LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE CENT SET.

Un relat de: Jordi Baucells
LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE CENT SET.

-Ep! Escolti!.
M’he girat per saber qui em demanava. A l’altra banda de la taula un vailet d'uns set o vuit anys s’esforçava en apropar-se a mi estirant mig cos sobre el tauler per tal que el pogués escoltar. Tenia els cabells color d’espiga esbarriats, encara amb la marca del casc de ciclista. El nas vermell dins el rostre ple de sol i uns ulls clars i vivaços que em fitaven confiats. Malgrat el soroll de la música de fons i la locució desaforada del “spiker” que organitzava els corredors, ens hem pogut entendre.
-Digues nano, que hi ha? – Li he preguntat.
-Sóc el Cent set! – Ha respost amb els ulls espurnejants. Semblava tenir molt clar que amb això n’hi havia d’haver ben bé prou.
-Hola 107. I que vols?
-Xocolata. - Em respon seriós.
-Xocolata no n’hi ha. (això em sembla) – li responc.- Un donut et va be? – El veig dubtar un instant.
-Si, està be.- A la mirada del 107 hi ha una barreja de fatalisme i incredulitat. Però pren l’actitud de qui mai no dona res per perdut.
-Vine amb mi.-
Li he agafat la ma menuda per conduir-lo a l’altra banda de la taula, on hi tenim l’avituallament. Ell m’agafava decidit, segur. Podia notar en el seu contacte l’energia de qui sap què vol i no dubta que hi té dret. Perquè ell es el Cent set! Ja havia participat a la seva cursa i potser havia arribat l’últim, o tal vegada el primer. Tant se val! Però el número del seu dorsal encara estava ben vigent i era la clau que li havia d’obrir totes les portes.
-Doncs sembla que s’han acabat els donuts, li dic. - la safata era buida- Vols un entrepà?
-Xocolata- Em respon lacònic. Percebo certa tensió i un velat to d’exigència en la seva resposta.
-Un entrepà de xocolata? Haurà de ser de fuet, o be de pernil. Es tot el que hi ha.- Li dic conciliador.
Per un moment una ombra de decepció ha entelat lleument la mirada serena del 107.
Una companya mes coneixedora que jo dels misteris de la rebotiga, ha aixecat el tovalló que cobria una safata i n’ha tret un sandvitx de pa de motlle amb xocolata a dins. Els ulls del 107 s’han tornat a encendre amb espurnes de felicitat. Ha pres el seu tresor de xocolata mirant a la meva companya amb complicitat i ha desaparegut deixant a l’aire un inaudible “gracies” que hem intuït, més que no pas escoltat. S’havia sortit amb la seva i això li produïa tal excitació que no tenia temps per paraules.
La decepció que he vist als ulls del 107 no estava motivada perquè s’hagués cregut que no hi havia entrepans de xocolata. (ell ja sabia que sí que n’hi havia) Allò que l’ha decebut de veritat ha estat comprovar la meva inexcusable ineptitud. Tot un personatge el Cent set.

Gener 2014

Comentaris

  • I ara som al 2016. Més nombres![Ofensiu]
    touchyourbottom | 10-01-2016

    I a seguir escrivint!
    Aquest relat feia de bon empassar, ben escrit i amb un 'estudi' simpàtico-psicològic que és un tast de més relats, quan l'energia ho deixi, és clar.

    Bon any!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: