La infància oblidada

Un relat de: Esther Llombart Ramis
La infància és aquella que, oblidada al fons del calaix, queda amagada sota la pila de la joventut i després sota la pila de la maduresa. Fins que un bon dia, unes mans petites obren el calaix, regiren tot el que hi ha, ho capgiren, retroben la pila de la infància i te l’ensenyen, com un gran descobriment.

I revius, a través de la personeta de les mans petites, aquella infància teva oblidada. I recordes que la màgia existeix, que la innocència és pura felicitat i que la senzillesa de les coses menudes fa magnífic un dia qualsevol.

I rememores, a través de la personeta de les mans petites, la fragància d’una flor, el treball persistent d’una formiga, la suavitat d’un cadell, la fredor de la neu, la calidesa de la sorra.

La personeta de les mans petites et toca, t’abraça i t’estima incondicionalment, perquè encara no jutja ni té prejudicis. Viu cada instant amb passió, dedicació i admiració, perquè tot és nou.

Intentes esbrinar quan vas deixar soterrada la infància al calaix, però no ho recordes. I, amb un acte de modèstia, reconeixes que la personeta de les mans petites t’està despertant d’un somni profund en el qual vas caure un dia, i t’està fent tornar a viure. Penses, però, amb tristesa, que segurament arribarà un dia en què les mans petites es faran grans i també s’adormiran. Tant de bo això no passi, tant de bo estiguin sempre despertes.

Comentaris

  • Nena/nen interior[Ofensiu]

    N'he sentit a parlar d'això que comentes.
    Jo el que sí que he experimentat és que al tenir fills revius i retrobes, a través d'ells, a través de com interactuem amb ells, el teu nen/nena interior, i és un bon treball d'observació, de sanació. Per això, i per moltes altres coses, els fills són un gran aprenentatge, són uns grans mestres.
    Gràcies pel teu comentari i bon any nou!

  • Parles de la nena/nen interior que cada persona té[Ofensiu]
    Mena Guiga | 04-01-2015

    Quan 'reapareix' val la pena dedicar-li temps, acaronar-la, donar-li la mà i jugar amb ella. Sobretot quan és la 'nena sana'. També hi ha la nena ferida, cadascú després la protegeix d'una manera o altra en fer-se gran (maneres de ser i fer que conformen caràcters) i que s'ha de saber curar (coses de la Gestalt, que no, no l'he feta, hi he tingut 'contacte').

    Hi ha una meditació molt bonica de retrobament amb aquesta nena. Però com que s'ha de fer amb els ulls tancats estaria bé que algú ens la llegís. Amb tot, es pot fer. Deixa un somriure i un benestar, saber que encara viu i que en som com una germana gran o una mare. I un dia, una àvia (si s'hi arriba).

    Bon relat!

    *En tenia un que hi tenia relació, 'Tornar a néixer', però el vaig refer i el tinc pendent de publicació en breu en un recull de narracions. Anava del naixement del clown, pura innocència i vulnerabilitat, és a dir: la criatura petita que duem a dins.

    Abraçada i bon 2015!

    Mena

  • etapes[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 03-12-2014

    Com no aquesta és una infancia que es recorda o no en més o menys detall, però sempre amb tendresa i enyorança.

  • Tendresa[Ofensiu]
    reusenca | 02-12-2014 | Valoració: 10

    El teu relat està ple de tendresa i candor. Paraules dites des del cor amb serenor i pau. Magnífic ! Felicitats
    Una abraçada

  • Un relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 01-12-2014 | Valoració: 10

    ...preciós. Tens tota la raó. La nostra infancia queda oblidada en un calaix. L'huracà de la vida ens porta rapidament lliscant els anys. Si tothom pogués mirar pels ulls d'un infant potser la vida a aquest planeta fos dolç com el primer caramel.
    Una abraçada.