La invasió de les mosques

Sovint quan parlem de l'estiu només pensem en les coses positives que, com les festes majors, la diversió i la disbauxa, ens brinda de manera assídua i continuada la subjectivament més curta de les estacions. Però si el lector atent exercita l'intel·lecte i reflexiona profundament, sense massa dificultats s'adonarà que, amb el juliol i l'agost, també arriba la terrible i mai prou odiada calor. Si vostè és un d'aquells que creuen, erròniament, que no coneix aquest concepte o pensa que és quelcom poc habitual en una persona decent, tingui la certesa que s'equivoca.

La sensació en qüestió es reconeix físicament quan hom sent que, pels porus de la pell, transpira un líquid viscós i d'un cert regust salat, segons matisen els qui l'han tastat. Així és que, havent fet el pertinent aclariment i si el lector encara es veu amb cor de seguir el fil de la narració, pasarem a analitzar la cara més fosca de la calor. Cal recordar que de forma inherent, i científicament raonable, l'alta temperatura és l'element instigador de les habituals i potser cada vegada més importants invasions d'organismes voladors. Dins d'aquest gran grup, hem de dir que de tots els insectes repugnants que per fàstic nostre i desventura de la humanitat existeixen, les mosques en són els més maleïts. Aquests aeròlits sense musculatura i derivats de desafortunades mutacions genètiques, en ser escandalosament fèrtils, ocupen els nostres dominis, les nostres cases i els nostres carrers. No contentes amb això, ja ni tan sols ens fan cas quan les insultem, ja que és llavors quan encara s'entossudeixen més a destorbar-nos. Ens molesten quan intentem descansar, quan treballem i, al límit del que és tolerable, fins i tot quan mengem. És per tots aquests motius que no únicament representen un problema estètic i ecològic - perquè malmeten la nostra estima envers la natura -; sinó que han passat a formar part d'allò que podem anomenar greuge o problema social.

Per als incrèduls, puc afirmar que l'estrès que suposa perseguir una moscar per acabar amb els seus dies ens provoca una angoixa permanent; la qual, en el pitjor dels casos - si no l'aconseguim eliminar - es transforma en frustració.

Per tant, si vostè considera que aquesta acció violenta l'haurà de repetir en un número proporcional al del nombre de mosques que respiren, confirmarà que un intent per extingir aquesta espècie inútil pot comportar un suïcidi col·lectiu; que, lògicament,no és massa agradable sobretot per aquells que s'hi vegin implicats.

Arribats en aquest punt, demano a les autoritats competents - si és que n'hi ha alguna que se salvi de la manca d'eficàcia - que prenguin les mesures preventives convenients abans que sigui massa tard. I és que l'enemic aparentment més inofensiu és el més perillós. Us asseguro que si la Comunitat Internacional no hi posa fre, les mosques del proper estiu s'avançaran als esdeveniments i acabaran definitivament amb la vida humana a la Terra; amb allò que increïblement, i fins al moment, cap desastre natural, arma de destrucció massiva o president nordamericà imbècil ha aconseguit.