sis mesos. Tant curta. Tant plena. Intranscendent potser als ulls de qualsevol altre pare, però que a mi m'ha fet baixar les escales a gambades, i córrer cap a l'habitació on m'espera la meva dona.

-Ens torna, Gemma! Ens torna! -tot just puc articular des de la porta del dormitori amb un nus al coll-. Ja ens ho va dir el metge, que tornaria, quan comencés a acceptar que el Marçal ha vingut per quedar-se.

M'estiro al llit al costat de la Gemma que està donant el pit al Marçal, l'abraço i li explico amb ulls humits una i altra vegada com la nostra filla gran tot just ha començat a obrir el seu món interior per compartir-lo amb nosaltres. El fantasma de l'autisme ha fet avui una passa enrera a casa nostra. Ja ens ho havia dit el psicòleg que només seria qüestió de temps, d'amor, i de paciència. Somric. Somriem. La Gemma no em diu res, però els seus ulls també estan lluents, mentre gronxa i acarona el Marçal que s'adorm enganxat al seu pit. Em sembla que és el primer cop que somriem en setmanes. I tanco els ulls al costat de la meva muller pensant en la Laia i el seu Passa-Temps. Ben trobat, penso, el nom del seu company de joc invisible al qual pot recórrer sempre que la solitud, l'avorriment, l'angoixa o la por se li apropen amenaçadores. I mentre m'arriba lentament el son, em concentro en el nom amb que la meva filla de sis anys ha batejat el seu nou amic imaginari.

Quan l'habitació es fa fonedissa, i realitat i somni s'emboliquen en espirals sense fi, torno a ser nen. I torno a estar al llit a casa de la meva àvia, on els pares m'hi deixen a dormir cada setmana, de diumenge a divendres, perquè treballen de nit i no poden tenir cura de mi. Mentre em tapo amb els llençols fins els ulls perquè els monstres de sota el llit no em puguin agafar pels peus o les mans, s'asseu al costat meu un follet amb cabells de panotxa, ulls de botons de nacre, nas flonjo i boca mal dibuixada amb retolador sobre una cara rodona de roba de coixí. El follet somriu, m'agafa de la meva mà petita, i m'arrossega amb ell. Em deixo emportar. Flotem per l'aire i sortim per la finestra. Volem per sobre de boscos rogencs de faig i d'alzina on hi corren els unicorns. Travessem núvols de sucre filat i ens continuem enlairant més i més amunt, rient, mentre espantem tímides serps voladores. Deixem la Terra enrere, juguem una estona a fet i amagar entre els anells de Saturn, i continuem després el viatge pel camí blanc de pols d'estrelles de la Via Làctia. Però l'explosió inesperada d'una estrella propera que tot just ha decidit fer-se supernova em fa perdre sobtadament l'equilibri. De sobte, ja no sé volar, i quan ja no noto la mà ferma al voltant dels meus dits petits, començo a caure. La gravetat m'empeny cap a la Terra, amb més i més velocitat a mesura que els mars i els continents es comencen a dibuixar amb claredat a l'esfera blava.

Em desperto amb sensació d'ingravidesa, convençut que acabo de caure del llit. Els plors desconsolats del Marçal ressonen a l'habitació. Suat, em giro i veig la Gemma que comença a donar de nou de mamar al nostre fill. Vagament, durant l'instant minúscul que duren els records dels somnis, revisc imatges difoses d'unicorns i serps voladores, de Saturn i dels estels. Imatges que s'esvaeixen amb la mateixa rapidesa que s'apaguen els plors del Marçal, agafat amb força al pit calent i protector de la seva mare.

Durant els mesos de juliol i agost, la Gemma i jo observem amb esperança els progressos de la Laia. Setmana darrera setmana, s'han anat repetint i enriquint les converses curtes a la vora del llit, en les que la Laia m'explica les seves aventures amb en Passa-Temps. Les rialles de la nostra filla, compartides sempre amb el seu amic invisible, han tornat també a omplir de mica en mica casa nostra. Tímidament primer, sonorament ja a finals d'agost. Fins i tot la Laia ha començat a jugar amb el Marçal, i a compartir amb ell la seva col.lecció de follets rabassuts i nines de drap. Hores d'ara, el psicòleg està convençut que el canvi d'actitud de la nostra filla està relacionat amb el fet que el Marçal començarà d'aquí a pocs dies l'escola bressol. Els nens tenen una sensibilitat especial que els grans hem deixat enrere ja fa molt de temps, ens explica. La Laia, sempre segons el metge, està deixant de percebre el Marçal com un competidor i el rebrà aviat plenament com un company de joc quan tots dos comencin l'escola. I, aparentment, en Passa-Temps, és el recurs que ha fet servir el subconscient de la nostra filla per sortir del pou.

A mitjans de setembre, porto la Laia i el Marçal junts a escola per primer cop. El Marçal el deixem primer a l'escola bressol. Es queda rondinat, pobrissó, als braços de la mestra. La Laia se'l mira, somrient, i m'agafa de la mà mentre anem cap a la seva classe.

-Papa, em vindràs a buscar quan s'acabi l'escola?

-És clar, reina.

Quan arribem a l'escola me n'adono que els ulls de la Laia estan humits, vermellosos, i una llàgrima comença a rodolar per la seva galta.

-Per què plores, Laia? Què t'amoïna anar a escola?

-No, no és per això papa. És el Passa-Temps. M'ha dit que ja no tornarà. Diu que ara ja tindré molts amics per jugar a l'escola, i que el Marçal ja és prou gran per jugar amb mi a casa, i que ell té molta feina amb altres nens que estan sols. Però jo no vull que se'n vagi, papa!

-T'entenc, reina. Però el Passa-Temps té raó i sap què és el millor per tu -l'abraço-. Mira, a l'escola en tindràs molts d'amics, i et prometo que a casa ens tindràs sempre a la mare i a mi al teu costat. I també tindràs el Marçal, que et necessita perquè li ensenyis les coses que aprendràs a l'escola.

La mestra se'ns acosta, abraça la Laia i li acarona el cabell, mentre m'envia una mirada de complicitat. M'agrada la Judith. És la mestra dolça que necessita la Laia per acabar de sortir de la seva closca. Dolçament, però amb fermesa, acompanya la Laia fins la seva taula amb la resta de nens. Abans que me'n vagi, però, la Laia es desenganxa de la Judith i torna cap a mi corrent. Se m'abraça a les cames.

-Papa, quan se n'ha anat, també m'ha dit coses que no he entès. M'ha dit que d'aquí un temps tornarà, però serà per veure't a tu. Diu que quan siguis molt, molt vellet, si mai et sens sol, vindrà a fer-te companyia. I que també estarà amb tu perquè no tinguis por quan arribi el moment de fer per darrera vegada el camí cap a les estrelles.

Em miro la Laia sense entendre què m'explica.

-També he fet un dibuix per dir-li adéu. Vull que me'l guardis. Mira, aquesta sóc jo, aquests sou tu i la mare, aquest és en Marçal, i aquest és el Passa-Temps.

Abans de tornar corrent cap a classe, em dóna un tros de paper blau cel, on s'endevina l'esbós de la mare, el Marçal, la Laia i jo mateix, al voltant d'un follet amb cabells de panotxa, ulls de botons de nacre, nas flonjo i boca mal dibuixada amb retolador sobre una cara rodona de roba de coixí. De sobte, me n'adono que no puc apartar els ulls d'en Passa-Temps. El dibuix remou records enterrats des de fa molts anys en el meu subconscient. Records de la meva infantesa, a casa de l'àvia, a les nits fredes d'hivern, quan els pares m'hi deixaven a dormir perquè la feina els impedia d'estar per mi. Records d'un infant tímid, incapaç d'entendre la lògica dels grans. Records d'un temps en el qual les fades i els follets existien i podien aparèixer furtivament a l'habitació d'un nen esporuguit necessitat de protecció i companyia. Records fugaços, que m'afanyo a tancar de nou en el bagul del subconscient mentre m'obligo a tornar al present i a gaudir amb la imatge de la meva filla rient i parlant amb els seus companys de taula.

Amb el dibuix de la Laia encara mig rebregat entre els meus dits, torno cap el cotxe amb passes curtes. Mentre em cordo el cinturó de seguretat, intento concentrar-me en la feina. Em costa. La joia de veure la meva filla jugant amb altres nens, i la seva darrera història sobre el Passa-Temps em distreuen. M'esforço per concentrar-me en el meu món d'adult. Repasso l'agenda per assegurar-me que arribaré a l'hora per recollir la Laia a l'escola, i faig un esquema mental de les reunions
del matí. Abans d'engegar el motor faig però una darrera mirada involuntària al paper blau cel que he deixat al seient del costat. Tanmateix, he de mirar-me'l dos cops, doncs podria jurar que un follet amb cabells de panotxa, ulls de botons de nacre, nas flonjo i boca dibuixada amb retolador sobre una cara rodona de roba de coixí, tot just m'acaba de fer l'ullet.

Comentaris

  • Aquest relat[Ofensiu]
    RATUIX | 02-01-2008

    sobre el món (tan real) de la imaginació a l'infància és preciós.
    Es cert que un de vegades oblida quan potser mirava de reüll entre les arrels dels arbres per si hi veia un follet... i creia en fades i màgia.
    Encantada de passar per aquí.

  • Bon any!!![Ofensiu]
    13dies | 02-01-2008

    Ostres! Tenies raó. En certa manera les històries són una mica paral·leles! (Encara que comparar-les no, eh! Serien dos monts diferents).
    Des que vaig trobar RC vaig adonant-me (progressivament que tampoc sóc molt llesta, jo!) que és molt important el que dius, i no tant com ho dius. Una lliçó un pel ridícula per aprendre amb gairebé 28 anys!!
    I saps, on més m'adono quan n'és d'important el missatge "flotant" és amb els teus escrits. I de nou, magnífic. Petit, dolç, suau, delicat. Així és com m'he sentit. Per cert: "ens ha tornat"? Com se t'acudeixen aquestes construccions tan suggerents? Enorme, com dic jo.
    Bé, res, que merci per les teves paraules (no t'hi sentis obligat que sóc molt fàcil d'acontentar jo!) i per la teva "curiositat": marsupilami és el dibuix còmic més gran del món i com que el meu cap sempre salta de branca en branca amb motxil·la plena de coses...ja anaves bé, ja...
    Meritxell

  • UNA HISTORIA MOLT BONICA[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 05-05-2007 | Valoració: 8

    SEMBLA MENTIDA ON POT ARRIBAR LA MENTALITAT D'UINA CRIATURA, I EL QUE ENS ARRIBA DE COSTAR ALS PARES ENTENDREL'S. REALMENT LA LAIA ES VEU UNA NENA MES ADULTA DE L'EDAT QUE TE, COM S'HO FA LA CANALLA PER SABER DE LES COSES QUE NO HAN VISCUT? UNA INCOGNITA...! M'HA AGRADAT MOLT COM DESCRIUS AQUESTA DURA ETAPA DE LA VOSTRA VIDA. ESPERO QUE ESTIGUI DEL TOT SUPERADA.

  • Passa-Temps[Ofensiu]
    Fada vermella | 28-11-2006

    No hi ha més imaginació que la que pugui tindre una nena petita.. en el que necesita imaginasio per a no aborrir-se... Donat conte, que els nens petits tenen prou per passar tota una vesprada amb una sola capsa de cartro, i s'ho pasen realment bé... Saben com fer de tot un joc.. i realment es necesita ingeni..

    M'ha agradat molt..


    Fada vermella.

  • torne a comentar per valorar.[Ofensiu]
    Rodamons | 27-11-2006 | Valoració: 10

    Seguiré els teus escrits.

  • Jo també tinc una filla que es diu Laia[Ofensiu]
    Rodamons | 27-11-2006

    Escrius molt bé. Dibuixes perfectament l'escena i transmets a la perfecció els sentiments. Mentre llegia, m'han vingut llàgrimes als ulls.
    Ara Laia, la meua, té 13 anys. Té una imaginació molt viva i escriu també en RC. Ara Laia, la meua, és una "fada vermella".

  • Joc de fantasia i realitat[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 22-06-2006 | Valoració: 9

    en has enganyat, fent de les situacions quotidianes un relat armoniós, trist i melangios, per descobrir-nos a mig relat amb un gir lent però decidit que ens estas parlant de la fantasia, i de la realitat al hora, de la realitat més intrinseca de l'èsser humà, aquella que portem dins de l'ànima quan ens trobem sols. La infantesa i la vellesa son moment de retrobar-se amb els follets i moltes vegades l'edat adulta ens borren els somriures d'aquells follets a vegades obscurs fins i tot dolents, però que ens acompanyent. Però no tots oblidem els follets amb l'edat adulta oi?

    Un bon relat amb un tó deliciós i tendre amb el que qualsevol de nosaltres es pot sentir identificat i que ens fas arribar. fins a dins amb una narrativa suau i ben portada. Felicitats

  • Sensible i emocionant[Ofensiu]
    gutnet | 16-06-2006 | Valoració: 9

    Ambdues paraules descriuen el teu relat...
    Els sentiments de la lectura s'enganxen al lector al llarg de la lectura.
    Enahorabona

  • Més que un Passa-Temps.[Ofensiu]
    qwark | 27-11-2005

    Una història magnífica que s'obre pas amb sensibilitat, a través dels colors purs de la infantesa. M'ha semblat genial el gir argumental de la Laia, del Passa-Temps, connectant-se al somni i a la vida del pare. Tens un gran domini del llenguatge i també d'altres disciplines del coneixement que aprofites per escriure històries com aquesta: intenses, riques en matisos però fàcils de llegir.

    PD: El camí cap a les estrelles... saps? l'altre dia pensava (i escrivia) al voltant d'aquesta bonica llegenda sobre els llums del Nord.

  • la Laia ja té un amic per jugar...[Ofensiu]
    ROSASP | 09-11-2005

    Aquest enigmàtic amic de la Laia sembla saber moltes coses. Crec en estranys personatges entre la realitat i el somni, per camins encara inexplorats que ens ajuda en moments difícils i encomana somriures a les criatures que juguen soles.
    Potser per això no se m'ha fet estrany imaginar-lo despedint-se de la Laia, amb un adéu pronunciat entre silencis. No sabem realment on es pot aferrar la mà de l'aillament ni l'estimació que no es rendeix i sempre abraça amb dolçor i insistència.
    M'agrada com el pare entra i retorna del món dels follets i les fades, cercant respostes en la seva pròpia infantesa. Tots hem tingut por de deixar el nostre millor amic, aquell ós de peluix, aquella manteta calenta i rebregada, aquell llibre de contes que sempre porta noves sensacions.
    Punts de referència que ens permeten donar forma a aquest company de jocs, que ens ensenya els primers camins de la vida amb el suport del seu escalfament.
    Tant de bo sempre poguem trobar el Passa-Temps quan ens faci més falta...

    Un relat tendre i esperançat, amb la imaginació i les il·lusions fent dibuixos de coloraines als follets que surten tot sovint dels papers dibuixats.

    Una abraçada Carles!

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

73178 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com