“ La hora de la leche “

Un relat de: panxample

Habitualment parlàvem català, a casa, al carrer i a l'hora de jugar. Ah!...però no a les classes, ho havíem de fer en castellà. I aquí amics meus comença tot el que us vull explicar.
Vist en la distància és com una pel·lícula de por. Les imatges d'aquells càstigs psíquics i físics em provoquen pànic, eren constants. Després de fer-nos formar i cantar el “cara al sol” com si es tractés d'un quarter militar, al pobre noi que se li escapava una paraula en català ja havia begut oli.
Començàvem per escriure cent vegades, o mil ,“ no hablaré en clase “ depenent del mestre o la gravetat de les paraules. Des de castanyots, estirades d'orella, agenollats amb els llibres a les mans i amb el braços en creu, fins a picades al palmell de la ma o a la punta dels dits, amb el regla de metro que tenien a prop. El feien anar amb gran destresa i mestria. El mestre representava el principi d'autoritat. Un personatge estrany, vingut no se sap d'on, amb un castellà perfecte, que ens inculcaven entatxonant-lo a base de garrotades.
Era l'any mil nou-cents cinquanta-set. Passaven gana, pobres mestres, bé tothom en passava de gana. “ La hora de la leche”, cridaven per les aules i tot d'una ens trobàvem a la sala de les dutxes. Un gran habitacle en desús que aprofitaven per fer-hi bullir la llet en pols, que els EUA. donava a l'estat espanyol per repartir a la població infantil i així pal·liar la seva mal nutrició. També ens donaven formatge, només calia que portéssim el pa. A l'escola nacional esmorzàvem gràcies al president Nord Americà Eisenhower. Els nens a l'ala dreta i les nenes a l'ala esquerra.
L'agressió que més em va impactar, va ser a un company que no sé el que va dir però hauria de ser molt gros, per que el mestre li picava embogit al cul, amb el travesser d'una cadira fins a sagnar. Terrorífic. Ens espanyolitzaven “ por Dios i por la patria”.
No ho van aconseguir!

Comentaris

  • Aissss...[Ofensiu]
    Annalls | 06-01-2014

    Temps eren temps. I ai làs com diria en Poblet, vet aquí que han tornat.
    Qui ho havia de dir !!
    Aviat els espanyols hauran de decidir entre treure els eufemismes i tornar a declarar una dictadura o quedar-se a Europa. Fins i tot una Sra ha escrit un llibre de com cuidar el maridet i ser submissa, suposo que vol donar un cop de ma a les víctimes del masclisme.
    Si vols que t'expliqui com era el meu "cole" en clau semi-humorística, et remiteixo al meu primer relat a R.C La señoreta Nita.
    Hi ha unes miques més faltes de les que faig ara.
    Mai es pot dir mai... ho dic perquè no puc concebre una persona que li agradi escriure i faci faltes, ni tan sols que en faci, i ara resulta que l'idioma imposat el tinc ple d'interferències i el meu , millor no parlar-ne. Algun dia al sortir de classe em menjaré els papers, i als que no l'han "optimitzat" traient tanta excepció i complicació.
    Anna

  • Hauría preferit[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 27-11-2013

    una història de por amb fantasmes i vampirs. Els desgraciats que ens feien tanta por encara ens la poden fer tant en el record com en els temps presents.

    Un relat colpidor, per real i plè de fets que encara tenim a la memòria.

    Molt ben explicat.

  • Molt adient [Ofensiu]
    Naiade | 20-11-2013 | Valoració: 10

    La veritat és que adonar-se del que feien amb nosaltres en aquella època posa els pels de punta. Molt adequat per un relat de terror.
    Si som dels que mirem el got mig ple, direm : mira tot el que hem guanyat. Si som dels que el veuen mig vuit: I encara estem com estem?
    Espero que aquest relat serveixi perquè si algú encara no ho te prou clar, faci un pensament.
    Bon relat.
    Una forta abraçada

  • és aquell terror[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 20-11-2013

    que alguns voldrien tornar a reviure, i que alguns altres ens entestem a dir que no cal, que per tenir ensurts, ja en tenim prou amb els fantasmes de casa.

l´Autor

Foto de perfil de panxample

panxample

45 Relats

292 Comentaris

65958 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
No sé qui sóc, ni que no sóc, però la vida és una meravella, cal aprofitar-la, compartir-la i gaudir-la. Encara que de vegades amarguegi.

Panxample no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".

la calaixera