la infància

Com ens agradaria a tots tornar a ser petits...no haver de recordar aquells vells temps en els que fer malbé alguna cosa significaba que t'acariciessin el cap i et diguéssin que no passava res, sino viure'ls. A vegades ens mirem al mirall i pensem: coi, jo no anyoro la infantesa. Jo estic molt bé tinguent l'edat que tinc. Però, d'altres, quan les coses es posen negres, o grises, o blanques, i tot gira tan de pressa que ni tan sols ens adonem de què està passant, retornem davant d'aquell mirall que tant ens agrada perquè ens fa una bona figura i ens hi mirem: aparentment, res ha canviat des de l'últim cop. L' única cosa que ha canviat és que ara sí que volem tornar a ser nens. Volem no haver d'entendre les coses perquè llavors és quan apareixen els problemes. Si visquéssim en l'ignorància per sempre més, probablement seriem el doble, el triple de feliços. Però, quan ens hem acabat de mirallar i respirem profundament, ens adonem de que no es pot tirar enrere, no podem fer marxa enrere o rebobinar en el temps...si més no, hem crescut. Si així és, demostrem-ho i enfrontem les coses tal qual apareixen. Que fàcil sembla, oi?
Potser no tothom es mira al mirall i es pregunta això...però, creieu-me quan us dic que estirar-te sota un llençol i apretar els ulls ben fort sembla ser un bon amagatall. Això sí, fins que arriba ta mare o ton pare i aixeca el llençol: benvingut a la realitat, fill meu.



Dolors Jou Gironès