La inspiració

Ahir per fi vaig trobar la inspiració.
D'entrada semblava un dia normal i corrent, d'aquells que no destaquen per res. Però després tot va canviar. Acabava tot just d'esmorzar quan va sonar el timbre.
"Qui deu ser?"
Vaig baixar de pressa les escales, com aquell qui no s'espera una traveta del destí, d'aquelles que et fan baixar els trenta-dos escalons d'un sol cop -aquesta és una altra història; ahir, realment, no vaig caure per l'escala. En comptes de caure, a mitja escala, em vaig aturar: "Jo no tinc porter automàtic?" Sí, tenia porter automàtic (i encara en tinc, si els brètols del pis de baix no me l'han fet volar pels aires). De fet, feia molt poc que l'havia instal·lat, així que vaig tornar a pujar les escales per estrenar-lo (no rebo gaires visites). A la pantalla, però, no s'hi veia res. Bé, un tros de paret i el carrer, però no s'hi veia, en tot cas, ningú. Ja pensava en la broma pesada d'un dels brètols del pis de baix, quan van tornar a trucar. A la pantalla, però, no hi havia aparegut ningú.
- Qui hi ha?
- Hola. M'obres?
Aquella veu no l'havia sentit mai.
- Qui és?
- Sóc jo. Em deixes passar?
Efectivament, era una veu femenina, ni bonica ni estrident: com qualsevol altra.
- Però és que no sé qui ets. Com et dius?
- Escolta'm bé, marrec... (Pausa) Bé, no em vull enfadar. A veure com t'ho explico... Tu em vas cridar, em vas demanar que vingués a visitar-te fa uns dies.
- Jo?
- Tu.
- Ah.
Definitivament devia ser una sonada. El meu cervell es va posar a treballar, contra rellotge, com sempre que el faig treballar, tot pensant qui podia ser aquella dona que jo havia convidat (sense saber-ho) uns dies abans.
- M'obres o què?
- Ai, perdona.
- Perdonat.
De nou un silenci que se li devia fer més llarg a ella que a mi.
- I dius que et vaig convidar jo?
- Si... No només em vas convidar, em vas demanar que vingués. Suplicar? Sí, sí: m'ho vas suplicar.
- Anava borratxo?
- Borratxo? Que jo sàpiga, no.
Certament, era el primer dissabte després d'una llarga època d'exàmens: devia fer ben bé tres setmanes que no sortia i, per tant, que no m'emborratxava. A més, ni tan sols engatat solia convidar desconegudes a casa meva.
- Estic perdent la paciència.
I ja no hi va haver resposta. Aquella dona havia perdut la paciència, i sense que jo me n'adonés, sense tenir temps a respondre, la meva mà va agafar l'intèrfon i va prémer el botó d'obrir la porta. La resposta, de fet, va ser el timbre sord que caracteritza aquests aparells. Dos segons i la porta de baix es va tancar sorollosament. I, curiosament, dos segons després, vaig notar com trucaven a la porta del pis, amb els artells de la mà, discretament.
Esperava que l'obrís jo? Però si aquella porta no tenia clau! Sols havia de girar el pany...
- Endavant. És obert; sempre és obert.
- Ja ho sé.
Va entrar.

Què voleu que us digui. No era gran cosa. Quan la vaig veure vaig saber del cert que no l'havia convidat en una nit de borratxera. No era maca. Sense dir res es va acostar i es va plantar a un metre davant meu. Lentament va observar tota la sala, cada detall, mentre jo la mirava i pensava en la raresa de la situació.
- I què que no sigui maca?
Aquella dona em llegia el pensament.
- Eh? Jo... mmm.
- Sí. Te l'estic llegint. Et molesta?
- No. Bé, sí; per què mentir, si igualment saps el que penso.
- Cert. Però bé que us l'he de llegir, si us vull ajudar.
- Ajudar?
- No cal que parlis: escolta; escolta i pensa.
"D'acord."
- Jo sóc la teva inspiració. La teva i la de tothom. Sóc la inspiració. Allò que jo toco, funciona. Allò que jo miro, s'arregla. Quan no saps què escriure, què dibuixar, jo vinc i dibuixo per tu.
"Gràcies, dona. Ah, ja ho entenc. L'altre dia, a l'examen de matemàtiques et devia cridar ben fort..."
- Fins i tot això. Quan no saps resoldre un problema, vinc jo i t'il·lumino amb la solució.
"I has vingut per això? Ostres! Sé que has vingut tard, però... que en sóc, d'afortunat! La inspiració, tota per a mi sol! I què en faré? Com puc fer-ho per aprofitar l'ocasió i crear quelcom ben bonic?"
- Ah, no. Això sí que no. Jo vull les idees clares. Al final encara resultarà que jo t'hauré d'inspirar fins i tot per fer que se t'acudeixin les idees. Això és clar: les idees han de ser les vostres, jo sols els dono forma, les deixo escrites.
"D'acord, tracte fet."

Amb aquella dona al costat, les coses fluïen millor. En un altre moment hagués dubtat molt, no hagués entès res de la situació; però amb ella allí, entenia què passava, entenia qui era ella, i entenia que em calia actuar de pressa si volia aprofitar l'ocasió!

"Ja ho sé. M'ajudaràs a escriure una cançó. No sols escriure; escriure i composar. Faré una cançó, la meva cançó. Crec que amb això ja em conformo, senyora Inspiració."

- Què noi? Deixaràs passar l'oportunitat?

"No, no, ja t'ho he dit: una cançó!"

- Que no parles, jove?

De sobte, aquella dona s'havia fet gran. Ja no era la dona del principi, era vella!
- Però... si ja ho estic pensant! He pensat que podia ajudar-me a fer una cançó...
- Ostres! Quin greu. Era una bona idea, però... saps una cosa? Has fet tard. Mira'm. Ja em queda poc temps, per a tu. Ja no puc ajudar-te. Amb prou feines podria ajudar-te a trobar un títol adient. Em sap greu. I és que ja ni puc llegir-te els pensaments. S'ha acabat; tot s'acaba. Fins i tot jo, la inspiració.
- Oh! Si us plau! Quedi's una estona més! (el tracte de vos mai ha estat el meu fort, però aquella ocasió es mereixia un intent).
- Adéu-siau!
I se'n va anar. Sense mirar-me, se'n va anar per la mateixa porta per on havia entrat. Em va quedar un sentiment de desesperació, com aquell qui ha deixat passar l'oportunitat de la seva vida.

Malgrat tot, en vaig aprendre quelcom. I vaig decidir escriure-ho. I és que la inspiració no es pot comprar, no es pot vendre, ni es pot instigar. La inspiració apareix, ronda una estona pel teu cap, te l'omple d'idees brillants, i després se'n va, deixant-te amb un grapat de bones idees que ni tan sols tu mateix entens. Així doncs, quan vingui, quan et visiti, quan truqui a casa teva i et demani que li obris la porta, no ho dubtis: obre-li la porta i tracta-la bé. Convida-la a seure, asseu-te amb ella i escriu el que et dicti. O dibuixa el que et faci veure. O fes el que sigui que sàpigues fer. Però fes-ho, no la deixis escapar, perquè a vegades triga a tornar. I a vegades, fins i tot, ja no torna mai més.