La inacabada de Connor 2

Al matí següent va venir Craig Coleman. Era de la classe de persones que un no desitja tenir entre els seus amics però que sembla fer tots els esforços per ignorar-ho. La classe de nen repel·lent, pilota i bocamoll que de gran reté a l'esguard una lluïssor falsa i un inquiet moviment a les mandíbules, com d'animal remugant. Craig Coleman havia estat el meu subordinat al Tribune, però ara era el director local. S'ho havia guanyat a pols, llepant el cul de Mr. de Brandis i de tota la casta de terratinents i grans comerciants de l'illa. En els temps de la revolució es va moure amb la cauta prudència de la rata i li va anar prou bé, va saber nedar entre dues aigües.
-Bon dia, Wyatt -va saludar, llevant-se el panamà. La closca li clarejava ja. Tenia un aire resclosit i corcat amb el seu vestit vell i emmidonat i el cigar pudent entre la dentadura clapada i rosegada. Abans m'havia dit sempre Mr. Wyatt.
Jo mirava cap al mar. Vaig fer un gruny com de benvinguda, ambigu i no comprometedor. Sabia que de totes maneres parlaria, i sobre què parlaria. Era immund. L'odiava i no amb ira, sinó amb perfecte i metòdic càlcul i raonament. D'altra banda, com pots odiar la merda que has xafat amb la safata? Cert que ell havia surat, i de no mala manera, si hem de mirar el seu sou i la seva casa en comparació amb els de tots aquells que van creure i van lluitar per les coses que ell, senzillament, mai no podria copsar.
-Hola, Craig, passa, i seu. O cerca alguna cosa fresca a la nevera.
-Només venia de pas, Wyatt. Tinc molts afers al poble, però mercès per l'hospitalitat.
Igualment va engrapar una Pilsen del frigorífic, va remenar per la cambra davantera i va escodrinyar tots els racons.
-Tinc entès que Mammy Daisy ja no us ve a fer la neteja i el menjar, Wyatt. Espero que us les apanyeu bé, si més no...
Volia que parlés de Justine ara, la néta de la Mammy, però era només una tirada accidental del seu clar instint furetejador, com si diguéssim una maniobra complementària a l'objectiu principal. Jo preferia anar-hi del dret, així que li vaig dir, encara fitant el mar llunyà:
-M'han contat que Macaulay ha tornat, si és això el que t'interessa, Craig.
Va estirar el coll i va posar aquells ulls com a plats que volien representar sorpresa quan, com feia sovint, volia fingir innocència.
-Macaulay, dius? És aquí?
-Pots posar-ho al Tribune: hi ha el que es diu una amnistia tàcita. O almenys això creu Roger Valmas.
Va donar dues passes mentre es retorçava les puntes del pansit bigoti amb aire reflexiu.
-Sou el dimoni, Wyatt. Continueu sent el millor periodista de la ciutat.
-Si tu marques el nivell de l'excel·lència, això no és gaire cosa -vaig dir, i ell va forçar un somriure que pretenia amabilitat i fair play, sempre havia sabut encaixar, era part del seu ofici-. El que passa és que tinc amics, Craig.

Si saps el que vol dir això, volia afegir. Però no ho vaig fer. Ni era el meu estil ni era la classe d'estil que l'afectés. Coleman, una mena de serp esmunyedissa enfront de qualsevol atac directe.
-Sospito que també ho sap Mr. de Brandis, i Valmas, i el primer ministre -vaig continuar-. És a dir, saben el rumor. I vós veniu a saber qui hi ha i què hi ha darrera el rumor. L'illa és prou gran i abrupte perquè els nois del comissari Valmas rastregin pantans i barrancs havent-hi jo, oi, Craig?
-Sou el dimoni, Wyatt.
Disc ratllat, sempre el disc ratllat.
Allò era la història, però no la principal. L'essencial era saber qui m'havia contat i com l'arribada de Macaulay. Quins termes es manejaven i el fons anímic de la transmissió del rumor: detectament d'esperances, reticències i recances. La qüestió era simple. L'important no era ja Macaulay, sinó el que Macaulay podia suscitar, o millor, ressuscitar.
-Publicareu al Tribune: segons fonts generalment ben informades, Mr. Macaulay va ser vist, etc? -vaig inquirir, tombant la cadira de cara a Coleman-. Si és així, vull royalties.
-Oh, vinga, Wyatt, sabeu que no és la meva intenció...
-No, però és la de Brandis?
-Ha, ha, ha -va riure. Sobre un marc d'ones pures i escumoses. Netes, netes de tanta cobdícia i mentida, i corrupció i perversió. Lluny del formiguer de ruïnes humanes debatent-se en la set sense límits de quatre sentiments minsos, miserables i egoistes. Brau, mirallejant, agombolant-se en la distància sota el sol, viu i enèrgic, immens dins el seu límit -visible i invisible, alternant, incitador a marxar, i també a retornar-.
-No té res de graciós, Craig, no té res de graciós.
M'ho havia dit el mar. Les gents senzilles que amb el temps havia après a estimar. Misery i jo solíem recórrer els barris bruts i miserables, les captives illes insalubres a la venustat de la nit clara i pacífica. Eren gent feta al bramul de l'oceà, ni callades ni cridaneres, ni rebels ni manses. Fetes al silenci i al temps. Fetes d'escuma com la balena immensa entre els corrents submarins i les masses oscil·lants del plàncton. Afaiçonades per la lenta gúbia del sol i la salabror. Els seus ulls s'omplen de terra cuita quan els parles dels dies vells i dels dies nous. Són indiferents i amables. Són roca i penyal contra el clam de la transparència blava del nou cel i la massa impertèrrita de les aigües mil·lenàries.
-Allà, Craig, allà... Ho veus?
-Com dieu, Wyatt?
-Allà, segueix el meu dit, allà baix i entre l'escull i les ribes...
-Un veler, oi? No és més que un veler, un vaixell de pescadors, no?
-Justament, Craig, allí, allí. Sobre els solcs de deixants petjats mil i un cops. És justament això. D'allà recullen, potser no han plantat res, però saben esperar. De manera que no són tan diferents. Tots, camperols i pescadors, viuen amb la pretensió certa del fruit. I de nit, quan reposen vora la llar familiar, o quan a les vesprades es reuneixen a la consabuda taverna, són ells qui parlen. Són ells, i llurs frases. I fins i tot, Craig, llurs esperances.
I això era tot. Coleman no ho podia entendre. Potser no era culpa seva haver perdut un dia el tren de l'autèntica vida, el genuí impuls que batega al cor quotidià dels homes que de veres fan i desfan sobre aquesta terra els períodes i els cicles i els brots, almenys no en el sentit divers de la culpa col·lectiva que tots arrosseguem. Era un dimoni, però un petit i pobre diable. Com cada un de nosaltres, explicant els ritmes que altres marcaven, aliens a la profunditat d'un altre ritme encara més remot i fonamental.
-Bé, Wyatt, potser caldrà que torni més tard, un dia d'aquests potser, amb més temps. A més, crec que et cal descansar.
Se'n va anar. Convençut que no havia tret res de positiu, preestablint un memoràndum d'incoherències i esclerosis. Incapaç de reconèixer que, en realitat, li havia intentar dir tot.
(Com córrer darrera l'avanç de l'ombra d'un ràfec, en la tarda solar, en el moviment còsmic i en el flux, sinònim de l'encalç vital , aquest és el veritable moviment, com diria Misery, no més ràpid ni més sorollós que la deriva de la galàxia vers un punt omega inconegut). Coleman era dels qui seuen davant la porta per veure passar els cadàvers dels seus enemics... i dels seus amics, i acudeixen tant a l'enterrament del derrotat com a l'orgia del vencedor. La Misery situava les coses amb el seu lirisme metafòric, però Lena simplement deia: "és un corb, et traurà els ulls sempre que pugui". No tant l'ambició com la simple i ineluctable compulsió d'una cobdícia soterrada i lleu, opaca i tèrbola. Mr. de Brandis, el propietari del Tribune, solia parlar-me malament d'ell, però també em deia: "Fixa't bé en ell, Wyatt, escriu com tu saps fer-ho, però sigues com ell, un puny de glaç pur, solament que plàstic, perfectament maleable". Lena s'enfotismava d'aquell estil. Ella havia deixat aleshores el treball a l'agència UPI i no tenia més lligams que els d'una col·laboració cultural a una revista progressista d'Albany. "Els temps poden canviar, però les rates sempre suren", recordo que em va dir, entre dues mossegades a un pastís de nata, el seu etern vici. Eren els dies feliços. Craig era un mer furetejador de notícies, i de Brandis em pagava un sobresou al·lucinant amb cada mesada, boig per fer-me oblidar les dues o tres ofertes que de tant en tant em feien vells amics del continent.