Cercador
La innocència d'un infant d'Europa
Un relat de: MireiaFS- Compartir:
“Del pis en recordo les parets i el balcó, amb vistes a l’escorxador. Aquell edifici que va protagonitzar la meva infantesa. El que cada matí quan em llevava, era allà, amb la xemeneia encesa regalant-me el bon dia. Sempre em vaig preguntar si aquelles columnes de pedra grisa no paraven mai de treure fum. I quan ho preguntava als pares, sempre es feien els sords.
- Helga, surt de la finestra va! – em deia constantment la mare.
Volia veure si de debò era un escorxador, com sempre m’havien dit, si hi havia animals. Volia veure els porcs i les gallines, em feia il·lusió. Però des que tinc consciència mai en vaig veure cap. M’hi passava dia i nit, menys les cinc hores diàries de lliçons que feia amb Aldous, el professor. Una vegada vaig analitzar el seu nom i vol dir vell ric, li esqueia molt bé. Era un home arrogant, sec, amb el nas guerxo i els ulls apagats, tristos.
Els pares m’havien prohibit anar a l’escola perquè deien que jo era millor que els altres nens i que a la ciutat els nens de la meva categoria no fèiem res. Vivíem en una espècie de plaça plena de blocs d’edificis, tots iguals, amb un pati interior, als afores de Berlín. Una població anomenada Oranienburg.
Durant la meva curta etapa escolar vaig fer una bona amistat amb un nen de l’escola de qui mai m’hi vaig creure superior i, va ser gràcies a ell que sóc qui sóc ara. Jo tenia 7 anys quan vaig marxar de Berlín, per motius que no vaig saber fins uns anys després.”
Quan vaig explicar tot això amb 22 anys a la universitat, els meus companys em miraven amb esglai i uns ulls com taronges. Un il·luminat va començar a aplaudir. No entenia per què, ja que no estava explicant un acudit sinó que explicava una història real, viscuda en pròpia pell. Mentre exposava la meva tesi aquell glaçat matí de febrer de 1954, m’envaïa una sensació de calfreds constants al recordar tot el que havia vist. Havia decidit estudiar història per tornar als meus pares tots aquells anys de mentides, tots aquells anys sumida en un món d’ignorància. Mai vaig voler acceptar ser la nena innocent que no sap què passa al seu voltant, aquella nena que per culpa d’ells confonia les bombes de la guerra amb els trons d’una tempesta.
A mesura que em vaig anar fent gran, molts dubtes i moltes preguntes rondaven pel meu cap sense pietat. Ho reconec, era una persona inquieta i volia saber més. Vaig tenir la sort que quan vaig fer 18 anys la guerra havia acabat, els pares em podien pagar la universitat i vaig marxar a Edimburg. Era 1950, un any després dels judicis de Nuremberg. Els meus pares estaven nerviosos i constantment inquiets. En aquell moment no va significar res, però més tard van ser l’element clau de la meva tesi. Sí, em vaig presentar aquell febrer del 54 dient que tots els objectius marcats havien estat nuls, que no havia aconseguit trobar al meu amic de la intesa, l’Edwin, el nom del qual significava vell amic. Encara no sé com vaig aprovar però reconec que vaig treballar de valent i vaig descobrir coses que hauria d’haver sabut abans.
- Si mai estudieu la història del món, que val molt la pena, fills meus, veureu les atrocitats dels homes. Veureu que l’home neix sent esclau d’ell mateix, esclau de les seves pròpies accions. Malauradament, si no aprèn dels errors que comet, nosaltres, les generacions posteriors, serem sempre esclaus de la nostra història. Aquella que va torturar l’ésser humà, aquella que va robar la dignitat de les persones.
Ho vaig descobrir tot l’estiu de 1964, quan la mare em va escriure dient-me que el pare estava molt malalt. Jo tenia 35 anys, estava casada amb un noi escocès, l’Eddie i teníem dos fills, l’Anne, la vostra mare, i el Peter, l’oncle. Tots quatre vam marxar a Berlín, a la República Democràtica Alemanya, que de democràtica res, eren comunistes i estaven sota les forces de la Unió Soviètica, però bé, com deia, vaig tornar a casa. El lloc era igual, el pis també i l’escorxador que veia des de la finestra seguia al mateix lloc. L’ambient però, es notava diferent i és que per primer cop, les xemeneies havien deixat de funcionar.
El pare jeia a la mateixa butaca vella, bruta i ronyosa que anys enrere. La seva expressió marcada pel temps era la diferència. Amb la setmana que vam ser allà en vaig tenir suficient per saber que mai més no hi tornaria. Jo sabia que el pare havia estat militar durant la seva joventut però que tota la vida s’havia dedicat al comerç i al món de la mecànica. Doncs bé, una nit mentre tothom descansava, em vaig dedicar a fer feina endarrerida que tenia. Treballava en una escola d’Edimburg fent classes d’història per als més menuts. En un moment donat, vaig entrar al despatx del pare, al que anys enrere m’havia prohibit entrar. No era acte de rebel·lia sinó que necessitava una màquina d’escriure i volia veure si en tenia una.
En obrir la porta es van presentar davant meu grans prestatgeries plenes de llibres, de fulls, de carpetes... la curiositat em va vèncer i com una nena de 10 anys vaig començar a regirar-ho de dalt a baix per veure què hi guardava escrit. Grans quantitats de documents sobre militars nazis, sobre camps de concentració, mapes de conquestes i llistes de noms em passaven davant dels ulls. Noms i cognoms de gent real, del que havien estat persones, dansaven com formigues en un formiguer. Noms de vides robades, de somnis perduts, de famílies trencades...
Eldwin Van Der Cohen, 7 anys
Cambra de gas, 1940
Sachsenhausen – Oranienburg
El cor se’m va parar de cop. Una llàgrima em va caure galtes avall. A la capçalera del full hi havia el nom del responsable de dur a terme les execucions; Benjamin Falkenhorst, el meu pare. Vaig marxar d’aquella casa jurant no tornar-hi mai més. El pare va morir i no vaig anar al seu enterrament. Mereixia marxar sol, com la mare, qui li va fer costat en tot. Potser és dur i equivocat el que vaig fer, no ho sé, però no vaig voler saber res més. Ells formaven part d’aquesta història on l’home va ser capaç de destrossar-ne un altre. I potser és casualitat o potser no, però l’Eddie, és d’origen jueu.
- Aquest és el motiu doncs pel qual mai has volgut dir el teu cognom, àvia?- va preguntar-me l’Emily.
- Sí, petita, aquest és el motiu.
- Helga, surt de la finestra va! – em deia constantment la mare.
Volia veure si de debò era un escorxador, com sempre m’havien dit, si hi havia animals. Volia veure els porcs i les gallines, em feia il·lusió. Però des que tinc consciència mai en vaig veure cap. M’hi passava dia i nit, menys les cinc hores diàries de lliçons que feia amb Aldous, el professor. Una vegada vaig analitzar el seu nom i vol dir vell ric, li esqueia molt bé. Era un home arrogant, sec, amb el nas guerxo i els ulls apagats, tristos.
Els pares m’havien prohibit anar a l’escola perquè deien que jo era millor que els altres nens i que a la ciutat els nens de la meva categoria no fèiem res. Vivíem en una espècie de plaça plena de blocs d’edificis, tots iguals, amb un pati interior, als afores de Berlín. Una població anomenada Oranienburg.
Durant la meva curta etapa escolar vaig fer una bona amistat amb un nen de l’escola de qui mai m’hi vaig creure superior i, va ser gràcies a ell que sóc qui sóc ara. Jo tenia 7 anys quan vaig marxar de Berlín, per motius que no vaig saber fins uns anys després.”
Quan vaig explicar tot això amb 22 anys a la universitat, els meus companys em miraven amb esglai i uns ulls com taronges. Un il·luminat va començar a aplaudir. No entenia per què, ja que no estava explicant un acudit sinó que explicava una història real, viscuda en pròpia pell. Mentre exposava la meva tesi aquell glaçat matí de febrer de 1954, m’envaïa una sensació de calfreds constants al recordar tot el que havia vist. Havia decidit estudiar història per tornar als meus pares tots aquells anys de mentides, tots aquells anys sumida en un món d’ignorància. Mai vaig voler acceptar ser la nena innocent que no sap què passa al seu voltant, aquella nena que per culpa d’ells confonia les bombes de la guerra amb els trons d’una tempesta.
A mesura que em vaig anar fent gran, molts dubtes i moltes preguntes rondaven pel meu cap sense pietat. Ho reconec, era una persona inquieta i volia saber més. Vaig tenir la sort que quan vaig fer 18 anys la guerra havia acabat, els pares em podien pagar la universitat i vaig marxar a Edimburg. Era 1950, un any després dels judicis de Nuremberg. Els meus pares estaven nerviosos i constantment inquiets. En aquell moment no va significar res, però més tard van ser l’element clau de la meva tesi. Sí, em vaig presentar aquell febrer del 54 dient que tots els objectius marcats havien estat nuls, que no havia aconseguit trobar al meu amic de la intesa, l’Edwin, el nom del qual significava vell amic. Encara no sé com vaig aprovar però reconec que vaig treballar de valent i vaig descobrir coses que hauria d’haver sabut abans.
- Si mai estudieu la història del món, que val molt la pena, fills meus, veureu les atrocitats dels homes. Veureu que l’home neix sent esclau d’ell mateix, esclau de les seves pròpies accions. Malauradament, si no aprèn dels errors que comet, nosaltres, les generacions posteriors, serem sempre esclaus de la nostra història. Aquella que va torturar l’ésser humà, aquella que va robar la dignitat de les persones.
Ho vaig descobrir tot l’estiu de 1964, quan la mare em va escriure dient-me que el pare estava molt malalt. Jo tenia 35 anys, estava casada amb un noi escocès, l’Eddie i teníem dos fills, l’Anne, la vostra mare, i el Peter, l’oncle. Tots quatre vam marxar a Berlín, a la República Democràtica Alemanya, que de democràtica res, eren comunistes i estaven sota les forces de la Unió Soviètica, però bé, com deia, vaig tornar a casa. El lloc era igual, el pis també i l’escorxador que veia des de la finestra seguia al mateix lloc. L’ambient però, es notava diferent i és que per primer cop, les xemeneies havien deixat de funcionar.
El pare jeia a la mateixa butaca vella, bruta i ronyosa que anys enrere. La seva expressió marcada pel temps era la diferència. Amb la setmana que vam ser allà en vaig tenir suficient per saber que mai més no hi tornaria. Jo sabia que el pare havia estat militar durant la seva joventut però que tota la vida s’havia dedicat al comerç i al món de la mecànica. Doncs bé, una nit mentre tothom descansava, em vaig dedicar a fer feina endarrerida que tenia. Treballava en una escola d’Edimburg fent classes d’història per als més menuts. En un moment donat, vaig entrar al despatx del pare, al que anys enrere m’havia prohibit entrar. No era acte de rebel·lia sinó que necessitava una màquina d’escriure i volia veure si en tenia una.
En obrir la porta es van presentar davant meu grans prestatgeries plenes de llibres, de fulls, de carpetes... la curiositat em va vèncer i com una nena de 10 anys vaig començar a regirar-ho de dalt a baix per veure què hi guardava escrit. Grans quantitats de documents sobre militars nazis, sobre camps de concentració, mapes de conquestes i llistes de noms em passaven davant dels ulls. Noms i cognoms de gent real, del que havien estat persones, dansaven com formigues en un formiguer. Noms de vides robades, de somnis perduts, de famílies trencades...
Eldwin Van Der Cohen, 7 anys
Cambra de gas, 1940
Sachsenhausen – Oranienburg
El cor se’m va parar de cop. Una llàgrima em va caure galtes avall. A la capçalera del full hi havia el nom del responsable de dur a terme les execucions; Benjamin Falkenhorst, el meu pare. Vaig marxar d’aquella casa jurant no tornar-hi mai més. El pare va morir i no vaig anar al seu enterrament. Mereixia marxar sol, com la mare, qui li va fer costat en tot. Potser és dur i equivocat el que vaig fer, no ho sé, però no vaig voler saber res més. Ells formaven part d’aquesta història on l’home va ser capaç de destrossar-ne un altre. I potser és casualitat o potser no, però l’Eddie, és d’origen jueu.
- Aquest és el motiu doncs pel qual mai has volgut dir el teu cognom, àvia?- va preguntar-me l’Emily.
- Sí, petita, aquest és el motiu.