LA JUSTÍCIA ÉS COM UN XICLET

Com que tinc la sort, d’uns anys ençà, d’haver desaprès moltes coses, la justícia no la veig sempre en el mateix lloc. Ara, s’ha convertit en una mena de xiclet, que s’estira cap aquí i cap allà; però hi ha vegades que va a raure on no toca. Vivim sota les lleis dels poderosos. La paraula, ampul·losa en boca de molts i, sovintejada en excés, em fa respecte; tanmateix el que acabo de dir, perquè, en realitat, poderós n’és qualsevol que exerceix la seva autoritat sobre un altre. I, tal com diu el personatge d’un conte infantil, “ les paraules són font de malentesos”. Avui el que volia era explicar un conte. Un conte extret del món real, o un fet real que converteixo en conte, del qual en vaig ser espectadora ocasional.
Era una vegada, dues dones, un xamfrà, una vorera i una corrua de cotxes circulant per l’asfalt, atents als semàfors. Les dones s’havien aturat perquè, el que semblava que fóra una salutació i prou, s’havia convertit en el que en diuen la imatge de l’eternitat, una conversa que comença i no acaba. Ho dic perquè feia una estona que les observava des de la meva botiga; l’escena és força comuna. Al voltant de les dones hi havien uns nens; dos d’ells compartien un còmic tot fitant de reüll, a un tercer de més petit que corria per la vorera, saltant amunt i avall. En un moment determinat, el semàfor havia canviat de color. D’entre la corrua se n’avançà un de més ràpid, o que tenia més pressa perquè se li covava l’arrós, ves a saber; amb un cop de fre i un xerricar de rodes, es va aturar sobtadament. El soroll cridà l’atenció dels vianants i de les dones que, esglaiades, van córrer cap el nen que a baix de la vorera estava quiet arran del cotxe. La primera reacció d’una d’elles fou clavar-li una bufetada, seguida d’un altre castanyot. Tal vegada, en la seva excitació, hagués continuat si un dels vailets que fullejava el còmic, no s’hi hagués interposat, tot dient a la dona: “Mare això no és just! És així com dius que es fa justícia?”
En fi, que ho entenen els nens i no s’ha revelat als “savis”. Què hi farem! O si?