La Justa

Quan la tardor arribi barrejant tots els colors i les vaques paeixin el groc, els roures es mengin el vermell dels freixes i els bedolls transparentin la terra beix, la Justa es traurà la bena de gasa que li encega la mirada i buscarà, entre les roques de l’alta muntanya, la seva balança daurada. Potser li haurà caigut de les mans, potser li hauran robat, però com pot ser que hagi desaparegut la justícia en un món que encara està en calces?

Les esquelles de tota la vall han donat l’alarma i al poble s’ha sentit una fredor morta, com si la Justa estigués en aquest món sola. No s’ha vist cap pastor pels paratges, la sirena de la farga no sona, és massa aviat perquè els nens hagin arribat a escola, però es troben a faltar els crits d’esverament i joia. No es veu ningú a l’església, ni la campana crida als feligresos a missa de primera hora. El bar està tan mut com el cinema, les botigues resten closes, com si l’absolut hagués fet de la Farga de Bebié el cementiri que mai ha tingut aquest poble.

La Justa agafa un cistell per omplir la mancança, a l’altra mà encara hi duu la bena que aferra com penyora estimada. Se’n va camí avall amb la roba que porta, perquè vol que tothom la conegui quan sigui a Barcelona. Pensa denunciar la pèrdua de la balança i l’absència de tanta gent necessària.

En arribar-hi, puja majestuosa pel carrer Ferran contenta, perquè ha comprat a la fira de santa Llúcia un naixement minimalista dins d’una bola de vidre. Està molt emocionada apropant-se a la plaça de Sant Jaume, veu l’ajuntament il•luminat, amb una resplendor lila que li escau mol bé a la imperial façana. Encara no pot veure la del Palau de la Generalitat, però se la imagina groga amb moltes llaçades. Quan hi arriba, l’alegria es converteix en decepció, un esclat apagat, perquè no hi ha cap il•luminació per l’edifici del Govern Català. Un flaix de tristesa envolta tot l’entorn i retroba la balança malmesa i trepitjada, abandonada al bell mig de la plaça.