La importància de no dir-se Folla Folla

Tenia aquell cognom. El tenia.

Sempre li havien fet burla i comentaris.

Tenia aquell puto cognom! El tenia.

...el segon nom de família era el mateix.

En Frederic Folla Folla no sabia com anar pel món d'aquella manera.

Va començar divorciant-se dels pares, que feia molt que no usaven els cognoms entre ells i que no els va afectar: una boca menys a atipar, un plat menys a rentar -entre d'altres- que bona tirallonga de fills i filles havien engendrat, un Folla Folla continu, tots i totes també víctimes de la societat àcida i envejosa, que tindrien el mateix destí, cosa genètica també. I és que en Frederic era el gran i, per tant, un exemple a seguir/admirar/ovacionar/empedestalar o criticar, que aquella família no tenia terme mig etiquetant degut, sobretot, al tema mofes que els havia enfortit en la inacceptació.

Frederic F.F ( i li deien i redeien i repetien: 'aquestes dues efes, les pot ampliar? Pot fer el favor de dir-nos què representen? I ell creava una farfolla piramidal inventant-ne de gens equivalents: Folch Fumanxú, Findus Forest, Flam Flash, etcètera. Normalment se'l creien, si pagava alguna cosa, és clar). Frederic F.F va anar a raure a Egipte i quan va veure les monumentals piràmides va pensar que si allà hi havia faraons colgats...perquè no ensoterrar-hi aquells cognoms denigrants? Podria inventar-se un Faraó Folla Folla i, au, facturar-lo al món dels morts i si aquest personatge sorgit d'un no res hi muntava un putifollafollaclub, cosa seva, i que hi suquessin arrels de regalèssia i encara, amb el vist-i-plau de l'adorat Sol assolirien clímaxs superiors a un setè cel. Sí, en Frederic F.F ho va tenir clar: fora aquells mots bessons. Només calia que ho visualitzés i ho materialitzés des de totes les ments que tenia, sobretot les inexplotades i que tenen poder de déus.

Ho va fer de nit, a una distància prudencial del lloc sagrat.

Estava ben concentrat. Eliminava el Folla Folla d'una cardaire vegada, d'una xingaire vegada, a la merda, a la porra...mirava de calmar-se quan s'encenia -no es veiés la llum incandescent de la seva ràbia condensada- i prosseguia en el ritual intuït per eliminar els F.F. indesitjables.

En aquestes estava que va sentir un parlar barroer i barroc que, barrut, se li encavalcava. Era un idioma mai sentit, però estranyament l'entenia. I procedia d'una dona alexandrina, també va saber.

Es van mirar. Els ulls van explicar-s'ho tot.

Ella s'estava dedicant al mateix que ell: a foragitar un nom amb significat obscè que no l'afavoria. Plorava mentre provava d'aconseguir-ho.

Unes estranyes vibracions, potentíssimes, els van embriagar i van acabar rodolant per la sorra i fent l'amor des de totes les ànimes. Ni es van adonar que esclafaven una serp d'ex-cascabells perquè els havia llogat per un Nadal en temps de crisi. El verí de l'ofidi mort, que va injectar al gluti dret d'en Frederic, no va fer cap mena d'efecte: l'amor nou de trinca ho guaria tot.

I, tu, quines coses que té la vida: per treure's de sobre el que no havia d'importar tant però que semblava que sí que importava als altres va fer acomplir-se un destí ple de llum.

Per celebrar-ho, la parella va marxar a fer una oració al crist de la muntanya de Corcovado, el qual, telepàticament, els va fer comunicar que ell era cèlibe i pur i que tots aquells romanços de mots i interpretacions i tergiversacions i malícies s'ho passava per un cast folre.

L'alexandrina i en Frederic van riure, amb les pupil·les centellejant de felicitat.