La inacabada de Connor.5

Durant els mesos m'havia de recordar sovint de Lena; aquells mesos o altres mesos: sempre, tothora, la imatge de la Lena suspesa en la música lenta del "Vals trist", coronada de llum i envoltada per la fastuositat d'aquella gala solemne i esplenderosa; o la seva imatge nua en la incerta llum de la porxada, ja amb el cap deixat anar, estremint-se lleument en la marinada fresca, escoltant amb meticulosa calma el parlament ebri de Macaulay, la cara una mica vinclada cap a ell, o potser, més que cap a ell, cap a una estranya regió sonora que no partia ni tan sols d'ell, sinó molt més enllà i endins, de remotes zones de llibertat i audàcia. O Lena arribant amb el vaixell correu, amb una solitària bossa índia penjada a l'esquena, el cabell recollit en una cua mínima i gràcil, apareixent al centre de la premsa estrangera amb un insolent accent ianqui i la provocativa corba dels jeans cenyits repenjant-se al llindar de la porta d'entrada. Podia, puc veure-la encara, avançar nimbada per la llum atrafegada del migdia, obnuvilada per les clapades finestres, meravellosament embolicada i atrapada als rínxols rebels que li queien sobre les temples.
Només hi érem el Xabier Etxarri, el corresponsal basc de l'agència espanyola, i jo, en aquell avorrit migdia xafogós i desaqueferat, a la sala principal, allà on s'amuntegaven sense gaire ordre ni mètode el tèlex i els tres o quatre telèfons, i la màquina d'escriure, i les tres o quatre desballestades taules que eren tot el que dotava l'indret de l'status del més complet conjunt de comunicacions de l'illa, tret del Tribune local, o potser de la central de telèfons.
-Lena Graves -va dir. I em va allargar la mà. Una mà fina, petita, blanca, i tanmateix decidida i ferma com una oreneta empesa a través del cel per la potència de les ales.
Ens vam presentar, l'un i l'altre ja captivats per aquella mosseta eixerida i serioseta que donava una ullada que podia passar per experta a l'entorn.
-Sóc de l'UPI -va dir, un cop va haver acabat la inspecció.
-Ho sabem -va replicar el Xabier.
Va omplir un got de Martini i li allargà amb el seu immens braç que, era fama, havia destrossat més màquines d'escriure que una legió d'enfollits inquisidors hauria pogut fer a dretes. Ella el va prendre sense ni tan sols mirar-se'l i, amb la mateixa naturalitat i sense fer cap pregunta, se'l va empassar d'una glopada. Li va tornar amb idèntica desimboltura, va col·locar les mans obertes sobre els malucs, i va tornar a permetre's una llambregada circular.
-Sense ni tan sols llençar el pinyol -va fer el Xabier.
-Què...què? -va fer ella, ara sí fitant-lo.
-Un vell acudit de Xabier, no en facis cas -vaig tercerejar jo. No en teníem, d'olives, a l'illa, i no n'hi havia en llauna des dels bons temps de l'economia de consum, almenys a preus assequibles per a un corresponsal de premsa.
-D'acord, nois. Ara expliqueu-me tot això d'una illa independent marxant cap a la democràcia -va dir ella aleshores.
Eren els mesos provisionals i transitoris, també aquells. Abans que el comandant Rioyo accedís a signar el pacte constitucional i s'integrés de dret en l'exèrcit regular, abans que Macaulay entrés al govern. Tot estava encara una mica pendent de fils, ni tan sols embastat. Els coronels que havien derrocat finalment el sanguinari general Mendoza passaven per ser tan autòcrates i anticomunistes com aquest, però estaven subvencionats per un gabinet nord-americà que tenia decidit el camí de la democràcia formal i representativa, i la via del diàleg. Era una situació de treva, de fet. La qüestió era resumir tota aquesta mena de frases em els tèlex que enviàvem als continents, a les dues bandes de l'oceà, per a ocasionals lectors escassament interessats en aquella mena d'afers en una illa no solament remota sinó, a més, insignificant i, sobretot, pacífica. Els bons dies de les batalles als turons i les maresmes s'havien acabat sota l'abraçada protectora de l'oncle Sam i sense sang negant els rius no calia, en veritat, mantenir veritables redactors en aquella zona. Però heus aquí que allà era aquella noieta descarada i fresca, tota pèl-roja i galtavermella, no absent de la típica salubritat ianqui malgrat la seva esveltesa de nina de ballet, ensumant el pati i disposada, si no a trobar magnífiques notícies, almenys a provocar-les.
-Ja era hora, Wyatt -va fer el Xabier, quan ella se'n va haver tornat cap a fora-, necessitàvem aquesta mena d'injecció vital en aquest catau.
Això era un fet, vaig admetre. Però una altra cosa era que ella, per si sola, activés una revolució que semblava apaivagada, empantanegada a una plàcida reconducció legalista. Tanmateix, no per això es va resignar. Això ho vam veure aviat. Jo em podia permetre certs luxes que Xabier o els de la Reuter o altres agències i diaris que ocasionalment es deixaven caure per aquella banda del Carib no es podien permetre. Jo era un membre de la premsa local i només oficiava a tall de col·laborador amb les revistes i diaris que jo escollia. Menava informacions i reportatges que jo seleccionava -i que ells podien esporgar, és clar, però rara vegada ho feien-, i podia parlar, així, del rerafons local, de vida, condicions, opinions de la gent, aspiracions, rumors, i alguna fantasia. Un corresponsal com cal, com ara de l'UPI, havia de limitar-se als fets, als estrictes fets: reunió del govern provisional, convocatòria d'eleccions, atemptats amb bombes, declaracions oficials o oficioses, coses així.... però Lena no era d'aquella pasta, i això no era difícil de copsar. Abans que no m'adonés, la tenia penjada del braç seguint-me pels carrerons de vora el moll o pels barris del centre, tastant les brises i els oratges, preciosa en la il·luminació intel·ligent del seu esguard que pretenia un escrutini i un inventari de cada cosa d'aquell món que li era desconegut i aliè. Furetejant, vaja.
Al principi escrivia dotzenes de reportatges que ningú no publicava. Rebia contínues reprovacions de la central amenaçant-la amb carregar al seu sou el compte del tèlex, reclamant-li directament les escarides i impersonals notes que en definitiva servien als clients. Després es limitava a teclejar sense gaire il·lusió infernals articles plens de sang i mals averanys que escapaven de la més pura ortodòxia i de moltes heterodòxies periodístiques. Finalment, Nova York va decidir que havia despès prou en un corresponsal en aquella illa i li va manar de retornar. Ella va enviar un darrer article i,a la darrera línia, va sentenciar: "aquesta és una magnífica ocasió per al món per comprendre, però ningú no ho vol, vet-ho aquí". Ningú no li va disputar el seu racó de taula al centre de premsa; escrivia alguna cosa per a certes revistes i col·laborava sovint amb Albany, on tenia un director de premsa local que, segons les seves paraules -les d'ella- "estava adelerat pel seu entrecuix", i cada setmana enviava una carta per tal d'aparaular un proper viatge de plaer a l'illa.
Aleshores, la situació era igual de provisional, però ja en absolut de treva. Pel contrari, havia esdevingut un apassionant creuament de conspiracions, rumors i preparatius de revolta. Ningú no creia ja en la Constitució, ni tan sols era segur que fos vigent, donat que alguns dels més prominents signants del pacte que l'havia fet possible, Rioyo i Macaulay, havien renegat d'ella. I també la Lena havia esdevingut més apassionant. No era lluïment ni promoció personal el que l'empenyia ara a furetejar, sinó simplement el fet senzill i natural de voler comprendre, com havia advertit en aquella frase. (Xabier Etxarri i jo la vam convidar a xampany aquell dia, en haver llegit l'article; ens vam banyar a les glaçades copes i en general vam oficiar una de les més sonades taboles d'aquell temps excitat i corprenedor).
En realitat, aquella memorable frase era un manlleu, no se l'havia empescada tota sola. Si tenia un mèrit sobre ella no era sinó el del pescador que hissa sobre la barca una truita extraordinària: és al riu, a la força del propi peix i de la pròpia espècie que hom deu el seu volum. Bé, aquí la cosa provenia del talent sempre agut de la Misery. Ella ho havia dit, ella havia copsat aquella capacitat de regeneració, aquella qualitat exemplar, paradigmàtica, del procés amalgamador i proteic que estàvem vivint, tots plegats. Ella era qui havia vist en algun punt intern de Lena Graves la inflexió dels grans moments en què, per una raó inopinada i vertiginosa, la consciència pren forma i, tot de sobte, hom esdevé savi i foll alhora, com el soldat Saül caient del cavall o el jardí de Buda o la poma de Newton. Misery havia vist tot allò i havia parlat , i la Lena era prou sensible per adonar-se'n, per desprendre's de vells prejudicis i estructures mentals i ambicions i egoismes, i s'havia il·luminat per dins com un mirall pur per les dues bandes (com l'aigua és pura i tot el que reflecteix és només un llit aliè sobre el qual rellisca).