La jubilació del Miquel

Un relat de: Galàxia
-Si li sembla Sr Casamitjana, signi aquí a baix, la quitança, i també aquí, a l' esquerre del rebut de liquidació, on es detallen les quantitats abonades en causar baixa a l’empresa per jubilació.-Era la veu de l’Anna Rius, la secretària del departament de recursos humans. Era una xicota ja ben granadeta., que acabava de fer els 60. Darrerament s’havia engreixat força i les galtes les tenia molt més molsudes que abans. En Miquel s’ho va mirar tot una mica per sobre; a fi de comptes estava ja tot dat i beneït, sense possibilitat ara de tornar-se enrere. Va veure que la quantitat de la darrera paga era la que havia calculat per sobre i que l’informe de quitança es limitava a dir que el sota signant acceptava la quantitat lliurada i que per tant s’abstindria de fer cap tipus de reclamació un cop estigués ja fora de l’empresa on havia causat baixar des d’aquell precís moment. Tranquil•lament, el Miquel va signar els dos fulls, va estrènyer la mà a l’Anna, que li desitjà molta sort en la nova vida que emprenia com a jubilat . Pujà després al seu departament per agafar els pocs trepans que encara li quedaven. Els companys sortiren a acompanyar-lo a la porta i després de moltes abraçades i alguna plorada final, s’acomiadà de tots, desitjant-los d’ara en endavant molta sort a la feina. En el camí fins a l'aparcament hagué encara de girar-se unes quantes vegades per dir adéu als companys que el cridaven amb la mà aixecada. Mentre emprenia per darrera vegada aquella pujada, sentia que definitivament es tancava un món i se n’obria un altre.
-Els primers sis mesos són de rodatge. Has d’aprendre a desintoxicar-te de la feina- Eren els consells del Josep Lluís, un amic de la joventut que havia retrobat tan sols feia uns mesos. Havia estat company d’estudis a la universitat, però poc després d’acabar la carrera van deixar de veure’s ja que el Josep Lluís va desenvolupar gairebé tota la seva vida laboral a l’estranger. Va fer oposicions al Ministeri de Comerç i ocupà diferents places d’agregat d’ambaixada. Havia viscut molts anys a Estocolm, París i Amsterdam. Al final en aquesta darrera ciutat, va picar fort amb la seva responsable, que segons el Josep Lluís era més dolenta quer la tinya i va prendre la decisió de no fer-se més mala sang, prejubilar-se i tornar a Catalunya. Un dia, feia ben poques setmanes, el Miquel se’l va trobar pel carrer. No va tenir cap dubte que era el Josep Lluís, ja que malgrat els anys que havien transcorregut, la seva fesomia i aspecte físics eren molt semblants als que tenia als 25 anys. No s’havia engreixat gaire ja que segons li va dir després, sempre havia practicat molt d’esport . Fins i tot no havia canviat massa en el cabell, ja que de jove ja tenia unes bones entrades. Ara estava per descomptat, molt més calb i no li restava ni un pèl a la clepsa.. Com que de jubilat tenia molt temps lliure, quedava amb el Miquel a la sortida de la feina i petaven la xerrada. Enraonava pels descosits, cosa que emprenyava una mica al Miquel, ja que a vegades no li deixava ni tan sols dir la seva; però malgrat tot, en aquest moments li interessava la seva companyia, ja que estava també a punt de jubilar-se i li calien els seus consells de persona experimentada.
-Com et deia –El Josep Lluís interrompé la frase per beure un glop de cola sense calories ni cafeïna -els sis primers mesos són de rodatge. T’has treure la feina del cap i aprendre a fer el que de veritat t’agrada; però això comporta temps. Ara passaràs a tenir les 24 hores lliures, res a veure amb les poquíssimes que tenies quan treballaves.- i llavors li explicava el que ell feia.
-És important no quedar-se al llit com un dropo, ni matar les hores veient la televisió. Jo et recomanaria llevar-te d’hora, no més tard de 2/4 de 9. Jo me’n vaig a córrer tres dies a la setmana. Vaig al Parc del Ripoll. I a més a més a vegades estic hores i hores caminant per la ciutat. Entro a una botiga o a un centre comercial i segueixo caminant sense rumb. Però això sí, cal dir que l’exercici no serveix de res sinó l’acompanyes amb una dieta equilibrada, i a més a més poc calòrica. Si després de cansar-te et fots un gran tec, ja has begut oli, ja que no t’ha valgut de res fer exercici..
El Josep Lluís li féu un resum de la seva vida a l’estranger. París era la seva segona ciutat preferida.. Havia viscut molts anys prop de la Torre Eiffel. Tenia molts amics a França i sovint agafava un avió i s’hi estava quatre o cinc dies. Però aquella estada tan maca amb la dona i els fills a París, es va trencar 10 anys enrere. A la Pilar, la seva muller, li van detectar un càncer i la van haver d’operar d’urgència. Li van poder extreure un tumor en un dels pulmons. Semblava que havien fet prou net, però als tres anys el càncer va tornar a estendre's amb més virior arreu i ja no hi va haver manera d’aturar-lo. Llavors ja havia deixat París i estava fent les maletes per anar a Amsterdam. Va poder demanar uns mesos de suspensió de feina per tal de poder atendre la seva dona... Tot se’n va anar en orris en tres mesos. En Josep Lluís tenia una parella de fills que vivien força bé. Sortosament s’estaven a Catalunya i els veia tots els caps de setmana. El dissabte quedava per fer alguna cursa amb el seu fill gran. Fins i tot deia amb orgull que a vegades el pelava corrent, a l’esprint final. El Miquel dubtava que fos veritat. Cada vegada estava més convençut que estava un xic tocat de l’ala. Potser els canvis de vida o els darrers anys vivint sol l’havien destarotat una mica. Hi ha moltes persones per sobre dels 60 força eixelebrades...
-Si. Uns anys després de la meva estada a Paris- li continuà explicant el seu amic-, tres anys després de la mort de la meva dona, en un viatge que vaig fer per estar amb uns bons amics francesos, vaig conèixer una xicota ben maca. Una noia de parís preciosa que no semblava l’edat que tenia. Es cuidava molt. La veritat és que de seguida em vaig adonar que ens agradàvem, i a més a més ella estava divorciada... Jo des d’Amsterdam ho tenia fàcil per baixar els caps de setmana. Un dia va organitzar una petita festa a casa seva i quan vaig arribar va resultar que havia convidat tota la seva família i molts coneguts, i allò ja em va semblar excessiu. Em vaig adonar que si tirava endavant amb aquella relació perdria la meva llibertat i això, a la meva edat, és una cosa que no estic disposat a fer.
Ja un cop jubilat el Miquel quedà més sovint amb el seu amic Josep Lluís, però de seguida s’adonà que quedava perquè no tenia res mes important a fer. La veritat es que omplir les hores que abans dedicava a treballar, incloent-hi el temps esmerçat en traslladar-se a la feina, no és tan senzill. Però tard o d’hora s’aconsegueix. Encara que el Miquel tenia la sensació que el que feia no era important i que no aportava res ni a la societat ni probablement a ningú. Passava només l’estona, feia treballar el cos mitjançant l’exercici físic, i millorava moltes de les seves capacitats que abans estaven anul•lades per la dedicació intensa i gairebé exclusiva a la feina. Va pensar en tornar a treballar, però era evident que a part que l’empresa no el contractaria altre cop, tampoc estava disposat al sacrifici d’una dedicació tan intensa com la d’abans de la jubilació. Què podia fer ?. Evidentment estudiar, coses de no massa nivell com ara idiomes, però això no omplia massa hores. Igual li passava amb el llegir, o practicar els hobbies. A fi de comptes no en tenia de nous i per tant, tampoc sentia la necessitat de dedicar-hi hores i hores. Un altre tema que li cridava l’atenció era dedicar-se a feines solidàries, visitar per exemple malalts i gent necessitada o bé col•laborar amb oenagés...Sempre era millor i més productiu per a la societat i per suposat més barat, que omplir les hores viatjant d’una banda a l’altra com feien molts dels jubilats que coneixia...
Va decidir finalment anar a visitar el seu amic Andreu. Portava ja uns quatre o potser 5 anys, en una residència que els seus fills havien trobat a uns 50 quilòmetres. Abans el visitava a casa seva, però un cop reclòs al casal d’avis n’havia perdut el contacte, ja que els correus electrònics i cartes que l’hi havia enviat no havien tingut mai resposta. Sabia que era ell el que no volia contestar, ja que si hagués estat traslladat a un altra residència, correus li hauria retornat les cartes. Per tal d’evitar trobar-se amb la seva família va escollir visitar-lo un dia feiner,. Va agafar el cotxe a mig matí i cap a les onze es trobava davant per davant de la residència. Era un edifici un xic cridaner, amb la façana tota de totxo vermell. Era gairebé nou de trinca i estava situat en un poblet d’estiueig de l’interior, prop del Montseny. El casal d’avis no era pas massa gran. Hi havia una gran eixida davant de l’entrada principal, on es veien tot d’avis caminant amb algun tipus d’ajut com ara crosses o caminadors. D’altres seien en cadires de rodes. Va entrar per la porta principal i va demanar pel seu amic, a la persona que seia darrere el taulell de la recepció.
-L’Andreu Martinez demana?-contestà el recepcionista- Es troba a la sala del fons. Passi, encara que no siguin ara hores de visita. El dinar no se serveix fins a 2/4 d’una.-En Miquel li agraí les indicacions i es dirigí a la sala, Va obrir la porta i va quedar corprès- Al saló hi havia un gran nombre de taules rodones, i asseguts al voltant de cadascuna podia comptar a vegades 4 o 5 persones. Malgrat el nombre d’avis el silenci era gairebé absolut a la sala. Cap dels presents semblava parlar. Estaven com absents, distants. En Miquel anà avançant pel passadís mirant a una banda i altra les fesomies de les persones,. L’estat de molts d’ells era penós, res a veure amb les persones que trobes pel carrer. Es va acostar a un que parpellejava i seguia el seus moviments amb la mirada, per preguntar-li si sabia on seia l’Andreu Martínez, però no li va tornar cap resposta. Va repetir la pregunta ara en castellà, per si no l’havia entès abans, però l’avi va seguir sense badar boca. De seguida va sentir que se li acostava una persona jove que devia ser el cuidador o el vigilant de la sala.
-Perdoni. Per qui demana ?-El Miquel li agraí el seu ajut i li feu avinent que cercava l’Andreu Martínez. Feia potser 5 anys que no el veia. Llavors el cuidador el portà fora de la sala i un cop ajustada la gran porta del cancell li digué:
-Les persones d’aquesta sala es troben impedides. El seu amic Andreu té un Parkinson molt avançat i ja no enraona ni pot caminar. Dubto si serà capaç de reconèixer-lo. El Miquel recordà que cinc anys enrere, ja li costava molt caminar i només podia escriure en un teclat, ja que li era impossible poder fer-ho a mà ja que no podia controlar el moviment del dits i del canell.. –Prosseguí el cuidador:-L’acompanyo fins on es troba.- Obrí altre cop la porta i el féu seguir darrere seu fins a la quarta taula. En ella estaven assegudes només dues persones. Les altres tres cadires que envoltaven la taula rodona romanien buides.
-Andreu-Cridà el cuidador. Té una visita d’un seu amic- I adreçant-se al Miquel afegí. -- -Vingui, segui en aquesta cadira al seu costat. Si necessita alguna cosa més faci-m’ho saber. Jo estic allí al fons, dins del despatx de vidres.- i els deixà sols. L’acompanyant de taula de l’Andreu no se n’havia ni adonat de la presència del Miquel, ja que seguia amb el ulls ben clucs. Semblava com si estigués fent una petita capcinada, La testa la tenia enrere, repenjada al respatller de la cadira. El seu amic Andreu intentà aixecar amb dificultat els ulls i moure una mica el cap, el mirà però no semblà pas reconèixer-lo.
-Andreu. No em coneixes ?-Cridà ara el Miquel- Saps qui sóc? Sóc el Miquel. Te’n recordes de les vegades que ens varem veure per parlar de l’eficiència energètica i dels disbarats que els ajuntaments feien fa uns anys? -. L’Andreu havia estat tota la vida un tècnic d’enllumenat d’un ajuntament; però un cop jubilat, esparverat per les barbaritats de les instal•lacions d’enllumenat que es feien llavors amb diner públic, es va fer soci del grup ecologista del Miquel que lluitava a favor de l’eficiència i l’estalvi energètics i contra la contaminació lluminosa. Tots dos van col•laborar fent xerrades i conferències per tal de conscienciar del problema. De sobte el seu amic Andreu semblà reaccionar. Girà els ulls cap al Miquel, i va tancar un instant les parpelles com per donar a entendre que sabia qui era. Després va intentar fins i tot balbotejar alguna paraula... però no se’n va sortir. El Miquel s’adonà de seguida que l’Andreu malgrat la seva greu malaltia el reconeixia i que s’alegrava de veure’l. Li ho confirmà sobretot la vivor dins dels seus ulls que li recordà la que tenia durant les xerrades mantingudes anys enrere. Des de la seva cadira, un xic separada de la taula, el Miquel podia veure que el seu amic no estava assegut en una cadira normal sinó que era de les de rodes. Els pantalons els tenia una mica arremangats i abaixats fins a mitja cuixa. No portava calçotets. Era evident que anava així mig despullat per tal de poder fer les seves necessitats directament a la gibrella, situada a sota del seient de la cadira. Des de la posició del Miquel es veien perfectament els genitals del seu amic penjant per damunt del forat del seient. El Miquel s’adonà que aquet tipus de cadira era molt incòmode, ja que les natges, en bona mesura no repenjaven enlloc. Llavors se’n recordà que cinc anys enrere, l’Andreu li havia explicat que el Parkinson acaba per anul•lar el control dels esfínters. Evidentment de cara a la residència era molt més senzill i menys enutjós mantenir així els vells en comptes d’haver d’estar-los netejant sovint, tot i que dubtava que el mantinguessin d’aquesta manera els caps de setmana, quan el casal rebia les visites de familiars i amics...

-Com pot ser - reprengué la conversa el Miquel- que no m’hagis contestat mai a cap de les meves cartes ?. Podies haver dit a algú que em posés quatre ratlles de contesta si tu no podies. Vaig arribar a pensar que potser t’havien traslladat a una altre casal. N’hi ha tants arreu, ara!- El seu amic abaixà les parpelles com una mica avergonyit, però mantenint a les ninetes del ulls aquella vivesa del principi. De sobte el company de taula s’eixoriví i ficà cullerada a la conversa. –És que no pot parlar, sap ?- i continuà afegint-. El Parkinson és el que té. Comença per les extremitats i acaba per impedir-te enraonar. Però estigui segur que el coneix. Jo me’n recordo de les seves cartes i dels butlletins del grup seu. L’Andreu me’ls ensenyava al principi i em deia que tots vostès feien una gran feina. Però en aquests dos darrers anys la malaltia ha avançat moltíssim.. Però estic segur que podrem celebrarem aviat l’aniversari dels 80 anys del Miquel. L’esperem. Oi, que vindrà?-Al Miquel li vingué ara a la memòria quan el va visitar acabats de fer els 75. D’aquell any recordava un daltabaix important en la seva salut. Havia quedat, com d’altres vegades, en un bar, a només 80 metres de casa seva i en acabar la conversa se’n va veure un bull per poder-lo dur fins al seu portal. El seu amic Andreu feia intents un cop i un altre per posar en moviment les cames, mentre el Miquel el subjectava agafant-lo fort pel braç, però li costava moltíssim començar a caminar,. A vegades aconseguia arrencar-se i fer tres o quatre passetes curtes, però de seguida s’encallava i havia de descansar altre cop una bona colla de minuts. Després d’aquell dia ja només el va veure a casa seva i va comprovar que amb prou feines podia anar de l’habitació al menjador, ajudat sempre naturalment, per una assistenta especialitzada.
-El que passa- el company tornava a adreçar-se al Miquel- és que quan ens fem vells i ens acostem al final ens fa molta vergonya que ens vegin fets una deixalla i preferim absentar-nos del món. A mi sense estar tan malament com l’Andreu, em passa també. No vull fer llàstima a ningú. A més a més tothom tard o d’hora arriba a aquest indret. Seria molt maco anar-se’n d’aquest món d’un dia per l’altre, de sobte, sense malalties i mantenint totes les capacitats del cos, però massa sovint això no passa i la caiguda i la pèrdua dels sentits i de les habilitats es produeix lentament, d’en mica en mica. Llavors fotem llàstima i molts preferim estar sols i que no ens vegi ningú en aquest estat lamentable. Llavors si el nostre cervell encara funciona, fugim de la realitat i recordem tants instants i moments de felicitat viscuts amb les persones estimades...
El Miquel s’emocionà amb aquelles paraules, i notà que els ulls li començaven a espurnejar.... Com més gran es feia més tendència tenia a emocionar-se per ben poca cosa... Es reféu de seguida. Respirà fort, esguardà amb atenció l’Andreu, i li posà la mà a l’espatlla dreta, estrenyent amb els dits, delicadament, amb cura, aquell cos ja tan feble. El seu amic el seguí amb la mirada.
El Miquel trencà aquells moments d’emoció- Bé, Andreu, ara me n’haig d’anar. He estat molts anys sense venir-te a veure. Vivint com vivies tan lluny, .. a 60 quilòmetres de casa...no era fàcil arribar-me fins aquí, però ara ja m’he jubilat, i tinc molt més temps lliure. Ja et vindré a veure d’aquí uns dies. I per suposat celebrarem els teus 80 anys ! Mentrestant cuida’t molt!.- S’aixecà, féu mitja volta i s’adreçà al cancell de sortida. Abans d’obrir la porta es girà un cop més i amb la mà alçada digué adéu a l’Andreu.
Tot seguit aixecà també una mica més el braç per saludar de lluny estant el cuidador que romania dins del despatx envidrat. L’empleat del casal s’adona que marxava i també l’acomiadà amb el braç enlairat.
-En el camí de tornada, el cap del Miquel no parà de recordar les frases del seus amics ja jubilats, i als qui s’havia adreçat últimament per tal de demanar consells sobre la vida propera que li esperava. Li vingueren al cap les frases del Dídac Gascó. –Jo, no crec que passi del 75. I si ho faig de segur que estaré en un estat ben lamentable. Com que el que més m’agrada es viatjar, m’estic rebentant els calés que tinc. Un cop arribi als 75, ja no crec que em quedin massa ganes de fer-ho. Ja se’n preocuparan els meus fills de portar-me a un casal d’avis . No espero res d’ells. Prou feina tenen per tirar endavant en aquesta època tan dolenta..-Seguí conduint, molt a poc a poc, calculant els anys que li podien quedar per viure i els que li podien restar de mantenir-se amb un nivell acceptable de salut. S’anà tranquil•litzant- Es digué- No és cap consol però molt pitjor ho van tenir els vells de les anteriors generacions: Morien abans, patien més per morir i tenien menys diners i comoditats que els jubilats d’ara...
Decidí viure intensament el anys que li podien restar i treure el màxim suc dels diners de la pensió...a fi de comptes eren diners que s’ havia guanyat amb anys i panys de feina i de passar molt males estones.
I per suposat seguiria visitant cada setmana el seu amic Andreu i intentaria en aquell mateix casal fer-se amic d’altres persones ben necessitades,que vivien al llindar del trànsit final.
.

Galàxia


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

21277 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia