La inseguretat de la vida

És angoixant i desconcertant la inseguretat que acompanya a la vida, com un fidel animal que no l'abandona, i que d'un dia per l'altre se t'ho emporta tot. És aleshores quan el cor se t'esquinça, saps que mai tornarà a ser el mateix i el dolor esdevé insuportable, fins arribar a ofegar-te amb el teu propi plor. La impotència, la nostàlgia i la buidor es converteixen en les teves aliades i tot pren un caire borrós. I segueixes en aquesta dualitat, pensant com és possible que hi hagi persones que t'arribin a influir tant en la vida que te la canvien per sempre, no hi ha volta enrere. És pànic el que sento davant la possibilitat que això es vagi repetin fins a esdevindra la vida mateixa. M'espanten els sentiments, les promeses a la lleugera que mai es compliran, però que les acceptes amb un patètic intent de pensar que potser encara no està tot perdut, les paraules buides, cruels, plenes de despit, innecessàries, les il.lusions perdudes, abandonades, arraconades, oblidades, la incapacitat de tornar a confiar, de tornar a somriure, de creure en alguna cosa i en tu mateixa i el record punyent, que és l'únic que et queda, d'una època tant llunyana i gairebé onírica on tot era diferent, possible i que mai no tornarà.