Cercador
La il·lusió de la Teia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
"La il·lusió mou muntanyes.
La fe mou muntanyes.
Amb il·lusió i fe ho aconseguirem."
Ho repetia vegades i vegades cada dia. No volia oblidar cap mot.
La Teia desitjava viure dins un pou on s'hi banyés un sol de palla trenada: el d'un poema de Miquel Martí i Pol. Li venia de gust aquell espai tubular i profund i ser una granota sense color colgada per aigües tèrboles. Sí. Per poder sentir el plaer de l'hora calentona del sol de palla trenada.
Abillada amb un davantal amb les butxaques plenes de greixons de porc ibèric tindria teca per dies. Va deixar una nota al seu pare, l'Ildefons Muntanyà, i va marxar una nit de lluna partida, lleugera i fresca com una rosa.
L'home, al matí, en trobar el paperet, va pensar que li aniria bé la part del darrere, sense escriure, per anotar una llista de compra que feia temps que l'il·lusionava: extensa i completa (i no pas ara un producte ara l'altre per tenir la Teia gens discretament distreta anant i venint els dies no festius) i per fi esdevindria una realitat. Va somriure, agraït al destí que l'havia alliberat. Aniria a La Botigueta de Tot i festejaria la Pepa Comerma, a veure si amb aquesta no tenia una criatura trastocada!
I així la noia boja no era buscada ni volguda ni trobada a faltar per ningú, La veies cap al tard, al cim d'un turó, incandescent de llum, asseguda rosegant greixons i flairant farigola que arrencava i es posava pels cabells. Veies com intentava amb totes les seves forces moure el turó i tot suant la cansalada. No podia i deia, la Teia: 'És clar, la il·lusió i la fe mouen muntanyes i aquesta encara no està feta!'. I així, convençuda i tranquil·la, s'adormia amb un ull obert i un ull tancat.
Feia temps havia entrat per error a la biblioteca del poble, al costat del supermercat. A la sala polivalent, plena de gom a gom, un rapsoda regalava mots subtils. I ella havia escoltat aquells versos.
I allò de la il·lusió i la fe li havia quedat adherit al cervell arrel dels eslògans en temps electorals. La gent s'aturava a llegir-los en veu alta (per donar-los èmfasi, per creure-se'ls) i la Teia ho retenia.
Va estar una setmana pul·lulant cap aquí, cap allà. Repetia els camins i els cims.
Quan se li van acabar els greixons es va posar a brunzir com una mosca tot corrent depressa, depressa, sorprenent i atabalant la pagesia i el bestiar.
El davantal de la Teia, el vestit i els llacets de les seves cuetes i els seus mitjons alts calats i les seves espardenyes...tot era de color vermell.
Un brau la va clissar.
La Teia no va fer cas mentre l'animal se li apropava més i més. Era una mosca que volia fer com les altres i assajava de fer cercles al voltant d'una cua -fent cua si calia- no tan imaginària.
L'embestida va ser espectacular.
El brau va anar a petar contra una figuera centenària que va tenir un ensurt de mort i de resultes li van sortir els fruits amargants.
La Teia Muntanyà... la Teia...la ximpleta de Can Muntanyà surava dins un pou, inflada, feliç. Il·lusió acomplerta. I sense respirar.
La fe mou muntanyes.
Amb il·lusió i fe ho aconseguirem."
Ho repetia vegades i vegades cada dia. No volia oblidar cap mot.
La Teia desitjava viure dins un pou on s'hi banyés un sol de palla trenada: el d'un poema de Miquel Martí i Pol. Li venia de gust aquell espai tubular i profund i ser una granota sense color colgada per aigües tèrboles. Sí. Per poder sentir el plaer de l'hora calentona del sol de palla trenada.
Abillada amb un davantal amb les butxaques plenes de greixons de porc ibèric tindria teca per dies. Va deixar una nota al seu pare, l'Ildefons Muntanyà, i va marxar una nit de lluna partida, lleugera i fresca com una rosa.
L'home, al matí, en trobar el paperet, va pensar que li aniria bé la part del darrere, sense escriure, per anotar una llista de compra que feia temps que l'il·lusionava: extensa i completa (i no pas ara un producte ara l'altre per tenir la Teia gens discretament distreta anant i venint els dies no festius) i per fi esdevindria una realitat. Va somriure, agraït al destí que l'havia alliberat. Aniria a La Botigueta de Tot i festejaria la Pepa Comerma, a veure si amb aquesta no tenia una criatura trastocada!
I així la noia boja no era buscada ni volguda ni trobada a faltar per ningú, La veies cap al tard, al cim d'un turó, incandescent de llum, asseguda rosegant greixons i flairant farigola que arrencava i es posava pels cabells. Veies com intentava amb totes les seves forces moure el turó i tot suant la cansalada. No podia i deia, la Teia: 'És clar, la il·lusió i la fe mouen muntanyes i aquesta encara no està feta!'. I així, convençuda i tranquil·la, s'adormia amb un ull obert i un ull tancat.
Feia temps havia entrat per error a la biblioteca del poble, al costat del supermercat. A la sala polivalent, plena de gom a gom, un rapsoda regalava mots subtils. I ella havia escoltat aquells versos.
I allò de la il·lusió i la fe li havia quedat adherit al cervell arrel dels eslògans en temps electorals. La gent s'aturava a llegir-los en veu alta (per donar-los èmfasi, per creure-se'ls) i la Teia ho retenia.
Va estar una setmana pul·lulant cap aquí, cap allà. Repetia els camins i els cims.
Quan se li van acabar els greixons es va posar a brunzir com una mosca tot corrent depressa, depressa, sorprenent i atabalant la pagesia i el bestiar.
El davantal de la Teia, el vestit i els llacets de les seves cuetes i els seus mitjons alts calats i les seves espardenyes...tot era de color vermell.
Un brau la va clissar.
La Teia no va fer cas mentre l'animal se li apropava més i més. Era una mosca que volia fer com les altres i assajava de fer cercles al voltant d'una cua -fent cua si calia- no tan imaginària.
L'embestida va ser espectacular.
El brau va anar a petar contra una figuera centenària que va tenir un ensurt de mort i de resultes li van sortir els fruits amargants.
La Teia Muntanyà... la Teia...la ximpleta de Can Muntanyà surava dins un pou, inflada, feliç. Il·lusió acomplerta. I sense respirar.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435563 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com